Dijous 16 de març de 1939

Ahir, a l'hora del passeig de la tarda, en un bar de la Rambla, vaig sentir un diàleg terrible entre dues persones que estaven xiuxiuejant com si no poguessin parlar alt: «Tenim l'invasor a casa i la gent no ho vol entendre. Faran el mal sistemàticament.» «Caldrà oposar-los resistència.» «No podrem. Vols pitjor prova que el que va passar ahir» «L'afusellament de Carles Rahola els explotarà als nassos!» «Tot Girona s'hauria d'haver plantat, però els gironins no tenim pebrots.» «Calla, que hi ha moros a la costa.» El moro era jo, que anava vestit de militar i era considerat un invasor.

Per primera vegada em vaig sentir representant de la iniquitat. Que n'estaven, d'equivocats, aquells senyors! A casa hi havia els dos volums de La ciutat de Girona, del senyor Rahola. I havia llegit la seva signatura a L'Autonomista, almenys d'ençà que s'editava en català i potser, ho desconec, abans. Em voldria treure aquest uniforme i fondre'm: no ser on soc. Però, m'agradi o no m'agradi, m'hi hauré d'adaptar. Ja veig com les gasten, aquí, els amos del nou ordre. Al wàter hi havia aquesta inscripció: « Ni razones ni cojones; galones.» M'he proposat aguantar el que sigui per la mare i gravar-me-la amb foc al cervell, la frase.

Diumenge, 19 de març de 1939. Diumenge a Girona, més sol que

un mussol. A la plaça del Gra, una camioneta procedent de Perpinyà despatxa dues barres de pa blanc, boníssim; en diuen baguettes. I, per postres, Sant Josep. Sense la crema que hi deu haver a la taula de casa de postres, si la mare ha trobat llet i ous. Si a casa hi hagués telèfon, els trucaria... No m'han deixat anar a casa senzillament perquè no li ha donat la gana al meu tinent d'Auditoria. M'ho va dir ben clar: «¿ Acabas de aterrizar y ya quieres un permiso Deberás ganártelo.»

Ahir vaig estar una bona estona repassant paperassa. Vaig aprenent l'argot jurídic: expediente personal.., religión CAR (católica, Apostólica y romana)..., el susodicho perteneció a las hordas rojas -o bé, segons com, separatistas...-, se causa recibo de prisión preventiva sin procesamiento..., ruégole con mayor urgencia la práctica de diligencias..., mando precise imputaciones vagas con hechos probados y concretos..., diligencie con el encartado el testimonio de liquidación de condena...

Divendres, 31 de març de 1939.

M'ho demano sovint: com he arribat aquí [...]

Dissabte de Glòria, 8 de maig de 1939.

Es pot dir que m'he passat aquesta Setmana Santa a Girona sense fer gaire res. M'han explicat que el Diumenge de Rams se celebrà a l'altar major de la Catedral i la processó, a les galeries del claustre. A més dels devots que volen recuperar el que tants anys ha estat prohibit, hi ha els que aprofiten les circumstàncies per fer-se veure. S'ha desencadenat una veritable febre de pràctica religiosa. Totes les celebracions resulten molt concorregudes, fins i tot les Quaranta hores que es perllonguen tot el dilluns fins al dimarts al matí. Als d'Auditoria ens ha tocat a les tres de la matinada, però no hi ha faltat ningú. Tots els comandaments de gala. Només vam treballar el dimarts i una mica el dimecres. El tinent i el seu secretari volien passar el Dijous i Divendres sants al seu poble, però, a mi, no em van deixar anar a casa. Tanta companyia que faria a la mare! « Hasta el sábado a mediodía tú no te mueves. Visita Monumentos, que no te va a caer ninguna iglesia encima».