Joaquim Jordà i Català va debutar en la direcció de llargmetratges amb la pel·lícula Día de muertos (1960), juntament amb Julián Marcos. Va ser un dels impulsors de l'Escola de Barcelona, que volia superar les barreres de la censura franquista explorant camins alternatius en el cinema per la via de l'experimentació formal, i sovint utilitzant al·lusions polítiques indirectes. Precisament el seu segon llargmetratge, Dante no es únicamente severo (1967), fet junt amb el cineasta Jacinto Esteva, es va considerar un film manifest d'aquest moviment. Després de la transició va passar a filmar sovint en llengua catalana. Destaquen el seu documental Numax presenta (1980), sobre unes reivindicacions obreres a una empresa d'electrodomèstics, i la pel·lícula de cinema negre ambientada al món rural Un cos al bosc (1996). Jordà va patir un infart cerebral que li va provocar problemes d'alèxia i agnòsia. Aquest fet el va fer tornar a Barcelona -aleshores vivia a Madrid- per participar en el Màster de Documental de la Universitat Pompeu Fabra. Malgrat les seqüeles de l'ictus filma Mones com la Becky (1999), un documental de creació ubicat en un sanatori mental. En les seves darreres pel·lícules recupera el format documental amb títols com De nens (2004) sobre l'anomenat cas Raval, Vint anys no són res (2004), que recupera els personatges de Numax presenta i retrata l'evolució que han fet en les seves vides, i Més enllà del mirall (2006), la seva última obra, on investiga la malaltia que pateix a partir de diversos testimonis i de la seva pròpia experiència. Cal destacar també la seva obra com a guionista de pel·lícules com El Lute: camina o revienta, El Lute II: mañana seré libre i Carmen, de Vicente Aranda; i Pau i el seu germà, de Marc Recha, entre altres, així com de la minisèrie Andorra, entre el torb i la Gestapo. Com a traductor, Jordà va traduir textos sobretot de l'italià i del francès, gairebé sempre treballant al costat de Jorge Herralde per a l'editorial Anagrama.
