Edicions Destino acaba de distribuir, en col·laboració amb la Càtedra Josep Pla de la UdG, el segon volum de Notes disperses, un llibre que Josep Pla va publicar l'any 1969 i que anava acompanyat d'una segona part de la qual no s'havia sabut res fins ara. Es tracta de textos de temàtiques diverses agrupats sota el títol Fer-se totes les il·lusions possibles.
Com explica Francesc Montero, curador de l'edició, al pròleg, entre els papers pòstums de l'escriptor s'han trobat una sèrie de materials inèdits «escrits amb voluntat literària i pensats per ser publicats, que van romandre al calaix a l'espera de circumstàncies més favorables».
Són proses escrites majoritàriament a la dècada de 1950 i 1960, a l'Espanya de la dictadura, algunes de les quals corresponen a «fragments prohibits pels censors» i que van romandre inèdits.
«Els motius pels quals aquests textos van ser descartats no són coneguts», diu Montero, però «com podrà observar el lector, és obvi que una bona part eren inacceptables en aquells anys, i molts altres eren susceptibles de rebre la tisorada franquista. De ben segur autor i editor devien preferir evitar la topada amb les autoritats autocensurant-se».
En un primer àmbit temàtic, Josep Pla tracta el que anomena la «malaltia catalana» i la situació general del país, en la qual es pot copsar la influència del pensament de Jaume Vicens Vives.
L'autor d' El quadern gris arriba a qualificar Espanya d'«embassament de merda d'unes proporcions generals fantàstiques», i es mostra molt crític amb les posicions d'alguns intel·lectuals que havien renunciat a ser crítics per evitar problemes amb les autoritats.
En un moment donat, arriba a confessar que ell ha mantingut una posició diferent: «No parlant de política, he fet l'oposició constantment. En els temps que he viscut, no podia fer res més. No he estat un heroi -quedi ben entès».
Segons Pla, la «psicologia de la nostra ànima col·lectiva» està definida en bona part per la impossibilitat d'identificar-se amb la cultura espanyola, malgrat estar-hi sotmesa per raons econòmiques, polítiques i també religioses; creant així «un sentiment d'inferioritat permanent».
Pla es mostra molt crític amb la «paralització mental, l'estupidització general, l'embeneitiment» del país i la «cretinització dictatorial progressiva, que ha produït en els uns una somnífera indiferència i en els altres una fascinació pel paternalisme».
Segons la seva opinió, el franquisme havia provocat una «invasió de bandarreria» i l'enriquiment de determinats sectors improductius de la burgesia i de la classe política durant el període d'autarquia promogut per la dictadura, fet que havia anat en detriment del benestar de les classes més humils i que havia conduït a un empobriment i endarreriment general.
Autors i lectures
El volum també aplega reflexions sobre lectures i són citats textos de Plató, Baruch, Spinoza, Jean-Jacques Rousseau, Voltaire, Marcel Proust, Anatole France, Teilhard de Chardin, Georges Simenon i Roger Peirefitte, entre altres.
Pel que fa a la literatura catalana, Pla considerava que l'adversitat del franquisme havia resultat productiva i assenyalava publicacions de Josep Carner, Josep Sebastià Pons, Carles Riba, Marià Manent, Tomàs Garcès, Josep M. de Sagarra, Gaziel, Carles Sodevila o Pere Ynglada.
