Un Vània digne i emotiu

Jordi Sala

Un bon gust de boca per la feina feta, una sensació de satisfacció pel resultat final i una tristesa amarga per la reflexió que suscita: aquestes són les empremtes que deixa aquest Oncle Vània de La Perla 29 sota la batuta d´Oriol Broggi, i totes són senyal d´un èxit relatiu. Era la primera vegada que l´exdirector del Centre d´Arts Escèniques de Terrassa, home jove però ja experimentat en el teatre textual de gran volada (Molière, Sòfocles, Stoppard, Brecht, Pirandello, Espriu...: molt eclèctic, i em sembla molt bé), s´enfrontava a una obra de Txèkhov, i el repte no era precisament fàcil. I, curiosament, aquest és potser un dels muntatges de la trajectòria del director que més sobresurt de la línia de la correcció per assolir un nivell força elevat

Dels quatre grans drames de Txèkhov, L´oncle Vània és el menys decisiu i innovador de la seva carrera de dramaturg, a una certa distància de l´exuberància sentimental de La gavina (que és una mica anterior), de la condensació conceptual de Les tres germanes i del testament perfecte que és L´hort dels cirerers. Tot i això, Vània és un gran text, un text monumental, on el gran melancòlic i gran humorista que era Txèkhov (no hem d´oblidar que el subtítol d´alguns dels seus drames és «comèdia») va enfilant totes les seves dèries en l´espiral d´una filosofia que és alhora íntima i transpersonal: molt especialment la dissecció de la roïndat de la vida present confrontada a un futur llunyà idealitzat (i aquí el paper d´Àstrov, metge com ell mateix, té una correspondència exacta amb el militar Verxinin de les Germanes, i relativa amb el doctor Dorn de la Gavina), el retrat de la decadència d´una classe social inútil en un país, la maleïda mare Rússia, malalt de depressió i alcoholisme, i la desesperació de les ànimes que viuen en aquest medi ambient per la seva incapacitat de comunicar-se i d´estimar productivament.

És cert que la partitura del text de Txèkhov, magníficament equilibrada, ha de mantenir l´interès en qualsevol muntatge que se´n faci, però no es pot treure mèrits a aquesta producció: Broggi ha sabut trobar gairebé sempre el to correcte i el ritme adequat fruit de la combinació de paraules, de silencis i de mirades de passió continguda.

A més, el disseny de l´espai escènic, també responsabilitat seva, és un rutilant encert dintre de la seva senzillesa: taula i cadires al jardí, un banc central (potser massa gran: l´únic punt feble), un arbre tardoral i un parell de butaques, tot plegat creant una atmosfera d´una melangia plàcida, subratllada pel vestuari d´època, ideat conjuntament en acurats tons crus. Aplaudiment a part es mereix la il·luminació de Pep Barcons, extraordinàriament ben feta, amb ús de colors originals i molt ben matisats, i amb una aposta arriscada (sobretot al segon acte) i perfectament aconseguida en les variacions d´intensitat. Només em sembla qüestionable el recurs a la música, o potser l´excés d´aquest recurs: un té la impressió que més d´un cop no calia fer més èmfasi en el lirisme de les paraules de Txèkhov, que en si ja solen ser radiants i commovedores; en qualsevol cas, la tonada aixafa el corprenedor monòleg final de Sònia, i això s´ha de solucionar.

La interpretació de l´elenc, en general, és bona, i és clar que aquí rau una de les claus, potser la decisiva, de la qualitat global del muntatge. A banda d´alguna dissonància d´edat (segurament Rosa Gàmiz, que d´altra banda està molt més que correcta, és ja una mica massa gran pel paper de Ielena), el repartiment està ben ajustat. En destaquen Màrcia Cisteró (Sònia), que en l´estrena va començar dubtosa però que va acabar convencent, i sobretot Ramon Vila (el metge Àstrov): amb ell en el diàleg o fent monòlegs, el nivell puja a excel·lent. Jordi Figueras és un Vània encara en procés de construcció, no del tot ben matisat: si amb el rodatge acaba adquirint la plenitud i la subtilitat que el personatge demana, tot el muntatge pujarà encara un esglaó.