No és fàcil oferir coses noves a l'hipersaturat panorama musical de Londres, i menys encara que agradin, però el músic català Toni Castells ha aconseguit sorprendre la crítica londinenca amb una proposta musical innovadora, Momo, una barreja d'estils, d'èpoques i de veus que van des de la música clàssica fins al pop, l'òpera o la música electrònica. El juliol va presentar el seu primer treball, Unharmed, al Bush Theatre, lloc de culte del món musical britànic on han actual Nick Cave, The Who o REM, entre d'altres. Després de Londres, està començant a veure oportunitats per poder traslladar el seu espectacle a Barcelona, València i Madrid. I a cada lloc hi inclouria variacions, per adaptar el seu espectacle a cada lloc.

Potser el Bush Teatre de Londres, amb els seus candelers gegants, el seu estil barroc, romàntic i l'acústica natural perfecte, era el millor escenari per a la música de Momo: cançons íntimes i sinceres, plenes de matisos, en les quals es barregen els instruments i en el qual les veus assoleixen cotes molt altes. El Momo Live Show va ser presentat com una òpera contemporània electrònica de 50 minuts en la que, juntament amb la música, es barrejaven efectes visuals, fotografies del prestigiós fotògraf Conor Masterson, i la lectura de poesia del mateix Toni Castells.

Sobre l'escenari, Toni Castells amb una guitarra elèctrica («el símbol del pop») i l'ordinador («el símbol de l'electrònica»), un quartet de corda, i quatre veus femenines provinents de registres completament diferents, des de l'òpera fins al rock, que es van mesclant durant tot l'espectacle entre elles i amb la música i la poesia i les imatges fins a crear una sola veu.

Les veus pertanyen a la cantant catalana Beth (que compagina la seva col·laboració amb Momo amb la promoció del seu nou disc), la cantant de jazz Gracie Patton, la soprano neozelandesa Amelia Whiteman, i la vocalista britànica Roberta Howett. «Formem com una petita família, ens avenim molt bé tant en el terreny professional com en el personal», explica Toni Castells.

Tot i la seva joventut, Toni Castells té ja una dilatada experiència en la música. Ha dedicat tota la vida a la música, des que als cinc anys va començar a tocar el piano, la guitarra i el clarinet, animat per la seva mare, que no era música però sí una enamorada de l'òpera. Als dotze anys ja havia creat el seu primer grup, Enderrok, mentre feia tota la carrera de música al conservatori, i als 14 va guanyar un prestigiós premi per a joves compositors. Més tard va formar el grup de pop Herzia, amb el qual va aconseguir un èxit considerable l'any 1999.

De mirada inquieta però càlida, Toni Castells no ha parat d'experimentar nous estils i de rebre influències. Va viure el boom del rock en català dels primers noranta en el qual, diu, hi havia grups que l´única diferència que presentaven amb les gran bandes americanes i britàniques era que no cantaven en anglès, sinó en català. «Llavors, a Catalunya, l´oferta era inacabable». Anava a tres concerts per setmana i recorda una cançó que el va atrapar de manera especial: «No he nascut per militar», dels Sau.

Però potser, el que va ser més determinant per la seva vida va ser quan de ben jove va entrar a treballar com a tècnic de so als estudis de Musicland, a Figueres, aleshores uns dels més prestigiosos del panorama musical espanyol en els quals va tenir la sort de conèixer el millor del millor del panorama musical espanyol i català, començant per Enrique Bunbury, un dels seus referents.