L'exposició s'estructura en cinc seccions que responen a l'antiga «jerarquia dels gèneres». La idea és portar el visitant a través d'una categoria molt present a la nostra. «La jerarquia tenia com a gènere superior la pintura d'històries sagrades», recorda García Julliard. «La resta, eren àmbits menors», detalla.

El primer àmbit de l'exposició es dedica als retrats. Els teòrics de l'època consideraven aquesta tècnica com «un exercici i no com una meta en si». La combinació entre la lluminositat dels vestits, la delicadesa del rostre humà i el fons va rebre una influència important de Van Dyck a partir del 1640. El segon àmbit de la mostra inclou al·legories i escenes de la història sagrada, el considerat com a gènere superior. Entre els quadres hi ha l' Al·legoria de la fortuna, de Cornelis Corenlisz, o El Cavaller cristià, de Philips Wouwerman. La història sagrada contrasta entre les províncies catòliques del sud dels Països Baixos i el protestantisme de les set províncies del nord.

La tercera secció dona protagonisme a les arquitectures i escenes de la vida quotidiana. N'és un exemple el quadre El bou escorxat, una obra que García Julliard considera que «amb el temps guanya més força». «A més, el quadre de Jan Victors explica molt bé el missatge d'allò que es veu d'inici però també hi ha un acudit amagat», diu la comissària. Un esperit pictòric de l'època que també plasma Els cinc sentits, un quadre d'autor desconegut amb un joc d'endevinalles on es tracta de buscar cadascun dels sentits entre les diferents representacions que hi ha.

El penúltim àmbit és el paisatge, que guanyava força després d'un segle XV on va ser secundari. Algunes obres com les de Jan Brueghel el Vell acaben fent una inversió de prioritats i el paisatge és prioritari, convertint les figures humanes en secundàries. Finalment, la mostra s'acaba amb una secció dedicada a natures morts i gerros de flors, l'esglaó més baix de l'escala de jerarquies.