L'estratègia del Sónar per guanyar públic sense perdre l'audiència que fins ara li ha estat fidel és molt intel·ligent. A més, poques vegades s'havia plasmat d'una manera tan adequada com en l'edició del 2017, amb el rècord històric de 123.000 assistents. Mentre el festival va acumulant convocatòries, els més veterans s'acosten als 50 anys, o fins i tot ja els han superat. Per a ells, una proposta com la del DJ valencià Fran Lenaers, en què la nostàlgia no renuncia a la qualitat, ha estat òptima. En paral·lel, aquells que, per edat, podrien ser els seus fills i que, de fet, ho són en alguns casos han rebut generoses dosis de trap, un dels estils favorits dels postadolescents que han acudit a la cita.

La majoria dels veterans va ingressar en el Sónar que va arrencar dijous sense saber qui eren Yung Beef, Kinder Malo, Pimp Flaco, Maka o Bejo, grans noms del trap d'aquí. És probable que el pureta mitjà, el que buscava Matmos, Masters at work i Derrick Carter, tornés a casa la matinada de dissabte a diumenge sense saber-ho. En sentit contrari, els nens que van passar pels espectacles d'altres artistes joves -i complementaris- com Jlin, Princess Nokia, BSN Posse, Bad Gyal o C. Tangana pràcticament no es van deixar caure per les festes de celebració dels vuitanta que van oficiar Oblique & Carlos Bayona o pels concerts de to pausat de Diego Armando, Rumore o Tutu.

Els uns i els altres hi han conviscut sense problemes, però, amb escasses excepcions, no han dialogat. És normal. Aquesta conversa no és fàcil d'establir i, per mantenir-se, necessita alimentar-se amb una imaginació que només tenen els escollits capaços d'ignorar els gèneres. Sobre els escenaris, l'exemple més clar ha estat Floorplan, el grup de Robert Hood i la seva filla Lyric. Però n'hi ha més, com Evian Christ, fa anys que coordinant el circuit de raves itinerants Trance Party per introduir les noves generacions en aquest univers, ni que sigui domesticat, com també fa Toxe, la qual es fixa en una dècada que no va viure.

Dubfire, infalible, i Seth Troxler & Tiga se'n van sortir igualment, els segons amb un set a quatre mans de sis hores de durada. Aquesta interacció entre els conceptes pretèrits i els sons presents no té res a veure amb l'apoteosi del remember que, sota el títol Love the 90s i amb les restes de Technotronic, Gala, Corona o Chimo Bayo, s'ha organitzat ja a Madrid i València i que, ben aviat, desembarcarà a Barcelona. No, és una altra cosa. Les principals beneficiàries de l'exhumació de les nits dels noranta són les cangurs que cobren per cuidar les criatures dels pares que, com afirma el mestre de cerimònies, l'inefable Fernandisco, se senten immunes a l'envelliment mentre reviuen antigues maratons de festa.

L'intercanvi al qual ens referim serveix per avançar de debò, en aquest àmbit i en qualsevol altre. Qui paga l'entrada per divertir-se als recintes de la Fira de Barcelona o a Gran Via (l'Hospitalet de Llobregat) té el dret individual de gaudir tant com vulgui. Però el públic, com a element imprescindible en les indústries creatives, té el deure col·lectiu de parlar. Sobre ell pesa l'obligació d'analitzar-ho tot, especialment allò que ignorava o, fins i tot, que no li agradava. Si els visitants que acaben d'incorporar-se, més habituats a Youtube que als xous en directe, s'obren al que escolten els que tenen més experiència, i viceversa, l'escena serà menys autocomplaent i sectorial.