L'historiador de l'art Matías Díaz Padró (Valverde, El Hierro, 1935) conseller tècnic del Museu Nacional del Prado i president honorífic de l'Institut Moll, Centre de Recerca de Pintura Flamenca, és autor de Jacob Jordaens y España. Un volum doble, esplèndidament il·lustrat, que llança nova llum sobre la figura del mestre flamenc, amb nova documentació i un estudi en profunditat de la seva producció a Espanya.

Aquest estudi en succeeix un altre que va dedicar a Anton Van Dyck, editat per Prensa Ibérica, que va obtenir el premi Europa Nostra.

Sí. De Van Dyck no hi havia res a Espanya, i va ser una sorpresa quan vam treure el llibre perquè estava situat a França, a Itàlia, a Anglaterra, a Holanda? però del seu treball a Espanya no se'n sabia res. I la sorpresa va ser que documentem com el Cardenal-Infant l'hi arrabassa, pràcticament, a Carles I d'Anglaterra, per venir al circuit espanyol a Flandes.

Estava Jordaens tan orfe d'estudis com Van Dyck?

La situació era més desoladora, en realitat. No teníem res seu realment destacat a Espanya. Hi havia molts motius tenint en compte que la seva personalitat, amb un sentiment més rural i més popular, estava lluny de l'etiqueta exigida pels Àustries. I no obstant això, aquest Jordaens que aparentment no tenia presència per aquests matisos i també per una qüestió religiosa, perquè era protestant, doncs trobem que realment sí que va tenir presència, sí que hi havia producció seva a Espanya, i relacions en una mesura inesperada. En gran manera, també, perquè accepta les consignes de la Contrareforma i les seves obres estan carregades de la tota la sensibilitat. Va poder harmonitzar el seu sentiment protestant amb l'entrega a una clientela espanyola profundament religiosa i contrareformista.

Quina és la visió que es té de Jordaens en el panorama internacional?

Estava una mica ignorat, gairebé eclipsat, per la gran figura de Rubens i, en menor mesura, per Van Dyck, el seu col·lega i amic. Però cap als anys seixanta del passat segle es va fer una gran exposició a Brussel·les, una mostra global de tota la pintura flamenca, de tots els gèneres. Vaig tenir ocasió d'assistir-hi, perquè s'exposava un dibuix de Rubens que vaig trobar a la Real Academia de San Fernando. I els espectadors que anaven a aquella exposició van quedar impressionats amb l'obra de Jordaens, que s'imposava d'una manera impactant.

Per què?

Eren pintures essencials, monumentals, que es bolcaven sobre l'espectador. Sense l'exquisidesa de Rubens ni la idealitat de Van Dyck, però s'imposaven en l'espectador, amb aquestes masses realment poderoses. Era sorprenent com, en veure'ls a tots reunits la pintura de Jordaens s'imposava d'aquesta manera. Allò es va quedar en la ment del públic, i a mi també em va passar. Això va ser motiu pel qual Jordaens, el que tenien oblidat a Europa, fos objecte d'una gran exposició a Ottawa, pocs anys després, el 1968. Aquesta mostra va suposar la troballa definitiva de Jordaens, i des de llavors hi ha hagut diverses exposicions sobre Jordaens que han afirmat, cada vegada més, el seu potencial.

Quin va ser el seu primer acostament acadèmic a Jordaens?

Va ser amb La caiguda dels gegants. Era una obra que s'havia atribuït a un altre autor. Jo em vaig adonar que era de Jordaens i ho vaig publicar. Era cap a l'any 1965, jo era jove i molt atrevit. I realment vaig respirar quan Michael Jaffé ho va confirmar i va incloure el quadre en la magna exposició d'Ottawa. Va ser una petita participació.

Hi havia més obres de Jordaens atribuïdes a altres?

Sí, en teníem diverses en el Museo del Prado i a partir d'aquest moment es va començar a rectificar la seva autoria. Passava que Jordaens havia participat en el gran projecte de la decoració de la Torre de la Parada, el pavelló de caça de Felip IV, i algunes de les obres que va fer s'havien atribuït malament. Però a partir d'aquest moment es va començar a rectificar aquesta situació.

Com era la seva relació amb Rubens?

Rubens era la figura més important del moment, i tant Jordaens com Van Dyck eren deixebles seus i estaven molt units a ell. Els va protegir molt. En el cas de Jordaens, en gran manera la seva presència a Espanya es deu al seu gran mestre. Passa a més una cosa: per edat, Rubens podria ser el pare d'ells, però Van Dyck mor per les mateixes dates que el seu mestre, un el 1640 i l'altre el 1641. I Jordaens viu molts anys més, més de trenta. I després de la mort de Rubens i Van Dyck, Jordaens passa a ser la figura més destacada en Flandes per a la gran composició i, sobretot, per als tapissos.

En el seu estudi treu a la llum un cas dramàtic: la mutilació de «La infància de Júpiter». És un cas aïllat o és alguna cosa habitual?

Lamentablement, sí, i en molts casos per qüestions de mercat, d'agafar un gran llenç i fragmentar-lo per tenir diverses obres. Després estan les modes, que són terribles: sabem de casos que han tallat un quadre per extreure un fragment en el qual es veu una naturalesa morta i aconseguir així un bodegó. Un gènere que en alguns moments era menor i que no treballen molts artistes, a part de Sánchez Cotán i algun més. S'han comès autèntiques aberracions.