La París cosmopolita i canalla, la preferida de Juan Goytisolo

A partir del seu apartament en el número 33 del cèntric carrer Poissonnerie, on es va mudar per fugir del franquisme, Goytisolo va forjar el seu particular París, aquest París dels baixos fons que li va inspirar per a obres com a "Señas de identidad" (1966) o "Paisajes después de la batalla" (1982).

"El que li agradava és la part cosmopolita de París, la de la barreja de cultures, de religions, de pràctiques culturals, de llengües, de diferents rostres", va dir Emmanuel Le Vagueresse, especialista en l'obra de Goytisolo i amic seu.

L'escriptor va freqüentar durant dècades un grapat de restaurants i cafès castissos situats al centre i nord de la ciutat, en les antípodes dels locals fins d'ostres i xampany de l'ostentosa part oest de París.

Un dels seus predilectes era el cafè des Ouiseaux, a la plaça d'Anvers, al costat del bohemi Montmartre, al que acudia amb els seus amics Jean Genet o Sever Sarduy i l'heterogènia clientela del qual la formaven prostitutes, obrers i immigrants portuguesos, entre altres.

Prop de Des Ouiseaux el premi Cervantes de 2014 tenia les seves incursions sexuals, especialment amb homes àrabs, va relatar Le Vagueresse, autor de la ruta literària parisenca del cèlebre escriptor publicada per l'Institut Cervantes.

Va ser el seu gran amic Jean Genet, autor de "Diario de un ladrón", qui li va introduir en els ambients homosexuals de la zona de Barbès-Rochechouart.

"Coquetejava en el bulevard Rochechouart, en l'estació del Nord, amb joves immigrants, obrers que tenien fills, però que eren bisexualss. Aquesta experiència li va permetre assumir-se una mica millor", va referir Le Vagueresse.

A la mateixa zona, acudia amb freqüència al Luxor, un cinema art-deco neo-egipci dels anys 20, on anava tant a veure pel·lícules populars (karate, films indis), com a lligar a la recerca de sensacions fortes amb joves àrabs del barri o dels suburbis.

I tot això amb el consentiment de la seva dona, l'escriptora francesa Monique Lange, amb qui Goytisolo va viure al carrer Poissonnerie entre 1956 i 1996, any en el qual Langue va morir als 70 anys,i l'escriptor va decidir mudar-se a Marrakech (el Marroc), on va morir aquest diumenge als 86 anys.

Era també un assidu a alguns restaurants, entre ells el d'especialitats turques Derya, que va començar a freqüentar en les seves regulars visites a París, una vegada establert a Marrakech.

"L'última vegada que el vaig veure va ser fa uns vuit mesos, o tal vegada menys. Era d'un caràcter excepcional, gens normal per a algú tan important. Em vaig assabentar que era un escriptor important pels altres, no per ell", va explicar Ulas Eyyup, un dels gerents del Derya, situat al costat de l'Arc de Saint Denis.

Segons va relatar Eyyup, Goytisolo sabia expressar-se en turc -també ho feia en àrab- i venia sempre acompanyat d'un home de gran bigoti, qui, segons Le Vagueresse, es tractava del seu company Abdelhadi.

En les seves últimes visites, l'escriptor espanyol lamentava que la París canalla que tant li va inspirar s'estava destenyint, cada vegada menys proletària i immigrant i més "bobó", acrònim per referir-se a una classe social jove, burgesa i d'hàbits bohemis.

De la seva faceta personal era molt gelós, va reconèixer Le Vagueresse, qui va jutjar que la imatge de "dur i distant" de Goytisolo era un miratge per a la seva família, amb la qual era "molt afectuós".

L'escriptor era adorat pels seus dos fills adoptius, dos nois marroquins, i per la filla de la seva dona Lange, la seva fillastra Carole, el suïcidi de la qual fa un parell d'anys el va afectar tant que va ser llavors quan "es va deixar morir", va desvetllar Le Vagueresse.

Des de la tarda de dilluns, quan ha rebut sepultura al "cementiri espanyol" de Larraix (nord del Marroc), Goytisolo jeu al costat d'una de les persones més importants del seu exili a París, Jean Genet, qui, malgrat morir a la capital francesa, va demanar ser inhumat al Marroc.