«Geogràficament, Catalunya es troba entre una cultura d'irradiació universal, la cultura francesa, que és la més treballada del continent, i un país, Espanya, que després d'haver donat en la història una certa flamarada, entrà en una llarga decadència. Malgrat aquesta decadència, la diferència de volum demogràfic i el paral·lelisme catòlic ha fet que Catalunya hagi viscut sotmesa a Espanya durant segles. Aquests segles de dominació han estat un llarg esforç per desarrelar el català de la seva autenticitat, de la seva pròpia manera d'ésser. Aquest esforç s'ha produït en el camp polític i en el camp cultural. La conseqüència d'aquest esforç ha estat la creació d'un poble turmentat per un seguit incansable de contradiccions, compromisos, perplexitats i negacions. No s'ha lograt, però, ni matar la llengua ni soterrar del tot la personalitat del país. Les classes cultivades sempre foren de cultura francesa, entre altres raons per omplir el buit deixat per la preponderància castellana. De fet, el resum és aquest: preponderància política castellana, cultura francesa en les classes altes, inexistència de tota cultura en el restant del país, per impossibilitat, en el poble, d'assimilar l'esperit de l'escola castellana. França no ha ajudat mai Catalunya, perquè la poítica francesa ha partit de la base que tot enfortiment de la personalitat de Catalunya podria desviar el Rosselló de la unitat francesa» (...)

«Aquests tres segles, però, no han pas passat en va i han fet molt de mal a l'ànima i a l'esperit del país. El català d'avui és la conseqüència del pas d'aquests tres segles. El català d'avui té por d'ésser ell mateix. Aquesta por és com un tumor que porta dins. El català amaga els seus sentiments vertaders, dissimula la seva manera d'ésser, escamoteja la seva autenticitat, tracta de presentar-se diferent de tal com és. La situació del català com a tal li ha donat tants mals de cap que en certs moments ha deixat de pensar en el país» (...)

«La careta que porta durant tota la vida li produeix un neguit intern febricitant. És un ésser humà que es fa -que em faig- pena».

«Si la burgesia, doncs, ha estat abstinent, la classe política parasitària encarnada en Madrid ha gastat a mans plenes. Tots els estaments improductius han viscut admirablement bé».