Terra, veritat i música per encarnar un crim real transformat fa més de vuitanta anys en teatre. Oriol Broggi no necessita més per ressuscitar Bodas de sangre en un muntatge immens, que respira la pols i ruralitat de Lorca, i on tota la veritat la posen dues actrius brutals. Clara Segura i Nora Navas són les reines d'aquesta tragèdia de dones en què s'intercanvien papers, sense que això destorbi, i posen cara a la mare del nuvi, a la núvia, a l'esposa enganyada i fins i tot a la lluna i a la mort, vestida de seda vermella com la sang vessada.
De fet, sis únics intèrprets es desdoblen en una quinzena de personatges d'un espectacle que renuncia als farbalans a canvi de donar tota la importància a la paraula que brolla.
No hi ha més crits dels necessaris i les llàgrimes corren galta avall quan ho han de fer per demostrar que la sang crida la sang i que la venjança i l'honor pesen més que el plom.
Nu de grans artificis, sobre l'escenari només hi desentonen les grans projeccions que emmarcaven l'acció al Municipal de Girona, un punt hortera que intenta suplir, amb imatges, l'absència del cavall que omplia l'escena a Barcelona. Per sort, la flaire kitch queda tapada per la il·luminació, que genera la llum i les penombres que ens transporten a l'asfíxia de la passió dels dos protagonistes, i sobretot per l'embolcall musical que hi aporta en Joan Garriga, de la Troba Kungfú.
Abraça el flamenc, però també troba espai per la música mestissa, els ritmes de La Barraca lorquiana i fins i tot de Morricone. La leyenda del tiempo, de Camarón, tanca un espectacle que batega per escampar arreu el missatge de la sang que dol.
