Vivia per mirar, tenia una mena de bulímia visual i la càmera era l'excusa que feia servir per mirar el món. Es va fer fotògraf perquè no podia deixar de mirar». El crític d'art Eudald Camps descriu amb aquestes paraules el tret que per a ell resulta més remarcable del fotògraf Pep Iglésias i Trias, que va morir dissabte i va ser acomiadat ahir en una cerimònia al tanatori de Girona. En el recordatori que es va repartir als assistents s'hi pot llegir, sota un autoretrat de Pep Iglésias amb la mà al cap: «Vaig néixer a Girona el 1958 i us vaig dir adéu el dissabte 17 de febrer de 2018. Ha estat prou bé». Una mostra de sentit de l'humor que no estranya les persones que el van tractar. En la mateixa cerimònia, el llibreter Guillem Terribas, amic seu, en recordava «l'alegria de viure» i en destacava altres virtuts: «Optimisme, ironia, discreció...». En els últims temps, afegia, «va perdre la por a la mort i això va ser la seva gran victòria».

De molt jove, el 1976, Pep Iglésias es va traslladar a Madrid per iniciar-se en el món del fotoperiodisme, i allà, a més de formar-se, va treballar per a diversos mitjans, entre els quals hi havia el Diario 16 que dirigia Pedro J. Ramírez. Després tornaria a Girona i treballaria al departament de preimpressió del Diari de Girona fins que el 1990 s'incorporaria a la secció de fotografia del rotatiu. Pep Iglésias s'hi estarà cinc anys i arribarà a ser cap de fotografia del diari, abans d'iniciar un nou projecte professional al Diari d'Andorra.

Acabada aquesta etapa, i una altra vegada a Girona, combinarà el fotoperiodisme (va treballar per a mitjans i agències diversos) amb la fotografia publicitària i institucional i altres activitats en el camp de les arts gràfiques. Va fer classes en diversos centres, va participar en exposicions col·lectives de fotografia, va treballar durant deu anys per a l'associació de comerciants «El Centre» de Girona retratant diferents aspectes de la ciutat, etc. El 2014 va fer la seva última exposició, a les Bernardes de Salt, basada en un projecte molt particular: a Ja en tinc prou va presentar 148 fotografies que havia fet des del seu estudi-habitatge, durant una dècada, a l'escultura de la plaça Constitució de Girona.

Un temps abans, el 2008, Pep Iglésias i Eudald Camps havien portat a terme plegats el projecte Projeccions. Interiors amb artista, en el qual retrataven de manera gràfica i literària els estudis d'una quarantena d'artistes gironins: «Aquell projecte ens va donar la coartada per fer tots dos de voyeurs, que és el que ens agrada, tenim fam visual del món», explicava ahir Camps, crític d'art del Diari de Girona, per a qui «quan per culpa de la malaltia que patia va haver de deixar de mirar el món, es va anar apagant». I malgrat això, apuntava ahir Terribas, «no va perdre mai les ganes de viure, l'ànsia de llibertat ni l'optimisme». «Buscava la bellesa i un món amb més llibertat», deia Paco Molera, lluitador antifranquista que va conèixer Pep Iglésias el 1976 i amb qui sempre va mantenir l'amistat.

Pep Iglésias havia cedit el seu fons fotogràfic a Inspai, el Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, i en els últims temps havia estat treballant de manera intensa en la seva catalogació i documentació. Part del resultat d'aquesta feina es podrà conèixer la propera tardor, quan està previst que es faci una exposició amb una selecció de fotografies d'Iglésias, i que es publiqui un llibre sobre la seva obra, un doble projecte que està pràcticament «enllestit», segons es va avançar ahir en la cerimònia de comiat i record al tanatori.