El primer volum de la correspondència de l'escriptora Mercè Rodoreda, que reuneix un total de 226 cartes a personatges com Josep Tarradellas, Josep Carner o Carles Riba, evoca «la duresa dels anys d'exili a França i la seva formació novel·lística», va explicar ahir la seva editora, Carme Arnau.
Cartes de guerra i d'exili (1934-1960), publicat per la Fundació Mercè Rodoreda en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), és el cinquè volum de les Obres Completes de l'autora barcelonina.
En un moment en què els epistolaris es valoren d'una manera particular i s'editen amb profusió, Arnau considera que «aquestes cartes expliquen algunes de les raons per les quals Mercè Rodoreda està considera una autora fonamental».
L'especialista i editora de la correspondència s'ha trobat moltes cartes escrites a mà, cosa que no deixa de ser «un retrat íntim a través de la lletra», una experiència que en l'actualitat s'està perdent doncs «ningú escriu avui a mà».
Segons Arnau, «a través de les 226 cartes es pot seguir no només la seva vida de novel·lista, sinó també la dels seus corresponsals», com Carles Riba (26), Agustí Bartra (1), Josep Carner (26), Joan Puig i Ferreter (8), Josep Tarradellas (13), Carles Pi i Sunyer (3) o Jaume Miravitlles (3); i a l'apèndix s'hi han inclòs a més dues missives a Lluís Companys, llavors president de la Generalitat.
El primer volum de la correspondència s'estructura en dos períodes cronològics: 1934-1946 i 1946-1960.
En el primer apartat, presidit per la Segona Guerra Mundial, subratlla l'editora, es reflecteix «un temps de fonda soledat» en el que la correspondència resulta «un article de primera necessitat que propicia confessions».
Arnau assegura que «tal com demostren les cartes, tota la seva producció és deutora d'aquests anys de dificultats i penúries», des del volum de contes Vint-i-dos contes (1958) fins a Quanta, quanta guerra... (1980), i de manera especial a La plaça del Diamant (1962).
En el segon període, ja acabada la guerra mundial, Rodoreda torna a París, que elogia pels seus «múltiples al·licients», i on observa l'empremta de Sartre o Camus.
