Diu la Sílvia Pérez Cruz que si alguna cosa li surt un xic bé és «fer la revolució emocional». I li surt molt bé i a la primera, c0sa que en plena muntanya russa de sentiments revolucionaris, s'agraeix. De la revolució que fa cada nit sobre l'escenari en surt una pàtria coneguda: un lloc que fa olor de llençols nets i de cassoles al foc; on se sent xiular el vent que bressola els pins; on el mar s'esbrava, però no espanta.
Hi sona la Cançó del lladre i totes les que ens cantaven les àvies quan érem petitets; les que les filles dediquen al pare i les havaneres que pares i mares escriuen a quatre mans, com la Vestida de nit de Cástor Pérez i Glòria Cruz, que posa nom a l'espectacle que dimarts i dimecres va omplir el Teatre Municipal de Girona.
S'hi aprofiten les melodies que vénen de lluny, com la deliciosa Mechita peruana o els fados i s'hi entonen l' Hallelujah de Cohen i les Corrandes de l'exili de Pere Quart com si fossin himnes.
S'hi denuncien injustícies que passen prop de casa, s'hi animen els galls que no es rendeixen perquè són valents i lluiten contra els forts i s'hi reclama, amb duende, com Enrique Morente, un món amb menys odi i més veritats.
Fins i tot La Lambada hi sona perfecta, amb una melodia sinuosa arranjada per a instruments de corda, en aquesta pàtria-llar, fruit d'una revolta que, de manera unívoca, reconforta i alleugereix pesantors, perquè la revolució tindrà emocions i música o no serà.
