Les festes majors d'hivern resulten entranyables per a Quimi Portet: «Tots en anorac, a cinc sota zero esforçant-se a divertir-se i trobar nòvio». Per aquest motiu ha titulat el seu nou disc Festa Major d'Hivern, una bona metàfora per a algú que es dedica a la música per «fugir del món gris». «Soc un flipat però no soc un frívol», manifesta el músic en una entrevista amb motiu de la sortida al mercat del seu desè disc, sense comptar els molts que va editar amb El Último de la Fila, Los Burros i Los Rápidos.
Es tracta d'un àlbum compost per 13 temes fidels a l'estil personal i intransferible d'aquest músic, a mig camí entre surrealisme i el subruralisme, que es presentarà al festival Strenes de Girona en un concert el proper 20 d'abril a l'Auditori. En l'àmbit musical destaquen els riffs de guitarra sobre els quals construeix les cançons, i en les lletres el sentit de l'humor irònic i sense concessions, marca de la casa.
Món interior
Però no tot són rialles: el disc també segrega certa melancolia i desengany, que l'artista atribueix en part al seu propi món interior i en part a les circumstàncies externes. «La meva flipada personal és l'eix de la meva música, però no soc impermeable al que passa al meu voltant, ni passo de tot», diu en referència al procés sobiranista català. «Jo em vaig il·lusionar amb l'1 d'octubre -afegeix- i després va venir la decepció, encara que crec que el desencant general ve de més enrere».
Sobre el paper dels artistes davant la política, considera que hi ha dues maneres de fer una carrera de música popular: la del músic compromès que vol canviar el món, com Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, i un altre tipus de músic: «El que fa servir la música per fugir d'aquest món, de la sordidesa humana i de la bestialitat».
«Jo soc dels segons. Vaig néixer el 1957 i encara hi havia una dictadura. Vaig començar a fer música per oblidar-me de la sordidesa que podia haver-hi al món», assenyala, i descarta que això signifiqui ser frívol o que no l'afecti.
Quimi Portet es considera part d'«una generació que pensava que tot anava cap amunt». «Més llibertat cada vegada, més igualtat de gènere, més drets socials; i després ha vist que no: que la democràcia amaga vells autoritarismes i que ara anem cap avall», indica.
Aquest desencant no li ha impedit editar un disc bàsicament optimista i alegre perquè, segons diu, «com més trista i sòrdida és la situació, més busco el suport de la música per trobar el punt de flotació».
Portet va començar a tocar la guitarra amb 15 anys per evadir-se i l'evasió segueix sent essencial en la seva música, encara que «sense frivolitat», insisteix, perquè «l'evasió pot ser molt combativa: Sisa és un exemple».
Als seus 60 anys, segueix gaudint molt editant discos i presentant-los en directe. «Fins i tot la promoció i les entrevistes m'agraden», diu, entre rialles.
Un treball molt personal
Festa Major d'Hivern l'ha gravat tot ell sol: ell toca tots els instruments, excepte una guitarra del reconegut Phil Manzanera a Pedalada Popular. Encara que és sobretot guitarrista, Quimi Portet se sent còmode tocant qualsevol instrument en estudi, cosa que fa des de l'època d'El Último de la Fila i que aquesta vegada ha portat a l'extrem perquè li venia de gust «xocar amb els propis límits» i «descobrir coses que quan treballes en equip queden amagades». Només ha comptat amb la col·laboració de David Tickle, que l'ha ajudat en la gravació de les veus i ha barrejat i coproduït el disc.
La guitarra és especialment protagonista en aquest treball, en què la meitat de les cançons han estat compostes a partir d'un riff de guitarra simple i eficient. Una base musical sobre la qual desplega la seva poètica popular i les seves lletres «desequilibradament sòbries», com diu Albert Pla en el text de presentació que ha escrit per al seu col·lega. «En aquest disc m'explico intensament. És cert que en altres discos no se m'entén, però aquest s'entén molt bé», conclou Portet.
