«Aqusta tampoc serà la fi del món», de Jordi Casanovas. Direcció, escenografia i disseny d´espai i so: Jordi Casanovas. Il·luminació: Fernando Portillo. Interpretació: Roser Blanch, Clara Cols, Borja Espinosa, Pablo Lammers, Sergio Matamala, Mireia Fernández i Alicia Puertas. Sala La Planeta de Girona, 9/11/2007. Festival Temporada Alta.

Marta Pallarès

Mediàtic, global, sostenible, digital... són algunes de les paraules del segle XXI. Mots que han agafat nous sentits i dels quals difícilment podrem escapar si escoltem qualsevol informatiu de ràdio o televisió, o si llegim premsa en format tradicional o per Internet. Si aquest és el panorama de la nova realitat als mitjans, és lògic pensar que el nou teatre fet per i per a joves també sigui deutor d´aquests conceptes. Aquest és el cas d´Aquesta tampoc serà la fi del món, un experiment gairebé més cinematogràfic que teatral de la jove companyia Flyhard

A grans trets, Jordi Casanovas ha elaborat un còctel entre les «veritats incòmodes» d´Al Gore i el panorama post-apocalíptic de pel·lícules de zombis infectats com 28 días después. La trama es desenvolupa en tres grans fils argumentals que, com no, confluiran en un de sol al final de l´obra. Un d´ells parla de quatre joves que han creat una revista, amb la qual pretenen desemmascarar trames de corrupció i problemes mediambientals des d´una forta concepció utòpica i de contra-informació. Una altra de les històries se centra en un regidor acabat d´arribar a l´ajuntament d´una gran ciutat, amb més bones intencions que idees pràctiques, un Messies de l´eliminació del CO2. I la tercera, la més centrada en la rumorologia i les teories conspiracionistes, parla de l´existència d´una gran organització secreta internacional que, en principi, sembla vetllar pel medi ambient però que acabarà mostrant intencions més fosques.

Quan les tres històries es van apropant, s´arriba a un punt d´inflexió quan s´allibera un virus a la gran ciutat (ara ja es revela que es parla de Barcelona, encara que no era precisament un secret); la plaga transforma les persones en animals ferotges i la violència s´escampa a totes les ciutats on s´ha alliberat el virus. Els joves supervivents s´hauran d´organitzar per convertir aquesta societat malmesa en una nova oportunitat per a la Humanitat, per a esdevenir herois.

Per tant, una trama embolicada i més pròpia de les recents pel·lícules de ciència-ficció que d´una obra teatral a l´ús. No és d´estranyar tenint en compte que la companyia Flyhard vol fer un teatre jove, urbà, i trobar una «nova èpica contemporània» que parli d´herois propers i d´enemics poc visibles, però no per això menys reals.

En aquest lligam de trames entre locals i globals de ritme frenètic, l´escenografia i el vestuari hi ajuden força (de fet són del més destacable de l´obra). Quatre taules i cadires poden ser despatxos oficials que amaguen foscos secrets, la redacció d´una revista modesta o un ajuntament qualsevol. I els set joves actors i actrius es desdoblen per aconseguir, amb diverses robes i pentinats, un ventall molt més ampli de personatges. La feina en aquest sentit és molt lloable, així com dels continus foscos a negre que tallen amb energia les escenes i fan que l´obra, precisament, tingui aquest ritme cinematogràfic esmentat.

Ara bé, tota aquesta tasca no és tan lluïda com podria ser-ho a causa d´una trama apocalíptica més aviat convencional, i ja coneguda pels interessats en la ciència-ficció i les teories conspiratives. De tota manera, és evident que aquestes són les històries que omplen les sales de cinema de públic jove... potser és la manera que s´acostin també al teatre?