El músic Toti Soler, que va viure intensament els anys setanta, al costat d'Ovidi Montllor, i segueix molt actiu actualment, amb un disc acabat d'editar, compara aquestes dues èpoques en una entrevista i lamenta que «només s'assemblen en allò dolent, en l'autoritarisme, però hem oblidat la cultura».

Toti Soler acaba de publicar Twins, un disc en el qual alterna temes antics, com Perquè Vull, d'Ovidi Montllor, El teu somriure i La teva veu, que ja va gravar al disc Liebeslied (1972), amb composicions molt recents com Twins, la cançó que dona nom al disc i que està dedicada als seus dos nets bessons.

Repassant les diferents èpoques en les quals van ser composades les cançons del disc, el guitarrista i compositor assegura: «Els anys setanta va ser una època bonica perquè crèiem que era el final del franquisme, encara que després s'ha demostrat que no s'havia acabat».

Torna l'autoritarisme

«Per a allò dolent, l'actualitat i els setanta s'assemblen perquè l'autoritarisme és el mateix -afegeix- però hi ha moltes diferències, ja que en aquells temps hi havia molta activitat cultural i, per exemple, un teatre es podia omplir dues setmanes seguides per escoltar poemes musicats».

Una cosa impossible avui dia, segons diu, perquè «la música anglosaxona dolenta ho envaeix tot i la nostra música, la música mediterrània, està arraconada i oblidada».

«Grans músics de l'època del Zeleste, com Feliu Gasull, Joan Albert Amargós i Jordi Sabatés, segueixen fent coses molt interessants i, no obstant això, mai surten als mitjans de comunicació, que només emeten txumba-txumba mastegat», afegeix.

Segons la seva opinió, els primers responsables d'aquesta situació són els polítics per desistiment de funcions en temes culturals, seguits dels mitjans de comunicació, que «tampoc fan els deures».

La conseqüència, diu, és que «no hi ha nivell cultural» en la societat i el reconeixement dels músics és molt baix al nostre país.

Però no tot és dolent. Toti Soler creu que també hi ha coses en les quals hem millorat, com en l'educació dels músics, que ara disposen de centres de formació dels quals surten molt preparats.

El músic parla amb coneixement de causa perquè, entre els molts músics amb els que col·labora, hi ha un bon nombre d'intèrprets joves. Va col·laborar amb Sílvia Pérez Cruz quan encara no era tan coneguda, té diversos discos al costat de Gemma Humet, que a Twins canta Perquè vull, i segueix descobrint veus, com la d'Anna Ferrer, una jove menorquina que interpreta Idil·li en aquest disc.

Un altre col·laborador destacat de l'àlbum és Maurici Villavecchia, que toca al piano a Evidència, un tema que Toti Soler defensa amb emoció perquè les melodies compostes de nit, quan a la seva casa de l'Empordà no se sent ni el més mínim soroll, són les que sent més pròpies.

Soler viu en un poble molt petit, Palau-sator, amb la seva filla i els seus néts, lluny del soroll, tant en el sentit real com en el figurat, i assegura que el que més li agrada és «vagar pel camp i no fer res».

Però ningú ho diria veient la seva discografia, que suma més de 30 discos propis, als quals cal sumar-ne una cinquantena més si s'afegeixen les seves col·laboracions en feines d'altres artistes.

A més, alterna diversos projectes paral·lels, com el que té amb Joan Massotkleiner, que en aquest disc recita Mira que gitano soy, de Blai Bonet, un poema que carrega contra la violència i que Toti Soler ha seleccionat perquè, encara que visqui lluny del soroll, allò cert és que li arriben els ecos dels temps que vivim, potser amb més claredat que als que viuen en l'epicentre de l'estrèpit.