Miquel Sunyer (Girona, 1977), enginyer de telecomunicacions i Màster MBA (actualment treballa a Endesa) diu que nedar és com la vida, hi ha els fracassos i els èxits de la vida: «Les travesses i reptes que em proposo em serveixen per evolucionar i créixer. M´he enriquit, m´he entristit, m´han passat moltes coses, i aquesta activitat, que posa al límit la vida, et realimenta la teva vida personal; madures, integres nova gent, noves cultures». I ara exposa les seves vivències i els seus somnis en el llibre 48 braçades (Columna), que ha confegit amb l´ajut de James Manresa

L´esportista gironí va començar a nedar a Taialà, però, curiosament, al principi no li agradava: «És comú en la mainada, tens por a enfonsar-te. Al poble hi havia una obsessió amb la piscina, que no tenia socorrista, i els pares volien que aprenguéssim a nedar». El mètode del monitor, ben radical, era llençar el vailet al fons de l´aigua perquè veiés que tornava a flotar. Aquella prova, traumàtica, li obre un món nou: «La gent que som d´aigua, diuen que ens ha costat sortir del ventre matern, i hi volem tornar. No volem abandonar el medi aquós».

El GEiEG com a escola

Format al Grup Excursionista i Esportiu Gironí, el GEiEG, Sunyer reivindica l´entitat com a lloc d´aprenentatge: «L´esport de competició té un protocol molt concret, aprens a treballar de forma metòdica, aprens a saber perquè fas allò. Et diuen: aquest any baixem un segon en crol». Aquest segon de temps és tota una programació per millorar la plusmarca personal: «Al final, veus que l´esforç té una recompensa. El GEiEG m´ha format com a nedador i m´ha servit per afrontar els reptes que em proposo, sense aquests quilòmetres i quilò­metres d´entrenament, no podria fer el que faig».

Va competir amb el GEiEG dels 7 als 23 anys, en natació, especialitat en esquena, i en l´equip de waterpolo. En natació, als 16 anys, va coincidir en una competició amb un crack com Martín López Zubero, medallista olímpic i recordman espanyol, i es va adonar que no arribaria al seu nivell. En aquell moment concret, Sunyer reflexiona el sentit de la seva competició, del seu viatge personal: «M´agradava nedar, he seguit aquesta intuïció. Hi ha un discurs de Steve Jobs (cofundador d´Apple), que no sé si coneixes, que parla de connectar els punts, de donar sentit a allò que fas, i me n´adono de cap a on havia d´anar». Sunyer va veure que no seria mai una estrella de la natació de competició o un jugador decisiu del waterpolo: «La vida és així. T´ajuda a tocar de peus a terra. Els objectius que et proposes han de ser assolibles», assegura.

Però els objectius que va escollir són tan bèsties com tenir la Triple Corona, el títol que engloba les tres travesses en aigües obertes més conegudes del món, i les més difícils. Miquel Sunyer diu que el seu estil és «romàntic; és la natació més antiga i extrema per sentir-te en contacte amb la natura». Reivindica la travessa del Canal de la Mànega, de 32 quilòmetres, tal i com la va fer el 1875 l´anglès Matthew Webb, sense els neoprens actuals i des de la Gran Bretanya a la costa francesa. Sortir de Dover par anar a Calais. Anant de costa a costa, amb les ulleres, el banyador i la casqueta. Qui vol la Triple Corona ha de contornejar a més l´illa de Manhattan, amb la seva silueta característica de gratacels multiplicats de Nova York, 55 quilòmetres de perímetre, i creuar el Canal de Santa Catalina, de 32 quilòmetres i unes deu hores de natació, a Los Angeles, a Califòrnia. Seria com aquells alpinistes que no empren l´oxigen per pujar les muntanyes: «L´Everest l´han pujat més de 3.500 persones al món, però sense oxigen, menys de cent», explica. Aquesta és la filosofia del nedador d´aigües obertes i, seguint-la, es qualifica com a alpinista marí.

Dia i nit, dofins i meduses

Sunyer ha nedat de dia i ha nedat de nit, ha nedat acompanyat de dofins, l´han picat meduses (afortunadament, no ha trobat cap animal més perillós), i diu que ha sentit por «a fracassar; he sentit por a que el mar s´enfadi, a que l´aigua estigui massa freda i pateixi una hipotèrmia, i he sentit molta por nedant de nit». Destaca la tasca de Lluís Sunyer i Bernat Serdà, dos cosins seus que conformen el pilot i la tripulació de la barca que el segueix per mig món, que coneixen el seu ritme particular, saben si travessa moments difícils, són els encarregats de donar-li els avituallaments, duen l´estratègia del rumb i estan pendents de la seguretat. Hi ha perills reals: l´esportista recorda que alguns nedadors s´han perdut en el mar «i no els han trobat mai més. Pots patir un mareig, i en un moment pots caure avall». La mare, molt creient, resa a la Verge de Montserrat cada vegada que el seu fill s´embranca en un nou repte. La natació com a exploració dels propis límits, però sempre amb la consciència de fins a on pots arribar i fins a quin punt el cos et pot obeir.

Nedar, en el seu cas, és també una lluita constant per trobar patrocinadors i una travessa engrescadora que l´ajudi a obtenir-los. Diu que obtenir patrocinador és molt difícil, però és un altre repte que li agrada i serveix per difondre el seu esport.

Nedar en aigües obertes és guanyar i és fracassar, també. El mes de maig del 2012 va intentar arribar de Tenerife a la Gomera. Una travessa de 30 quilòmetres a l´arxipèlag de les Canàries, a prop del Nord d´Àfrica i al bell mig de l´Atlàntic. Després de cinc hores, va patir un problema de pulmons, i quan mancaven pocs quilòmetres per arribar a la Gomera i obtenir l´èxit, «vaig abandonar per seguretat. Aquell canal s´ha creuat poques vegades, i en l´estil que ho vaig fer jo, va ser el primer oficial». Aquell fracàs li va provocar molta inseguretat física, però també en la seva ment. I és que en la resistència l´esperit, la força mental, juga un paper fonamental. Havia de fer encara la darrera prova de la Triple Corona i «tenia por de posar-me en aquella situació. Vaig fer-me anàlisis al metge, i a Catalina, a Califòrnia, va anar molt bé». El novembre del 2013 va tornar a les illes Canàries i va completar la travessa que havia abandonat l'any anterior.

Patint al Canal de la Mànega

Miquel Sunyer recorda com el patiment més gran de la seva trajectòria va ser l´acabament de la travessa del Canal de la Mànega: «Vaig perdre la consciència; de l´última hora no me´n recordo de res, vaig patir una forta hipotèrmia». I és que a frec de la costa francesa hi ha unes corrents molts fortes, que els nedadors anomenen «El cementiri dels somnis», perquè els esportistes veuen la terra a tocar, però la forta corrent els impedeix avançar. Sunyer va arribar molt tocat i li va costar passar aquest punt. El Canal de la Mànega, diu, és l´Everest del nedador: «No és la muntanya més difícil, però és la més alta». Tothom la vol tenir en el currículum personal.

Actualment, com l´Everest, el Canal de la Mànega és la travessa més sol·licitada pels nedadors de tot el món, també és la singladura que fa més anys que es creua i que té moltes dificultats inesperades i que et fan abandonar. I recorda la figura de l´olotina Montserrat Tressersas, primer nedador de l´Estat espanyol en creuar el Canal el 1958, que avui té 84 anys, i es l´ambaixadora a Espanya de l´Associació que regula els creuaments del Canal, amb qui ha tingut llargues converses i ha descobert l´enorme mèrit dels primers pioners d´aquest esport, que no comptaven amb el suport tecnològic actual i ho suplien amb força d´esperit i les ganes de la persona que obre nous camins.

Nous reptes

Avui tenim uns perfils d´esportistes molt concrets, lligats a esports en creixement, poc coneguts o força recents. Miquel Sunyer, nedador en aigües obertes, Kilian Jornet, corredor de muntanya, Josef Ajram, broker i triatleta. Sembla una bona època per als esports de resistència i els seus practicants. Sunyer creu que es dóna aquesta expansió de l´esport de resistència perquè «la gent demana una cultura de l´esport, perquè la societat és més exigent en hàbits saludables. Els esports d´ultrafons són maneres de viure i il·lusions personals». Recorda també l´esforç que li ha suposat elaborar el llibre 48 braçades, confegit amb l´ajut de James Manresa, com una experiència que creu que pot ajudar a una persona de carrer: «Perquè no sóc una figura mundial de l´esport, que són casos únics i irrepetibles, ben llunyans del públic en general, sóc algú que es proposa un objectiu i l´aconsegueix, i això pot ajudar a molta gent a través del meu exemple».

Parlem d´objectius ambiciosos com creuar els 17 quilòmetres de l´Estret de Gibraltar, on s´ajunten les aigües de l´Oceà Atlàntic i el Mediterrani, un espai amb enormes corrents marines i atapeït de vaixells comercials de tota mena, que va fer el 2008. D´altres reptes assolits són la travessa de les illes Medes a les illes Formigues, un periple de 6 hores de natació, realitzat amb l´aigua a 16 graus. O el repte futur: recórrer el litoral sud de l´illa de Menorca, el més protegit i turístic de l´illa. Aquest a travessa l´intentarà portar a terme d´aquí a un mes, amb una distància de 25 quilòmetres, i ho fa convidat per una associació local de natació en aigües obertes. El 2009, Miquel Sunyer ja va creuar un canal de l´illa, i va promoure la creació d´aquesta associació per regular de forma oficial les travesses dels nedadors en aigües obertes, un esport que, pel que sembla, desperta l´interès de més practicants.

Un altre desafiament per a algú que s´entrena a les instal·lacions del GEiEG entre setmana, per fer manteniment, segons explica amb modèstia, preparant-se per trobar-se ell mateix i els seus límits, físics i mentals. I que el cap de setmana neda en una caleta de Palamós, a mar obert, obrint l´horitzó de l´esport de la natació. Sempre a 48 braçades per minut, el ritme particular i únic, una cadència baixa per combatre les baixes temperatures de l´aigua de mar, i tenir alhora prou resistència per afrontar aquests reptes que el nedador gironí troba assequibles amb una bona preparació, tant mental com física, i que la resta de mortals qualificaria com a impossibles de portar a terme.