Fuster a prova de bombes

La seva fina ironia l'havia portat a comentar a les persones més pròximes que, una vegada mort, el fiquessin dins una caixa de cartró i simplement el tiressin en un dels arrossars de la Ribera.

Estava clar que es prenia la mort amb esportivitat, com va manifestar en la seva última i llarga entrevista, interrompuda per la mort, a l'escriptor i periodista Toni Mollà, recollida al llibre Joan Fuster. Converses inacabades (1992. Ed. Tàndem).

«L'única cosa que demano és morir-me com don Adolf Pizcueta, sense que se n'assabenti ningú. Sobretot, sense que se n'assabenti qui jo sé, perquè és capaç de venir, quan ja estaré de cos present, a tocar-me la «xuflaina» i a posar-me la «percalina». Es referia a Eliseu Climent, l'editor i agitador cultural que el va apadrinar durant els últims anys del franquisme i durant la convulsa Transició valenciana, però que van acabar distanciats. «Mira, jo no crec que Eliseu hagi tingut línies ideològiques ni coses per l'estil. Ell ha anat navegant per veure com tirava avant els seus embulls. I s'ha acabat», li diu Fuster a Mollà.

Però els desitjos de Fuster no es van complir. L'enterrament va ser multitudinari, aquell mateix any i a títol pòstum, el Consell de Joan Lerma li va concedir la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural, i es van succeir els homenatges per universitats, ajuntaments i entitats culturals.

Coincidint amb el 25 aniversari de la seva mort, hi ha hagut un renascut interès per la seva. Reedicions d'algunes de les seves obres, recopilació del seu articles periodístics i fins i tot nous assajos sobre la seva figura. Com Escrits contra el silenci (A propòsit de l'obra cívica de Joan Fuster) de Toni Mollà, segurament un dels hereus més fidels al pensament fusterià, que insisteix a reivindicar el seu llegat civicocultural de l'assagista.

Però ningú millor que el mateix Fuster per conèixer el seu pensament, tal com estan recollides a Converses inacabades, les seves últimes respostes.

Fusterianisme - «No tinc ni idea què és això del fusterianisme»

El pensador de Sueca no va passar inadvertit, com a bon intel·lectual del seu temps. Va tenir fidels i enemics declarats, però mentre els primers eren, i són, en la seva majoria lletraferits, alguns dels segons li van tenir tan odi que li van arribar a posar bombes a la casa. Fins i tot el dia del seu funeral es van atrevir a acomiadar-ho amb insultants pintades al cementiri. «Crec que m'han cremat en més d'una falla. Uns alimenten prejudicis, els altres s'inventen un enemic i, pam, ja tenen el culpable de tot. Per cert, encara han d'estar rient aquells que em van posar les bombes, perquè no els han atrapat mai, que jo sàpiga».

Va patir dos atemptats, el 17 de novembre de 1978 i l'11 de setembre de 1981. En aquest últim, una bomba va destruir part de l'enorme biblioteca de la casa seva, al número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca, on ara està obert l'Espai Fuster, un centre d'estudi i reconeixement a l'intel·lectual valencià.

«Nosaltres, els valencians» - «No és el llibre que jo més m'estimo ara com ara, però és un llibre meu»

Amb aquest llibre va començar tot. Publicat el 1962, Fuster reformula el valencianisme contemporani amb la idea que la «reconstrucció nacional» del País Valencià ha de passar pels territoris de parla catalana, els Països Catalans, terme que s'encarrega de popularitzar. «T'ho creuràs o no, però va ser un encàrrec i el vaig escriure amb l'ajuda de Tabacalera i de la casa Soberano. Era el llibre que, a mi, m'hagués agradat llegir en aquella època. No existia i el vaig escriure».

Als anys vuitanta, un altre llibre, De Impura Natione, de Damià Mollà i Eduard Mira, provoca l'anomenada Tercera Via, on es proposa abandonar la tesi dels Països Catalans. «Són llibres molt frívols, dedicats a fer retòrica, amb unes pàgines d'atacs personals contra mi que no venien al cas (...). Ja s'apanyaran. No tinc cap interès en el tema».

Il·lustrat, moralista, humanista, racionalista, escèptic i compromès - «Això són coses que és diuen per simplificar»

«Moralista? Sí, si la paraula s'entén en el sentit francès, és a dir, tota la gent que ha escrit sobre les coses humanes i divines sense limitar-se a una ortodòxia -i més de les humanes que de les divines-, clar». Li pregunta Mollà: «Diu que és un escèptic perquè no té més remei?». «Per això mateix, perquè no hi ha més remei i perquè és molt higiènic. I també per allò de no em fotràs». En canvi rebutja ser esencialista. «Essencialista, no! Per una raó: Déu, el nostre senyor, quan va fer el món, no va fer les nacions una a una. Per tant, les nacions són formacions històriques. La nació comença i s'acaba. D'altra banda, ves a saber què és una nació»

Liberal addicte al 'manifest comunista' - «El Manifest és un llibret molt il·lustratiu. Convé que la gent se'l miri i que, després, adopti l'actitud que vulgui...»

Molt s'ha teoritzat sobre la ideologia de Fuster. Des del seu orígens carlistes fins a la seva militància en el materialistme històric. «El problema del marxisme és molt complicat en tots els sentits. En primer lloc, hi ha el senyor Marx, que escrivia amb la llum d'un llum d'oli. I, per tant, des de llavors han passat moltes coses al món. A més, aquest marxisme ha quedat en mans d'una espècie d'escolàstica que l'ha mantingut com un dogma. Però el marxisme heterodox no ha tingut els canals de difusió que eren la militància o la propaganda dels partits comunistes (...) En segon terme, hi ha una cosa que, en fi, és plenament marxista: que no es pot separar la teoria de la praxi».

«I tot això fa bo l'altre sistema?», anota Mollà, i Fuster broda la resposta: «Segur que estàs pensant aquella simplificació del Felipe González segons la qual preferia morir en el metro de Nova York que viure a Moscou. No crec que valgui la pena triar entre el camp de concentració i el manicomi, posem per cas. No crec que això sigui una manera lògica de raonar. Només és una manera, una miqueta gràfica i sobretot molt demagògica, de manifestar la seva elecció».