Article publicat el 2000 amb motiu d´una antològica pels 50 anys de l´obra del pintor
El lloc natural del paisatge és l'obert. Això ho han entès molts artistes i d'èpoques i estils -sempre males etiquetes- molt diferents. Però, què és l'obert? Originàriament és la relació Terra-cel. L'ull de l'home, aquest ull que pensa i parla, és a dir, que interpreta, fa que es mantingui obert aquest espai que conté la Terra, el cel i la seva relació. La principal complicació del concepte rau, paradoxalment, en la seva extrema simplicitat; és una simplicitat primordial, la que converteix l'ull en un petit focus reflex del gran focus de l'univers.
L'oblit és el gran enemic de l'artista i, per contra, la memòria la seva gran aliada. Josep Beulas, en la seva pintura, sempre s'ha mantingut intacta la memòria de la Terra i, és clar, la seva relació amb el cel. Això, que podria semblar una obvietat, de fet, suposa una de les grans pèrdues d'aquesta societat anticontemplativa. Contemplar i meravellar-se d'allò «obvi» constitueix l'essència de l'ésser humà; els animals es limiten a habitar l'espai comprès entre el cel i la terra mentre que l'home el poetitza. Beulas poetitza la «realitat» i la fa habitable per a l'home que té la voluntat de recuperar el concepte de l'obert.
Els seus camps, especialment a partir de la dècada dels vuitanta, són magnífics exemples per veure allò que les paraules s'han de conformar a explicar. L'horitzó no és mai límit o frontera sinó punt de contacte. Les superfícies de color, sempre harmòniques, donen el caràcter específic a cada representació. Un ús del color com el que feia Mark Rothko pels volts de l'any 1960; un pintor que va entendre el concepte d'obert i que va convertir les seves obres en autèntics poemes cromàtics, en paisatges fruit d'una llarga i profunda contemplació, justament per aquest fet, en abstractes. Abstracció? En el cas de Beulas s'ha de parlar de depuració progressiva, d'alliberament, de síntesi i, és clar, d'obertura. El procés que ha seguit la seva obra es pot resseguir gràcies a aquesta exposició; des de l'any 1947 fins a l'actualitat el camí escollit s'ha caracteritzat per la pèrdua d'anècdotes en benefici de la pintura.
Camps cremats que ell converteix en negre i gris modulat, creuats per vetes daurades de vida escassa que brillen amb força sota un cel pastós, dens, de color de fum. Estrats de llum i d'ombra que es relacionen en una construcció síntesi d'home i natura. O bé grans onades de blau que es mouen al ritme d'un vent misteriosament proper. Tot plegat defineix una pintura madura, que ja ha donat els seus millors fruits, que ha arribat al punt de saviesa íntim que fa entendre que l'ull, com dèiem, és aquell petit focus reflex del gran focus de l'univers.
Com per casualitat, dues pintures blaves -explícitament titulades blau- anuncien un estat òptim en aquest procés de despullament. Inevitable pensar en Miró i les seves pintures blaves, possiblement el màxim exponent de la seva algidesa creativa. Rothko, Beulas, Rossinyol, Yves Klein, Pisanello, Kandihsky, Chagall, Klee, Miró... tots ells, més enllà del temps, pintors de l'obert.
