Viure en una postal

De fet, Mireia Domènech està acostumada des de ben petita a creuar fronteres, perquè tot i ser de la Jonquera va estudiar al Pertús i a Ceret: «Els meus pares eren els metges de la Jonquera però em van posar a estudiar al Pertús i a Ceret perquè van pensar que era la millor manera d´aprendre bé un altre idioma, el francès. Quan ho havien de decidir, una persona es va sobressaltar i els va dir: "Però si estudia en francès, com ho farà si algun dia ha de parlar per televisió espanyola?". L´anècdota és bona... Mai he estudiat castellà, dos anys com a llengua estrangera, però l´he après per la tele i els mitjans, sense cap problema. La Terminale (COU) la vaig haver de fer al Liceu francès de Barcelona perquè segons el Ministerio de Educación jo no havia trepitjat mai cap escola (no els constava, clar), i era l´única manera si volia estudiar a Catalunya més tard, fent la selectivitat per estrangers». Mireia Domènech va cursar periodisme a la UAB, carrera que va acabar a Brussel·les amb un Erasmus: «D´aquí el meu interès en el tema europeu més tard, quan vaig entrar al Patronat Català Pro-Europa i al cap d´uns anys a treballar d´assessora de comunicació al Parlament europeu, a Brussel·les».

A més d´haver treballat a Bèlgica, Mireia Domènech també ho va fer a Catalunya, en comunicació corporativa. I a Catalunya va tenir els seus dos fills amb en Lluís, el seu marit, que és de Castellterçol: «Però en Magí hi va viure 9 mesos només», perquè després els van fer l´oferta per anar a Alemanya, i s´hi van decidir. I no se´n penedeixen: «De cap manera. Avui en dia és relativament fàcil, vivint a Europa, tornar tres o quatre vegades l´any. A més, puc oferir als meus fills una educació en un entorn multicultural: aprenen l´alemany a l´escola com a llengua materna i l´anglès com a secundària, viuran les coses d´una perspectiva diferent a la que haurien tingut vivint a Catalunya. D´altra banda, tant el meu marit com jo tenim feines aquí molt més ben remunerades, considerades, i on els horaris laborals es compleixen. Això ara, a Catalunya, tal com està el país, és impensable».

És més, Mireia Domènech té força assumit que es tracta d´un trasllat provisional, i que més endavant els continuarà tocant viure fora de Catalunya: «En aquestes multinacionals l´habitual és que cada 4 o 5 anys vagis canviant de país, de continent... I per tant, seguiran els trasllats els propers 10-15 anys, fins que els nens tinguin edat per tornar, en una edat just post-adoles­cent. És important no perdre les arrels, així ho intentarem, que se sentin catalans primer, però persones amb mentalitat oberta que hagin après dels altres llocs on han viscut». Actualment, l´Elna té cinc anys i en Magí va cap als tres: «Van a l´escola alemanya convencional, la pública, encara que molts expatriats porten els nens a l´escola internacional i ho fan tot en anglès. Jo vaig optar perquè aprenguin bé la llengua del país primer, i després a l´escola els fan moltes coses en anglès. No és bilingue, però ja els sona. I miren la tele en anglès, també, i en català, per internet».

Mireia Domènech també està treballant, a Alemanya: «Faig de consultura per a organitzacions que es dediquen a la comunicació internacional. Treballo en anglès i francès, i poca cosa en alemany, perquè tinc el B2 només, i en la nostra professió necessites més fluidesa». També treballa en català perquè «sóc voluntària de l´Assembla Nacional Catalana (ANC) com a responsable de projectes de comunicació internacional, donant suport als equips de premsa dels 37 països on és l´ANC».

Mireia Domènech assegura que la seva aclimatació i la dels seus fills al nou lloc de residència no ha estat difícil: «En el meu cas, havia viscut en entorns molt diversos i no em va costar. Per als nens, cap dificultat, des de la segona setmana van començar a parlar alemany, i ara és quan parlen català que tenen un lleuger accent de fora. Potser les temperatures no són les de l´Empordà, però tampoc s´allunyen massa de les de Puigcerdà». Sí que han trobat millors condicions per conciliar la vida laboral amb la familiar: «A nivell laboral, la gent fa les seves hores rendint a la feina i torna a les cinc de la tarda a casa. Són horaris que permeten conciliar la vida laboral amb la familiar. Va ser un dels motius que ens va fer decidir marxar: sortir a les sis del matí de casa per tornar a quarts de vuit del vespre no era vida, no podies gaudir dels fills».

I explica, com a exemple d´aquesta realitat, com és un seu dia habitual: «Em llevo a quarts de set, faig l´esmorzar dels nens i els arreglo i duc cap a l´escola; hi anem a peu. Intento no dinar massa tard perquè sinó després es retarda la resta d´horaris del dia. De fet, els nens surten a quarts de quatre de l´escola, els recullo i intento fer activitats amb ells a les tardes (piscina, dansa...). Treballo, faig gimnàs i anglès dos cops a la setmana, sopem a quarts de vuit i a quarts de nou els nens ja dormen. Penso que és un horari molt adequat perquè fins la primavera, la veritat és que sovint a les quatre ja es fa fosc».

Quan arriba el cap de setmana, Mireia Domènech i la seva família aprofiten per intentar conèixer altres indrets: «Intentem fer el turista. Hem anat a Lausanne, a Colònia, al Ticcino, a Lichtenstein. El fet d´estar al centre d´Europa fa que et puguis moure fàcilment a llocs totalment diferents. Les possibilitats que se´ns obrien a l´hora de fer turisme i descobrir aquests països va ser també un factor decisiu a l´hora de decidir marxar, ja que ens encanta viatjar». De fet, la zona on viuen té molts atractius, segons Mireia Domènech: «És un país amb moltes tradicions i cultura popular, i crec que tinc la sort de viure en una zona on el llac de Constança es troba amb la Selva Negra, i per tant està ple de racons excepcionals per descobrir, boscos, pobles amb arquitectura tradicional...».

Quan se li demanen exemples d´aquestes tradicions i cultura popular, explica que «aquesta zona d´Alemanya és molt religiosa, la gent va molt a missa. Per Sant Martí, al novembre, els nens fan desfilada de fanalets a les nits, i es fan uns panets que representen un ànec, o també per Pasqua, pinten ous i representa que una llebre els amaga al jardí i els nens els han de trobar. En canvi després també tenen festes on es descontrolen, com l´Oktoberfest o el carnestoltes, amb rues de dotzenes de colles durant una setmana seguida. En tocar als Alps, també tens festes de muntanya, on es toquen trompes alpines, vestits de colors, instruments tradicionals autòctons. És una cultura popular molt rica i variada».

La relació amb les persones que han anat coneguent ha estat bona, segons Mireia Domènech, que a més desmunta tòpics sobre la manera de ser dels alemanys: «Personalment he trobat que l´acollida de la gent és molt bona. Evidentment sempre hi ha qui és més tancat, però Alemanya i Suïssa són uns països que acullen gent d´arreu del món i n´integren les cultures, no és massa diferent de Catalunya. També pot sorprendre que la gent acostuma a ser molt educada però també divertida, no són tan estirats com pot semblar que és un alemany des de fora, i hi fas amics».

Mireia Domènech també comenta que moltes de les persones amb les quals s´ha relacionat coneixien Girona i Catalunya, i fins i tot la situació política del país: «En general la gent coneix molt la Costa Brava, Figueres pel Museu Dalí, Lloret... Però sobretot és la marca Barcelona la que està de moda. A la televisió, molts anuncis tenen Barcelona com a plató, i surt Barcelona quan en un anunci el protagonista vol buscar una nit d´hotel en una ciutat cosmopolita. Amb tot el procés cap a la independència, la gent comença a estar també molt sensibilitzada amb les diferències entre Catalunya i Espanya. Jo no em canso de demanar-los que baixin per Sant Jordi, ells que són gent de cultura i els encanta la naturalesa i les flors, s´enamorarien segur del país en aquesta Diada. I el Barça, es clar, és el millor ambaixador que tenim».

Precisament en relació amb la situació política del país, Mireia Domènech es queixa de les dificultats que es troba per poder votar el 27-S: «És desesperant el tracte que sovint reps del consulat per qualsevol cosa que neces­sites. A l´hora de votar el proper 27 de setembre, per exemple, tot són papers, has de demanar expressament poder votar, sembla que et vulguin dificultat el simple exercici del dret a vot. Això no hauria de passar en una democràcia, en l´era digital».

Mireia Domènech té assumit que en el futur li tocarà continuar coneguent món, per la feina del seu marit, i la idea no li desagrada, més aviat al contrari: «Em queden molts llocs per veure i descobrir i suposo que la propera destinació serà Amèrica, i possiblement també toqui anar a Àsia tard o d´hora. És un repte que afrontem amb la il·lusió de seguir experimentant noves cultures i coneixent nous amics, però sense perdre les arrels, que és important. Vas acumulant idiomes, amics i experiències laborals, però al final, íntimament, tens molt clar on pertanys i què parles». Per això, assegura que li agradaria tornar algun dia: «Tinc casa tant a la Jonquera com a Ceret, i sí, m´agradaria tornar tant a l´Empordà com al Vallespir o Rosselló... És on realment em sento com a casa. Em té enamorada, no sabria viure feliç en una altra banda».

Mentrestant, hi torna tres o quatre vegades a l´any, i manté la relació gràcies a les noves tecnologies: «Amb la família i els amics parlem per missatgeria electrònica i xarxes socials diàriament. És especialment difícil quan tornem a Catalunya perquè tothom et vol veure, i és clar, tens els dies i les hores comptades.... A vegades has de fer equilibris per satisfer a tothom, i no trobes temps per fer les vacances tranquil·les i relaxades que cercaves... Però és d´agrair que et recordin i pensin en tu».