A la parada de la llibreria 22, trobo Rafel Nadal, Anna Carreras i un senyor d'edat avançada amb un llacet groc a la solapa, que dic jo que també deu ser escriptor, però em guardaré molt de preguntar-l'hi, només faltaria que em conegués. L'última vegada que vaig acostar-me a una parada amb un conegut a l'interior -i parlo de fa ja uns quants anys- vaig ser víctima de la coneguda enganyifa del Sant Jordi:
-Hola Albert, vols que et dediqui un llibre?
Un, que en aquells dies era innocent, va respondre que sí, pensant que es tractava d'un regal. Encara no havia acabat la dedicatòria, que ja m'estava dient el preu. Van ser quinze euros llançats. Literalment llançats, perquè el llibre va caure a les meves mans -de fet, hi va ser posat amb males arts- a la part baixa de la Rambla, el vaig fullejar mentre pujava pel passeig, temps més que suficient per adonar-me de la qualitat, i va acabar en una paperera a la part superior. Amb dedicatòria i tot. La vida més curta d'un llibre per Sant Jordi.
Saludo Anna Carreras. Se'm queixa que, com cada any, ja l'han confós amb una dependenta i una senyora li ha preguntat el preu de la Rahola. Interpreto que es refereix al llibre, però amb la Rahola sempre hi ha dubtes.
Deixo Carreras, Nadal i el senyor desconegut del llacet groc potser escriptor, i vaig a tafanejar parades. Els he dit que jo abans era innocent? Ara ensumo els bodris des de la portada. Un exemple: Sota cels llunyans, de Sarah Lark, que sens dubte es guanya la vida molt millor que jo. A mi no m'enganya. Aquesta portada pintada amb colors pastel, en primer pla unes floretes i al fons una casa a la vora d'un llac amb muntanyes al fons, tot idíl·lic i a punt per anar-hi amb la persona que has estat esperant tota la vida, només pot guardar al seu interior una tona de sucre. L'agafo amb totes les precaucions, per descomptat que no m'atreveixo a llegir-ne una frase a l'atzar, però sí el que diu a la contraportada. Destacat, en majúscules, s'hi llegeix: «Un viatge. Un silenci. Un amor». El deixo anar espantat. Corro a rentar-me les mans. A posar-me gotes als ulls. A tancar-me al lavabo a les fosques fins que em passi l'angoixa.
Parlant de sucre, observo que aquest any s'ha inaugurat un nou gènere a les llibreries. Sense nom encara definitiu, des d'aquí proposo modestament que es tituli «Èpica a la catalana». Aplega tots, millor dit toooots els llibres que es fan ressò d'algun aspecte del procés, amb especial èmfasi als «fets» ( sic) de l'1-0. Ja saben, el dia que els polítics van enviar els ciutadans a defensar urnes mentre ells s'ho miraven des de casa. Naturalment els llibres no paren atenció a aquest fet, sinó al valor, la fe, la dignitat, l'alegria, l'esperança, l'esperit, i no sé quantes coses més dels pobres ciutadans enganyats. Operació urnes, Dies que duraran anys, Els fets de l'U d'Octubre, Sí, hem votat, i així fins a l'infinit. Tonto l'últim, van pensar encertadament els autors, confiant -també encertadament- que l'amor a la derrota, inherent al poble català, faria la resta. A banda de deixar clar com de malvats són els espanyols i com de dignes i civilitzats els catalans, el nou gènere es caracteritza també per la freqüència de frases èpiques. Si les revolucions es guanyessin a còpia de frases èpiques, els catalans no tindríem rival.
Som a mig matí i no he comprat el llibre que vull ni les roses que necessito. La qüestió del llibre està peluda. He tingut a mala pensada de desitjar el darrer de Martínez de Pisón, el noi és una de les meves debilitats literàries. Doncs res. Ni a una sola de les parades el tenen. Pel que sembla no és prou mediàtic per a un Sant Jordi. Per Sant Jordi es porten la Rahola, la Donna Leon, Patria -per Déu: diu a la portada que ha venut 700.000 exemplars, com s'explica que existeixen 700.000 persones sense criteri?-, els de casa perquè ens el signin, molta novel·la negra i guanyadors de premis, que no faltin guanyadors de premis. M'ho certifica la conversa d'una parella de mitjana edat que passa al meu costat, pel que sembla la discussió ja de ve d'estona, l'enxampo al final.
-Doncs jo em penso comprar un llibre- diu la senyora
-Doncs compra-te'l, dona. Tampoc te'l llegiràs...
L'esperit de Sant Jordi resumit en dues frases. Els deixo fullejant, més aviat comprovant el pes, del darrer Premi Planeta. Monstres com Éric Vuillard amb L'ordre del dia o Pierre Lemaitre, amb Recursos inhumans em miren fastiguejats, ningú els fa cas, Sant Jordi no és la seva festa.
Aconsegueixo en Martínez de Pisón en una llibreria, la Geli, no a les parades. Em falten les roses. En compro una a 3,5 euros a la paradeta d'una protectora d'animals. Vermella. Les grogues valen 4 euros. Pregunto a la dependenta què tenen les grogues que siguin més cares. Em mira i es posa a riure. No hi veig la gràcia.
Necessito més roses. De camí a casa entro a una floristeria. N'hi ha a 12 euros, no semblen d'or, sinó completament vegetals. Surto esparverat. Opto per fer un homenatge a Eduardo Mendoza -una altra de les meves debilitats literàries- i a la seva inoblidable família Siau, que regenta un basar xinès a El enredo de la bolsa y la vida. O sigui que sí, que entro a un basar a comprar tres roses.
- Cuánto valen, Siau?-pregunto simpàtic.
- Tu compras más, más baratas- respon en l'idioma de tots els xinesos que viuen aquí, fent cas omís de la meva picada d'ull a Mendoza.
- Solo tengo tres mujeres.
- Tres rosas, seis euros.
Els he comentat que jo abans era innocent?
Els he comentat que jo abans era innocent?
