Zoltán Kocsis a l´Auditori de Girona

Joan Carles Martínez
Un concert interessant en molts aspectes, començarem per parlar del director, Zoltán Kocsis (Budapest 1952). Què demostra un bon director? Crec que el que menys deixa veure és que està dirigint, no vull dir que no dirigeixi o que s'amagui, però el seu gest és il·limitat, com la música. Hi ha moltes maneres d'entendre la música, però ni ha poques d'interessants. I quines són aquestes? Difícil de definir, però d'entrada direm que són les que convencen, les que et deixen sense lloc a rèplica i això és el que Zoltán Kocsis va conseguir en el concert. Sí, ja sabem que el públic va estar molt efusiu i que, després d'un bon dinar de diumenge, el concert de mitja tarda ajuda a la digestió, però també podem pensar que si aconsegueix no adormir el públic és que val la pena.
El gest expressiu, ampli, no limitat a un pols continu sinó obert al diàleg de la música, amable, ple de dinàmiques i matisos..., tot allò que diem quan un director ens convenç davant d'una orquestra que respon.
Si el director ens mostrava una especial sensibilitat per la música, sensibilitat que s'adquireix quan una persona inicia els seu contacte amb aquest art des de petit (comença a tocar el piano als cinc anys d'edat), no menys sensible es va mostrar l'orquestra. Una orquestra d'una aparença clàssica, que podríem comparar -per la seva rigorositat i pulcritud tècnica- a les orquestres de l'Est, però amb diferències respecte al concepte del timbre orquestral o la sonoritat del conjunt. Una idea que ens va deixar veure en la interpretació que el director va fer com a pianista en el Concert per a piano n. 17 en Sol Major, on el so del piano s'integra amb l'orquestra d'una manera tímbrica i dialogant, sobresortint en les cadències i en les parts a solo, però integrant-se en tot moment com una part més de l'harmonia i del global.
En definitiva una orquestra que respon a les exigències d'un director. Un conjunt unitari i compactat. Una orquestra que dirigeix pràcticament des de l'any 1987 i que demostra tenir una plantilla d'un alt nivell musical.
Interessant també va ser la proposta del programa, bàsicament un repertori centrat en Mozart, però un Mozart que creix en el tractament de l'orquestra i del desenvolupament de les idees musicals. Des de la Petita serenata nocturna, al Concert per a piano i a la Simfonia n. 33 es va poder veure un creixement orquestral on s'anava ampliant de la secció de les fustes als metalls, fins arribar a la Simfonia n. 3 de Franz Shubert, on l'orquestra es mostra en el més ampli ventall d'instruments i mostrant-nos un color orquestral i una expressió musical de l'inici d'un nou període de l'historia, el Romanticisme.
Penso que per acabar aquesta agradable vetllada s'hagués hagut d'insistir una mica més en els aplaudiments finals per disfrutar d'un bis, però també vam quedar satisfets amb tot allò que vam gaudir.
Interessant també la proposta dels comentaris abans del concert, ajuden a introduir-lo i a sensibilitzar, entre d'altres coses.