Als seus 84 anys, Ramon Boixadós (Figueres, 31 de desembre del 1927) passa moltes hores en un petit i auster despatx de la Torre Galatea, l’emblemàtic edifici de la capital de l’Alt Empordà que Salvador Dalí va decorar amb pans i ous... Des d’aquest despatx, al cor del Teatre-Museu Dalí de Figueres, Boixadós exerceix amb enorme dedicació com a president de la Fundació Gala-Salvador Dalí, l’entitat que vetlla pel llegat de l’artista figuerenc i que gestiona els tres grans centres dalinians: al marge del Teatre-Museu, la casa de Portlligat i el Castell de Púbol. És en aquest despatx on Boixadós rep Diari de Girona, en la primera entrevista, assegura, que concedeix en molts anys. Durant la conversa, no defuig cap dels temes que se li plantegen -bé, un parell- i es mostra cordial, tant que fins i tot fa broma amb la seva secretària: quan la Teresita -així l’anomena- li diu per telèfon que hi ha una persona que l’ha vingut a veure, replica: «Ara no el puc atendre, estic amb un inquisidor».
Quin és el secret per mantenir-se actiu als 84 anys?
Fer coses, tenir interès a fer coses.
Presidir aquesta institució li fa una especial il·lusió, com a figuerenc?
I tant, i perquè funciona molt bé, i perquè hi ha un equip de persones estupend. Dóna gust ser aquí.
En l’èxit de la Fundació hi tenen bona part de culpa la figura i l’obra de Salvador Dalí...
Gran part.
Però també hi ha d’haver un equip de persones que treballi perquè això creixi cada dia...
Indiscutiblement. Aquí hi ha un equip de persones sensacional. Poques vegades he trobat enlloc un equip com el que hi ha aquí. Gent molt bona en diferents àmbits. Des del punt de vista purament cultural i d’investigació, per exemple, aquí hi ha les persones que saben més de Dalí del món, així de clar. I que s’hi continuen dedicant, que continuen aprofundint, buscant... I Dalí no és precisament un tema fàcil, perquè és molt polifacètic. Hi ha altres grans pintors que són grans pintors, però que no són grans escriptors, grans pensadors, no tenen inquietuds en matemàtqiues, geometria, filosofia... Dalí era un artista del Renaixement, l’has de comprarar amb un Miquel Àngel o amb gent així per trobar alguna cosa semblant. No vull dir noms, però altres pintors molt famosos no deixen de ser pintors i prou.
La prova és que encara que fa tants anys que se l’estudia, encara se’n van descobrint coses...
Sí. Dalí és comparable a Miquel Àngel o Leonardo Da Vinci. Com els vols qualificar? Com a pintors, només, com a dibuixants? T’equivoques, perquè són moltes més coses.
No només es dedica a investigar Dalí, la Fundació...
També hi ha un equip molt bo des del punt de vista diguem-ne comercial. La prova és que la Fundació Dalí és l’únic museu del món que guanya diners. A més, tenim una cosa que no té ningú més, els drets de l’autor, d’en Dalí. Els de Miró o Picasso els tenen les famílies, però nosaltres tenim els drets de Dalí delegats pel Govern espanyol. Dalí va fer testament nomenant hereu de tots els seus béns el Govern espanyol, que ens ha subrogat en l’explotació dels drets. Això porta una part negativa, perquè has de lluitar contra el frau, contra les falsificacions, contra l’ús no legal dels drets, i fa que no només tinguis ingressos pels drets, sinó que també hi ha despeses.
Continuen trobant falsificacions o usos no autoritzats dels drets de Dalí?
Sempre en trobem. No tants com abans, hem netejat molt, però de tant en tant en surt algun...
Va haver-hi uns anys que apareixien Dalís a tot arreu...
Dalís no, apareixia un ús il·legal dels drets, fent-ne reproduccions. Sobretot amb les litografies i l’obra gràfica. Però s’ha anat acotant i hem guanyat plets molt importants a tot arreu, al Japó, a Estats Units, a Alemanya... Tot això ha fet que hàgim escombrat bastant els falsificadors i que els nous s’ho pensin perquè saben que tindran problemes.
L’informe d’impacte econòmic de la Fundació dóna xifres espectaculars: activitat econòmica generada de 180 milions d’euros, el 2,5% del PIB de l’Alt Empordà, més de 1.800 llocs de treball induïts...
És que un milió i escaig de persones atretes a venir a l’Alt Empordà, a Figueres i el seu àmbit, són molt... Per poca despesa que produeixi cadascun, que no en creen poca, sinó bastant, això és molt....
La ciutat de Figueres aprofita prou la figura de Dalí?
Ara, sí. Sempre l’han aprofitat, de fet, però ara a més ho reconeixen. Per exemple, recentment m’han nomenat Soci d’Honor de l’Associació de Comerciants de Figueres. Fins fa poc encara hi havia molta gent a Figueres que deia que els visitants del museu venien, visitaven el museu i marxaven, i que per tant a la ciutat no li produïa res.
Semblava que la ciutat i la Fundació anaven cadascú pel seu costat...
Al començament, sí. Jo trobava que al lloc on potser hi havia menys acceptació de Dalí era a Figueres.
Li van arribar a treure el nom de la plaça...
Bé, li van posar de seguida, van ser quinze dies.
Però és significatiu...
Ningú és profeta al seu poble.
Les coses han canviat?
Ara no hi ha cap problema.
Els russos ja són els segons visitants al Teatre-Museu de Figueres.
Som optimistes de cara al futur perquè encara poden venir molts russos, i el dia que s’acabin els russos no ens preocupa gens perquè vindran els xinesos, i d’aquí que hagin vingut tots els xinesos, tenim clientela per molts anys (riu).
Ja hi han començat a treballar?
Hem fet ja exposicions importants a Pequín i Xangai
I ho noten?
Comencen a venir, el que passa és que se’ls veu... Els francesos no saps si són de França o de Darnius, en canvi un xinès de seguida veus que és un xinès (riu).
Tenen un sostre o això pot continuar creiexent?
El sostre el tenim en la quantitat de gent que quep als nostres museus. Aquest mes, per exemple, estem pràcticament al nostre sostre. Quan la gent arriba i veu que ha de fer més d’una hora de cua per entrar, segur que n’hi ha molta que marxa. Almenys jo ho faria.
Deuen ser de les poques institucions del país que no noten la crisi...
Per ara, no.
I imagino que treballen per no notar-la en el futur...
Aquest és el nostre interès. Al contrari, les dades indiquen que aquest agost estem batent rècords de visites. El rècord absolut el teníem el 2004, l’any del Centenari de Dalí, i el vam superar l’any passat. Però aquest any, per ara, estem fins i tot una mica millor que l’any passat. Si continuéssim així fins a finals d’any, seria un nou rècord...
Parlem de la crisi.... Com veu la situació econòmica del país?
La veig malament, però crec que ens en sortirem. L’avantatge de tenir 84 anys és que he vist vàries crisis, i n’he vist de més profundes i més difícils que l’actual, i a pesar de tot ens n’hem sortit. I no parlo de la Guerra Civil. Jo he vist la inflació al 45% interanual, he vist firmar convenis col·lectius amb el 28% d’augment de sous, he vist el Mibor al 21%, he vist les hipoteques per comprar pisos al 17% i el 18... És a dir, comparat amb les dades d’ara... Els savis diuen que ara hi ha una crisi estructural; que m’ho expliquin, això...
El gran problema actual és l’atur, no?
Home, sí, tan alt... Però l’any 1993 també hi havia un atur molt alt, encara que no tant com ara, és cert. Però és clar, haver tingut l’estructura econòmica basada en la construcció, que és un sector que porta molta mà d’obra i que és el que ha fallat... Lògicament en haver usat molta mà d’obra, i molta d’importació, molta s’ha quedat i això és el que fa pujar l’atur... Si haguéssim fet com els suïssos, que quan la gent acaba la feina els diuen que han de marxar, possiblement no tindríem aquest atur tan alt...
No creu que s’hauria d’haver fet una política que potenciés més la indústria i no tant la construcció?
Indiscutiblement. La gran equivocació va ser donar facilitats a la construcció. A part d’això, la banca..., però és clar, per sobre de la banca hi ha òrgans, el Banc d’Espanya, la Comissió Nacional del Mercat de Valors, el mateix Govern, que es podien haver adonat que s’estava fent el que ara se’n diu una bombolla. Estava més clar que l’aigua. Perquè a més es repeteix. Als anys 60 ja hi va haver una bombolla immobiliària, que va acabar amb la desaparició d’una série de bancs, i que es va crear una entitat depenent del Banc d’Espanya per vendre els pisos que havien acumulat els bancs que se’n van anar a fer punyetes...
El mateix que està passant ara...
El mateix. L’altre dia vaig llegir un article d’Alfred Pastor, un dels grans economistes que hi ha en aquest país i que té l’avantatge que a més a més l’entens, que deia que les persones escarmenten, però la raça humana no. I ara la gent està escarmentada per la cosa immobiliària i ningú no hi posa diners, però els diners segur que hi tornaran. La prova és que a finals dels 60 ja hi va haver una crisi immobiliària molt grossa...
I som allà mateix...
Pitjor, perquè cada vegada que es repeteix és amb més volum.
Els bancs van apostar pel totxo, i el seu sanejament l’acabarà finançant tota la societat. Però ara han tallat l’aixeta del crèdit, necessari per a la recuperació...
És clar, s’han gastat tots els diners en el negoci immobiliari. Si els bancs aconseguissin vendre tot els estocs de pisos que tenen, tindrien diners per deixar-los a les empreses. Però tots els diners els tenen en cases... Hi ha llocs on gairebé és terrorífic. Veus pobles grans deshabitats i amb cases modernes, acabades de fer i deshabitades. No fa gaire vaig anar a València en cotxe, que feia molt temps que no hi anava, i a partir de l’Ebre, et quedes sorprès que anant cap a València a l’esquerra no veus el mar, no veus més que cases i cases i cases i gratacels i edifics de vint pisos... Però com pot ser que la banca i els governants no se n’adonessin, d’això?
Haurien de pagar, els responsables?
Qui paga sempre és qui té menys culpa. Al final, pagaran els accionistes dels bancs, que la majoria no pinten res a l’hora de dirigir el banc.
I en canvi els que dirigeixen s’enduen indemnitzacions milionàries...
Aquestes indemnitzacions increïbles que tenen els que han enfonsat el sistema, això abans no existia. Una persona que feia una mala gestió se n’anava al carrer i santes pasqües. No ho entenc, això, com un tio que ha enfonsat un banc s’emportarà mil milions de peles.
Però és així...
Sí, és així. Hi ha hagut una inflació molt grossa, en aquest sentit, en els beneficis dels grans dirigents, beneficis en tots els sentits: sous, prebendes i després indemnitzacions encara que ho hagin fet malament... Suposo que algú s’emprenyarà quan llegeixi això.
Creu com es diu des de diversos sectors que al país s’ha viscut per sobre de les possibilitats?
Sí, indiscutibelment, el país ha crescut per sobre de les seves possibilitats. Hem volgut tenir una universitat a cada poble, i moltes d’aquestes universitats, sobretot algunes facultats, tenen més professors que alumnes. Hem volgut tenir AVE a tot arreu, quan França, que el va inventar, només en té dos o tres. Hem volgut un aeroport a cada lloc, i una autopista a cada lloc, una autopista de pagament i una autovia gratuïta però perfecta... Ens hem passat. I quan t’has passat és molt difícil tornar enrere. Acostumat a viure molt bé, quan et diuen que has de viure pitjor...Però és que ens hem passat en tots els sectors. Tenim un ajuntament a cada pam, aquest ajuntament té tots els seus funcionaris, els ajudants de funcionaris... Perquè no es fan agrupacions i que tinguem ajuntaments amb més mitjans, més possibilitats, que puguin fer moltes més coses? Ja sé que sentarà malament el què diré, però tenim disset governs a Espanya, i el central. Hi ha unes autonomies que són lògiques, que són històriques, que tenen tot el sentit del món, però n’hi ha d’altres que no tenen cap sentit i tenen un president, uns ministres, uns subecretaris, uns directors generals, i tots amb cotxe, i amb xòfer... És clar, arriba un moment que no funciona.
Un dels efectes de la crisi, segons les enquestes, és que creix a Catalunya el sentiment independentista...
Quan ets qui més paga, i després no ets qui rep més beneficis, et vénen ganes de dir m’ho faig sol. Ara, jo no ho veig tan fàcil, això. Et diuen «serem independents». Però espera, on farem la ratlla, aquí o allà? Com muntaràs els serveis d’espionatge, la policia, els serveis militars... tot el que ha de muntar una nació? De moment, al fer la ratlla de la frontera hi haurà baralles segur, perquè un poble que és aquí voldrà ser allà i un que és allà voldrà ser aquí. I ja hi serem...
No ho veu senzill?
Gens.
Inviable?
Inviable no, però molt més complicat... Hi ha idealistes que parlen de la independència, i jo moltes vegades estic d’acord amb ells, però després hi ha el tema de portar a la pràctica aquestes idees i no veig ningú que em digui com es farà.
S’han complert vint anys dels Jocs de Barcelona, en els quals vostè hi va tenir un paper destacat. És l’última cosa que s’ha fet bé en aquest país?
Home, s’han fet moltes coses bé. Però els Jocs es van fer molt bé. Hi va haver un gran líder, en Pasqual Maragall. Va ser la seva gran obra. Per a mi els Jocs tenen dues coses molt importants: primera, que tot el que es va fer serveix; i segona, que no hi va haver cap escàndol de corrupció, cosa que no ha passat en altres llocs. Tinc aquí l’informe del Tribunal de Comptes de les obres olímpiques, la part que podia haver estat més conflictiva, els cinturons, el port olímpic, la vila olímpica..., i aquí diu que es van tancar les obres amb el 0,4% per sota del preu d’adjudicació.
Això és impensable avui dia...
En qualsevol obra pública es dispara el pressupost. Diu que deu, i en costa mil. El problema és que es parteix d’un principi equivocat. En l’adjudicació dels projectes, moltes vegades es donen a l’empresa que ha presentat el preu més baix, però amb aquest preu baix sovint no està ben fet, el projecte, no està acabat. I el projecte ha d’estar molt ben fet per poder exigir al constructor un preu tancat. És a dir, per cada euro que es gasta de més en el projecte, se n’estalvien mil en l’execució. Precisament les grans empreses constructores tenen el departament de reformados, que en diuen, que vol dir que s’han presentat dient que costarà mil, els han adjudicat per mil, i després comencen a trobar excuses: una pedra que no estava prevista, un forat, ens ha plogut molt.... I allò de mil acaba en deu mil, i aquí és on tenen el negoci. En canvi, si el projecte està ben fet, dius el preu és aquest i s’ha acabat. I si trobeu el dimoni i l’heu d’indemnitzar, ho feu, però jo no us dono ni cinc cèntims de més. I s’ha acabat. Així de fàcil. Ara, moltes vegades les mateixes lleis d’adjudicacions no permeten adjudicar a dit, una cosa que vam fer als Jocs Olímpics de Barcelona, almenys en les àrees que vaig portar jo directament. No adjudicàvem al projecte més barat, sinó al de l’empresa d’enginyeria que sabíem que ho faria millor perquè coneixíem els seus tècnics i sabíem que podia fer-ho en aquell moment. Pagues una mica més llavors, però t’ho estalvies després. I a les empreses constructores no els feia cap gràcia. Els déiem: «Aquí teniu el projecte i el preu és tancat, passi el què passi no es mourà». No els agradava gens.
Em deia que s’han fet més coses bé, des dels Jocs. Com ara?
Bé, no tant. Moltes coses que es van fer als Jocs no es podrien fer ara. Això mateix de les adjudicacions. Ara s’hauria de fer amb subhasta, donar-ho al més barat...
Amb els problemes que hem parlat... És clar...
Una vegada hi va haver una obra a Barcelona que s’havia adjudicat per 7.000 milions de pessetes i que en va acabar costant 10.000. Jo vaig parlar amb el president de l’empresa constructora i li vaig dir: «Ja saps que no es pot fer per 7.000 milions...». I em va contestar: «Ja ho sé, però ja farem els reformados». Aquest és el sistema que ha funcionat. Ara diré una cosa que no he dit mai sobre el que s’està fent amb l’AVE de Barcelona a la frontera. Com pot ser que s’hagi planificat tan malament? És d’aquelles coses que no les entenc. A veure, hi ha un sistema de programació d’aquesta mena de projectes que es diu PERT (Project Evaluation and Review Techniques), que els senyors que fan l’AVE no saben què és. És absurd. Amb el PERT s’analitzen els grans projectes per trams i a partir d’aquí es programen les obres. A veure, en l’AVE entre Barcelona i la frontera, quines són les obres que duren més? El soterrament del tren a Barcelona, que durarà cinc anys. Doncs si això és així, no comencis a la vegada aquest soterrament i el túnel a la frontera, que només et durarà dos anys; està claríssim que durant tres anys tindràs el túnel fet i no servirà per res. És el que se’n diu una obra ociosa, que costa interessos i tot això. Home, comença el túnel quan ja portis tres anys treballant en el soterrament! Encara més: si vas a Barcelona per l’autopista, dues o tres vegades passes per sota de ponts de l’AVE que no hi ha passa ningú, i que que ja fa temps que són fets. Això és una despesa enorme de diners. Estàs pagant molts milions cada any...
Com es pot entendre que a aquestes alçades de segle XXI encara no tinguem connexió amb tren d’alta velocitat amb Europa i en canvi hi hagi AVE a tot arreu?
I després encara estem amb la discussió de si el tren ha de passar per Canfranc. No fotem! De connexió amb França n’hi ha d’haver dues, que són les lògiques, per Irún i per aquí, per la Jonquera o por Portbou. Però no per Canfranc. Si els francesos van tenir una excusa, els va caure un pont o el van fer caure, per tancar aquella via que no hi va ningú! El més important d’Espanya com a comercialització mercantil és l’eix mediterrani. Els camions per on van? Sempre s’ha de mirar per on van els camions. Per on van tots els pebrots d’Almeria?
Sembla que els que manen no ho tenen tan clar....
Què volen, que els pebrots vagin per Canfranc? Home, no fotem!
A finals d’aquest any en farà 30 que el van nomenar president de Renfe.
Sí, el Dia dels Innocents (riu)... Just guanyar els socialistes.
No han millorat gaire els trens, des de llavors... O sí?
Millorar els trens és una cosa molt complicada perquè tenen una quantitat de rigideses extraordinària. Però han milllorat. Home, l’AVE de Barcelona a Madrid ha millorat. Jo vaig cada mes diverses vegades a Madrid i hi vaig amb AVE.
Té sentit que hi hagi un AVE entre Madrid i Barcelona i en canvi no hi hagi connexió amb Europa?
Ah, bé, i per què el primer AVE va ser Madrid-Sevilla?
Per l’Expo, no?
No, què cony va ser per l’Expo! Bé, és igual... I resulta que ha estat un èxit, l’AVE Madrid-Sevilla, però la Mercè Sala em deia: «Ni tu ni jo no l’haguérem fet». I és veritat. Jo m’hi havia oposat molt, a fer-lo, perquè a més es va fer alhora l’aeroport nou, l’autovia nova i l’AVE. I resulta que l’AVE ha estat un èxit i en canvi l’aeroport no funciona del tot... A més ens hem mogut moltes vegades per regionalismes, per poca visió del conjunt.
Què vol dir?
Per exemple, l’aeroport de Barcelona, el que ara en diem antic, es va fer pels Jocs, jo vaig coordinar l’obra, i era un aeroport, fet per l’arquitecte Ricard Bofill, sensacional. Però com que a Madrid van fer un aeroport nou, aquí també en vam voler un. I es van reunir a Esade les forces vives de Catalunya demanant un aeroport nou. Per què el demanaven? Perquè Madrid n’havia fet un, perquè el nostre no estava saturat, i a més era molt més modern que el Charles de Gaulle de París, que el Kennedy de Nova York i que el Heathrow de Londres... Si no tenia ni vint anys.... I van fer un aeroport nou. Què hem acosneguit? Tenir buits dos aeroports molt bons.
L’antiga terminal fa pena...
Fa pena, hi va de tant en tant algun avió d’aquests de low-cost i prou. No hi he tornat a anar mai més, però des del nou el veus i veus els fingers buits... No fotem! Això és llençar els diners... Però ho va demanar la societat civil catalana... Però el Govern els havia d’haver engegat a fer punyetes...
Al Govern també li va anar bé...
Sí, però escolta, perquè el veí s’ha fet una casa nova tu també te n’has de fer una? I si no tens diners per fer-la? T’endeutaràs i demanaràs crèdits...?
I així estem...
Així acabem malament.
A Girona hi ha un tema molt polèmic, el desdoblament de la N-II.
La N-II és un desastre, d’acord. Ara, quants alcaldes han posat plets per canviar el traçat previst? Gairebé tots.
Aquí hi hauria de costat autopista i autovia...
Creu que una solució podria ser un peatge tou o alliberar l’autopista de peatge? L’autopista és cara, però és estupenda, hi tens una seguretat i una tranquil·litat totals quan hi circules, a més amb un pis perfecte... Què pasaria si aquesta autopista deixa de ser pagament i passa a ser oficial? Com es mantindrà? És molt còmode dir tot igual però de franc...
Però ara mateix a Girona no hi ha l’alternativa d’anar a Barcelona per autovia sense haver de pagar, com sí passa en altres llocs....
Però llavors estem en el què t’he dit. Quants alcaldes en el recorregut entre Barcelona i Girona s’han oposat al traçat proposat, i quants retrassos ha provocat, això?
