nes hores abans que Rajoy declarés la fi de les institucions catalanes tal com les hem conegut fins ara, la Sala La Planeta de Girona acollia una altra hecatombe, una petita apocalipsi que destruïa la civilització. I si l'Alba i en Dídac del Mecanoscrit del Segon Origen sobrevivien a la fi de la humanitat perquè eren sota l'aigua, a les dues protagonistes d' Àries de reservat les salva la música, perquè la catàstrofe que acaba amb el planeta les enganxa interpretant valsos.

Elena Martinell i Glòria Garcés són, respectivament, una soprano coloratura i una pianista que animen una festa de cap d'any en un luxós reservat. Qui les ha contractat només els dona dues indicacions: actuar amb els ulls tapats i que no hi faltin les melodies d' Strauss. Passada la mitjanit, però, la disbauxa frena de cop i les dues no tenen més remei que treure's la bena dels ulls: tothom és mort menys elles.

Aquesta premissa boja funciona d'allò més bé: el muntatge que Marc Rosich va estrenar divendres a Girona és capaç de combinar, sense perdre el nord, la fi del temps amb la música i l'humor que destil·len les dues intèrprets: Garcés, que amb la cara paga i, sobretot, una expressiva Martinell capaç d'arrencar rialles cantant el Danubi Blau en alemany.

En aquest escenari dantesc, ple de cadàvers, xampany esbravat i explosions, només sobreviuen els qui respiren música. La lliçó que surt d'aquesta mena de partitura del segon origen és aplicable als temps que corren: siguem tots una mica més Alba, un xic més Dídac i capbussem-nos en els llibres, somiem als teatres i a les sales de concerts. Ara que s'acosta la fi del món, més cultura que mai.