Gràcia i esperit dels nostres campanars

i, tanmateix, en el moment de pensar en Girona els veig amb tanta nitidesa que no és possible eludir el comentari. Quan el tren ens apropa a la ciutat, el robust índex blanc de la Catedral remou en tots els absents que s´acosten tants records, que no tenim ulls, des de la finestreta del tren sino pel campanar que s´engrandeix i ens fa la impressió que el temps no ha passat i el nostre devenir és una suggestió. Llavors campanar i esperit es troben agermanats en la sensació d´incommobilitat.

Els turistes que arriben de França, per sobre dels ferros que va estendre el constructor de la torre Eiffel, contemplen la lenta i majestuosa dansa de les dues torres. Perquè a la marxa del tren les dues es desplacen suaument per mostrar als viatgers les facetes i els llums diversos de la seva arquitectura.

Després, en els racons més insospitats de la ciutat, per sobre dels teulats ocres i les pedres grisses, apareix sempre el curiós cap d´un dels dos campanars.

En una ocasió vaig manifestar el meu desig de poder acampar en una tenda sobre la plataforma de la torre de Sant Feliu. Ha de ser una plataforma espaiosa, airejada i extraordinàriament quieta i silenciosa, vaig dir. Les meves paraules es van considerar una «boutade» més o menys original. És possible que a ningú se li hagués ocorregut abans la idea d´acampar en tan bonic lloc.

Ara, han passat uns anys i un se sent més conservador, crec que en la truncada cúspide de Sant Feliu em molestaria la tramuntana i la pluja de les Fires (pluja inevitable i que no altera les restriccions naturalment). Ara m´estimaria més passar uns dies al capdamunt del campanar de la Catedral. A l´estiu, quan totes les ràfegues del vent són agraïdes, deu ser quelcom superb viure, és a dir passar tote les hores de diversos dies consecutius, a dalt del campanar, sota la volta. Al sortir el sol, les clarors penetrarien mansament, petonejant primer les campanes i al treure el cap veuríem la ciutat que desperta, l´exprés de Barcelona que s´allunya i els primers pinacles de fum a les xemeneies de les fàbriques.

Jo estaria allà amb una taula ample i gran, plena de llibres i papers. El sol rondaria i dauraria els seus quatre costats, rodejant-la per deixar-la en ombres al capvespre. L´orgia de llum i de color del migdia d´estiu, o aquesta mateixa tardor-hivern d´ara, cuallat d´ocres i sienes, oferiria un autèntic banquet a la vista. I llavors, fumar una cigarreta sentat als peus de l´àngel decapitat, i presenciar des de dalt la lenta marxa del sol cap a ponent. Brillaria el Ter i el pla de Salt es cobriria de silencis.

No puc imaginar lloc més propens a fantasmes i apareguts que el campanar de la Catedral a la nit; en nits de lluna o mansament estel·lades. Es veurien sortir ombres blanques dels casalots de la Força i a mitjanit vagarien els espectres dels que van morir a les muralles fa segle i mig. Les olives i els penetrarien pels amplis finestrals i quan m´estirés sobre el llit cara a les campanes, del fons de la ciutat dormida no arribaria ni la més petita fressa. Només una olor a morts, a Història i a poesia.

Els he contemplat amb tanta avidesa que desitjaria viure dins d´ells, empapar-me de les seves pedres i del seu funcionalisme de campanari. Els que passeu cada dia al seu costat, a punt de cometre, de vegades, l´enorme afront de creuar els ponts sense dirigir-los una sola mirada.

De vegades penso en el que podria ser una invasió pel nord si els homes grocs de les estepes arribessin a creuar el Ter.

Els rojos no van ser tan dolents perquè haguessin pogut ser pitjors. Si jo fos un Comissari, per destruir l´esperit de Girona, manaria arrassar els dos campanars i en el seu lloc aixecaria grans xemeneies, en nombre de vàries dotzenes; xemeneies de fàbriques de tracgtors, està clar. Llavors Girona hauria deixat de ser sense esperança de possible ressurrecció. Per què mentre hi va haver campanars que ens recordaven festes i idees encadenades, no importaven les falç o les banderes. Sabíem que després de l´hivern arribaria la primavera.

Però si un dia al creuar el riu i dirigir la vista cap a munt veiessim sobre els sostres enormes pinacles de fum lligats a la terra per la cilíndrica rajolada de les xemeneies fabrils, entendríem que Girona no és sino una ciutat bruta, trista, apagada i provinciana. No heu d´enfadar-vos, gironins, perquè és veritat. La nostra ciutat està bruta, està trista i està apagada. Per què ho heu de negar si al reflexionar tots penseu com jo?

Però ens queden els dos campanars. Ells han viscut moltes coses; van viure guerres, pestes, fams, invasions i retirades. Estan de tornada de tot i la seva missió en aquesta terra és la de servir de testimoni. O d´exemple. Per mi les seves mudes pedres repeteixen aquesta lliçó: l´esperit mai mor. «Si vosaltres no el saveu fer viure, nosaltres -diuen els campanars- esperarem una generació millor».

I les seves pedres incommovibles veuran un dia homes millors, audaços, forts, lliures de prejudicis, desfets de capelletes i mesquineses humanes que faran la Girona millor que tots, més o menys, portem al cor.