L'escriptor Kiko Amat va néixer i va créixer a l'extraradi. Encara que s'allunyés del seu epicentre fa anys, segueix tornant a la perifèria amb els seus artefactes literaris. Ara, amb Antes del huracán, torna al seu Sant Boi natal amb una història gens pop, sinó «dura i concisa», en la qual la raresa té el seu pes. En una entrevista reconeix que en altres títols seus havia fet «un cant romàntic a la raresa», mentre que aquí es mostra com una «maganya no particularment romàntica».

Publicada per Anagrama, en la seva cinquena novel·la Amat porta el lector fins al fictici hospital psiquiàtric Santa Dympna de Sant Boi de Llobregat, on hi ha en Curro, que va ingressar després d'un greu brot de bogeria homicida, i el seu fidel amic Plácido, un home que exerceix com el seu majordom, sempre de punta en blanc, molt aficionat a tot allò relacionat amb la Segona Guerra Mundial.

En aquest passeig pels pavellons del psiquiàtric, el narrador també es fixa en la infància de Curro, el 1982, al costat del seu millor amic Priu, un altre «nerd», amb el rerefons del Mundial de futbol o la guerra de les Malvines i una família no gaire estructurada, amb una mare obesa i un pare amant dels abdominals.

Kiko Amat considera que una altra diferència amb els seus anteriors llibres és que en aquest ell mateix ha desaparegut: «El que faig és utilitzar la novel·la com a canal per explicar una història de la perifèria dels anys vuitanta, al marge dels meus gustos, inclinacions artístiques, judicis, fílies i fòbies», indica.

Tot plegat sense oblidar un particular sentit de l'humor, perquè «és una eina fonamental per escriure sense solemnitat», i creu que el llibre planteja preguntes que queden per resoldre, com ara: «És l'entorn el que ens canvia?, S'empitjora amb els anys o ja ho portem tot de fàbrica? En quin punt un es converteix en una altra persona? Per què hi ha gent que es trenca i una altra que no?».

D'altra banda, adverteix que encara que pugui identificar-se amb Curro, envoltat en els seus tics i en una lluita atroç per superar els traumes de la seva vida, «jo no soc ell». Per a Amat, la mare del qual treballava d'infermera a l'hospital psiquiàtric de Sant Boi i que de petit va visitar «traumatitzat» el lloc, «no és gens romàntic estar boig».

Alhora, destaca que en aquesta novel·la ha augmentat la llum «empàtica» respecte als pitjors personatges. «El pare de Curro que és potser el més dolent, potser no et cau bé, però entens el que li passa i això per mi suposa un triomf literari, poder explicar les parts més negres i fosques dels personatges».

Amat també deixa molt clar que l'obra «no pot llegir-se en clau de costumisme benevolent, perquè és una descripció dura i si es vol política del que és l'extraradi». Preguntat per si no es cansa d'escriure sobre aquest lloc, amb els seus descampats, males olors i caixes de cartró mullades al carrer, assegura que no i que pensa continuar fent-ho.