int anys de Jarabe de Palo resumits en vint-i-una cançons magnífiques que aguanten molt bé el canvi de vestit, del rock a un acompanyament entre jazzístic i pop, conformen el darrer treball discogràfic de Pau Donés en un any que ha donat bons fruits entre nou disc, llibre i gira de concerts. Tot i que era evident que les peces donarien molt bon resultat amb aquest canvi d'aires ha estat molt interessant escoltar-ho en un format més despullat.
La veu i el text de les cançons prenen un caràcter diferent i, malgrat que no hi ha arrenjaments molt sorpresius, val a dir que podem constatar alguna perla molt remarcable. Un dels encerts és el piano de Jaime Burgos, de gran ofici tot i que els primers acompanyaments auguraven tot una altra cosa.
Per sort Burgos ha sabut aplicar un ventall força ampli de recursos, el que correspon al món del jazz és el que li dóna millors resultats. La veu idiosincràtica de Donés continua sent una sort de naturalitat sorprenent. Quan està millor és cantant i tocant la guitarra i escènicament hi ha aspectes que no li funcionen del tot bé.
El paper d'Andrea Amador
Andrea Amador té un paper molt meritori en l'espectacle. Realitza alguns cors amb la veu i al violoncel és molt convincent malgrat que la sonoritat electrificada no sembla la millor possible.
Bon treball del contrabaix amb un perfil molt creatiu lluny dels llocs comuns. En general hi ha un molt bon equilibri entre les versions més canòniques i les que tenen una forma més agosarada que pot arribar a sorprendre algun dels seus seguidors.
El que sí que ho és molt de sorprenent és una carrera tan exitosa com la de Jarabe de Palo que amb una fòrmula aparentment simple ha creat una manera de fer cançons molt genuïna. Felicitats pels vint anys d'escenaris i els cinquanta del seu líder que manté el magnetisme estrany que va enamorar el públic.
