Ha estat un dels millors fotoperiodistes que hem tingut. En la seva immensa obra s'hi troben els fets més importants d'una època, en la qual, cadascú, sobretot els autodidactes, apreníem l'ofici de la vida. Encara joves, seguíem l'instint de copsar la realitat. En Pep era un republicà de soca-rel. Defensava la feina del fotògraf en la premsa, que cada vegada ha estat més menystinguda. Salta pel damunt de tot la foto de l' Ariadna Gil travessant el pont de Ferro un dia ventós. Imatge que, per a molts, ha esdevingut una referència generacional. En la bellesa de la dona enfredorida i decidida hi veiem els amors perduts i també la joventut que s'acaba, de cop, a l'altra riba. En Pep havia descobert els detalls amagats de la ciutat monolítica. Reia quan deies que sabia fer fotos en moviment. Gastava un excel·lent sentit de l'humor. Va fotografiar durant anys la nena de la plaça de la Constitució -per ell de la República- atrapant la vida que, amb prou feines, hi treia el cap. Gran observador, va fotografiar els personatges més interessants de la cultura i la política catalana i espanyola. Recordem les estones passades en bars que el vent s'ha endut com el Nummulit. Altres àmbits, altres èpoques. Havia trobat l'equilibri entre la intenció de l'artista i el personatge retratat. La narrativa d'una instantània; allò que pocs fotògrafs saben transmetre. Vagi l'escrit per recordar les bones hores viscudes en la seva companyia, els projectes compartits i els imaginats. Encetem una capsa de purets i fem fum. Se n'ha anat abans de veure publicat el seu llibre sobre l'obra retrospectiva. Esperem tenir-lo aviat a les mans per contemplar la vida a través de la seva incisiva i irònica mirada. Adeu, company!
