L´amant, o la postmodernitat

Jordi Sala
o deixa de sorprendre la (post)modernitat que té aquesta obra de Harold Pinter, una de les que ha envellit millor de tota la seva prolífica carrera de dramaturg. En efecte, el text té gairebé cinquanta anys, i ningú ho diria; ens haurem d'anar acostumant a veure Pinter no pas com un nostre contemporani, sinó com un clàssic. No ens fem il·lusions, però: aquest no és el motiu pel qual L'amant ha estat tantes vegades dut a escena a Catalunya, sinó més aviat la mandra de bona part de la professió teatral del nostre país, que rarament fa l'esforç de llegir res de teatre, i menys encara en anglès. I ves per on, L'amant és una de les escasses obres de Pinter traduïdes al català (en una traducció molt deficient, val a dir). Fa dotze anys Pere Sagristà va muntar l'obra amb una esplèndida Mercè Arànega, una producció de la desapareguda sala Artenbrut que, per cert, va generar una polèmica amb el sempre polèmic Boris Rotenstein, que també havia dirigit l'obra i que no va acabar d'entendre que qui ha comprat els drets de representació en exclusiva té el dret de fer l'obra en exclusiva (el muntatge de Rotenstein es va poder veure el 1999). En fi, sociologia històrica nostrada a una banda, L'amant de Pinter és un text d'una modernitat extrema, perquè l'ambigüitat polisèmica d'open play és conduïda a través d'una forma dramàtica intel·ligent i mil·limètrica. Primer acte: una parella parla dels amants respectius amb una aparent, i hilarant, quotidianitat. Segon acte: la sorpresa es desencadena quan presenciem que l'"amant" que rep la dona per les tardes és, de fet, el seu marit; millor dit: una altra part de la personalitat del seu marit, i una altra part de la personalitat d'ella. Tercer acte: el joc teixit per la parella sembla esquerdar-se quan l'home, esgotat, vol posar punt i final, però cedeix en adonar-se que ella necessita continuar el joc. O potser no, potser la recança d'ell i la crisi que suscita en el món esquizofrènic del matrimoni és una peça més del puzle. En qualsevol cas, tot plegat convida a una reflexió profunda sobre la fragmentació postmoderna de la identitat humana, encarnada en la insuportable volatilitat de la rutina matrimonial. Aquest muntatge que firma l'actor David Vert és cor?recte i prou. Vist la falta de feeling sexual entre ells, Albert Pérez i Sandra Monclús mantenen l'interès del text.