L'escultor gironí Domènec Fita compleix avui 90 anys. Una efemèride que la fundació que gestiona la seva obra ha volgut commemorar amb una sèrie d'actes, entre els quals destaquen cinc exposicions, l'edició d'un llibre i la baixada -per primera vegada- del Crist Jacent de la Catedral de Girona, que s'exhibirà a partir del pròxim 15 de novembre a la Casa de Cultura. Sobre els seus orígens, la seva visió de l'art o la pedagogia n'ha parlat amb Diari de Girona l'escultor, un dels més prolífics i valorats de Catalunya, sempre aliè a corrents artístics i que ha sabut conrear el seu propi estil.
Nascut el 10 d'agost de l'any 1927, Domènec Fita s'ha convertit en una de les figures imprescindibles de l'art català. El seu pas per l'Hospici de Girona, l'aprenentatge en el model d'escola promoguda per la Generalitat republicana, els estralls causats per la Guerra Civil, la fam de la postguerra i la fèrria dictadura de Franco, així com un accident patit el 1953 mentre treballava en una obra artística i que el va deixar per sempre més assegut en una cadira de rodes, han forjat la personalitat d'un artista que mai ha deixat de trencar motlles, superant tota classe d'obstacles i, sobretot, creant peces d'art que, com ell mateix reconeix, lluny de buscar un reconeixement, sempre han estat confeccionades amb l'objectiu de ser útils, d'una manera o altra.
«El Doctor Joan Tarrús, que exercia de president de la Diputació, era el metge oculista que visitava els nens de la llavors coneguda com a Casa d'Assistència i Ensenyament de Girona. En una revisió, la infermera que l'ajudava li va dir que aquest xicot dibuixa, pinta i fa escultures. Jo vaig afegir: "encara en faria més si tingués guix escaiola". Al cap de pocs dies em van enviar un sac de guix escaiola enorme», recorda Fita sobre els seus primers passos en el món de l'art, quan encara era un nen.
El fet de cursar estudis dins del sistema Montessori, engegat per la Generalitat dels anys de la República, va despertar en certa manera la seva passió artística. «Amb el sistema Montessori, els alumnes desenvolupàvem molt els sentits, i aquests tenen molt a veure amb l'entrada del que és cerebral. Les lletres, les apreníem amb el tacte. Ens tapaven els ulls i ens donaven un paper de vidre fi on notaves que hi havia una forma. L'havies de resseguir i, un cop la tocaves un parell de vegades, ja la sabies dibuixar», recorda Fita. «Era com una república lliure en la qual no tots fèiem el mateix, sinó que cadascú explorava les seves pròpies aptituds», afegeix.
De la guerra i la postguerra, l'escultor gironí recorda la fam i la misèria, així com el canvi brusc en la seva relació amb els mestres, més severa i poc lliure. No obstant això, una persona va tenir molt a veure en el desenvolupament de les seves habilitats escultòriques. «Un cop acabada la guerra, el senyor Joan Carrera em va admetre per ingressar a l'Escola Municipal de Belles Arts de Girona», rememora Domènec Fita, qui va poder veure amb 12 anys, tots els processos que es necessitaven per confeccionar escultura.
El seu posterior pas per l'Escola de Belles Arts i Oficis d'Olot (1943-1945) i, sobretot, l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona (1945-1951), obtenint el títol de professor de dibuix, van acabar de forjar un artista inquiet que mai ha deixat de crear obra. Sobre el seu pas per Barcelona, Fita recorda el contrast que va sentir amb molts dels artistes d'aquella època. «Molts artistes exposaven les seves obres, però no hi havia una evolució. Aviat vaig tenir clar que fer exposicions no m'interessava. Vam formar un grup amb una idea diferent, la de ser útil a la societat, a la indústria, al comerç, a la realitat social, a l'església...», explica sobre la idea que va acabar definint en bona part la seva manera d'entendre i viure l'art.
Un artista sempre lliure
Preguntat per les disciplines o corrents que poden definir la seva trajectòria, Domènec Fita ho té clar: «Al revés de la majoria de gent, que té un criteri assentat artísticament, jo no el tinc. Tinc el criteri de no tenir criteri. M'interessa més la llibertat que no pas la veritat. La veritat és elàstica. He estat molt en contacte amb els oficis, i per això he pogut treballar amb tècniques molt diverses». Domènec Fita arriba als 90 anys satisfet i orgullós de la feina realitzada, sobretot gràcies a la gestió de la fundació creada ara fa una dècada, a través de la qual s'ha posat ordre a la seva obra.
