Haver de tancar l’empresa et gira la vida. No s’acaba tot abaixant la persiana, sinó que et queden més coses com els deutes, els avals o la possible integració en un mercat laboral per al qual a més no t’has preparat mai a nivell curricular». Aquest és el repte que va haver d’afrontar fa quatre anys Albert Batlle per culpa de la crisi: «L’any 1999 vaig muntar a Girona una empresa d’enginyeria elèctrica i enllumenat fins que al 2011 la construcció s’enfonsa, i els impagats d’administració i constructores s’enduen un munt d’empreses per davant, entre elles la meva». La seva experiència en el sector és el que li va permetre superar la situació i trobar una nova vida, encara que lluny de casa: «No tenia títol oficial, però sí un gran know-how en il·luminació i gestió energètica i amb això a l’esquena vaig fer alguns projectes a Brasil i a Xile els anys 2011 i 2012. I el 2013 ja vam fer les maletes i cap a Santiago amb tota la família».
Albert Batlle i Pèlach té 44 anys, està casat i té dos fills de 16 i 11 anys i dues filles de 14 i 9. Va néixer a Sevilla, dins d’una família gironina que era allà per feina. Quan ell tenia tres anys, la família es va desplaçar a Barcelona fins que amb 21 anys, Albert Batlle va decidir tornar a Girona a acabar els estudis d’Enginyeria Tècnica: «Estava estudiant Física a l’Autònoma, però volia una ciència més tangible, allò era massa teòric. Com que no tenia nota per entrar a Barcelona vaig entrar a la Politècnica de Girona, a fer Enginyeria Tècnica Industrial, just als inicis de la UdG. Així vaig anar a viure uns anys amb la meva àvia a Girona, on tenia tots els cosins». Abans, a l’Autònoma, havia conegut la seva dona, la Curcu, de Barcelona: «Estudiàvem junts Física i allà vam començar a sortir. De fet als pocs mesos jo vaig marxar a Girona i ella es va quedar a l’Autònoma, sempre ha estat més aplicada que jo. Vam estar tres anys separats entre setmana i festejant els caps de setmana, cada cop menys a Barcelona i més a Girona, fins que ens hi vam quedar definitivament».
Un cop acabats els estudis, Albert Batlle va treballar a Girona en una empresa de semàfors i enllumenat públic: «Allà hi vaig aprendre el negoci fins que al cap de cinc anys em vaig decidir a anar per lliure». Però la crisi va acabar amb el seu projecte empresarial. Disposat a sortir-se’n, va buscar feina en el sector que millor coneix, i en va trobar al Brasil: «Quin país, tu! No és precisament el més recomanable per anar sol a l’aventura, però calia sortir de la crisi de l’obra pública de casa nostra com més aviat millor». Al cap d’uns mesos, però, «un bon amic em va passar un contacte a Xile que buscava un perfil com el meu i vaig canviar Brasil per Xile. Una bona decisió si ens volíem moure amb la família». Perquè en tots aquells anys des que es va instal·lar a Girona, Albert Batlle s’havia casat amb la seva dona i havien tingut els seus quatre fills.
Quan recorda aquelles primeres experiències lluny de casa, Albert Batlle admet que ho va passar malament: «En no tenir una empresa al darrere, has d’anar combinant hotels, vols barats i cases d’amics; buscant oportunitats sota les pedres, contactes o referències. Són viatges durs que res tenen a veure amb la idea bucòlica dels viatges a terres llunyanes i que et posen a prova a tu i a la família. Quan més tard hi afegeixes quatre fills en edat escolar, la paperassa oficial, les homologacions de títols o buscar escola per a tots, el tema ja es converteix en una odissea. Els allotjaments són cars si vols seguretat o tranquil·litat. I coses simples com obrir un compte corrent, comprar un cotxe o accedir a la sanitat poden durar mesos. Llavors veus amb altres ulls les dificultats que es posen entre els països als immigrants. Moltes sense cap més sentit que la de complicar a qui t’ha complicat abans a tu».
Tot aquell esforç ha acabat donant, però, els seus fruits, a més amb una certa perspectiva de continuïtat: «El coneixement del sector de l’enllumenat i l’haver treballat abans a Xile, m’ha portat ara a ser Area Manager per a Xile, Perú i Colòmbia de Benito Urban, una empresa catalana d’il·luminació i mobiliari urbà que s’està consolidant a l’Amèrica Llatina. És un projecte a mitjà termini, i penso que ens hi estarem alguns anys més encara». A més, la seva dona també ha trobat feina a Xile: «La Curcu és física i experta en Batxillerat Internacional. L’educació xilena té molts dèficits i ella està molt ben valorada aquí. Els projectes educatius són d’uns quants anys i no és bo deixar-los a mitges i, a més, la mainada està a gust aquí».
Albert Batlle resumeix la seva situació actual explicant que «és una etapa diferent professionalment, ja que feia 15 anys que no estava dins de l’estructura d’una empresa, però aquí hi puc abocar tots els coneixements previs i també viatjo, que sempre és bo per conèixer més coses i més gent. Des d’Europa sembla que tot Sud-amèrica sigui igual, i les diferències que pots trobar entre Brasil i Colòmbia, o entre Perú i Xile, són importants. Jo ho veig amb la il·luminació per deformació professional, però en el menjar, el trànsit o la manera de fer negocis també divergeixen». Per tot plegat, s’estima més no fer excessius plans per al futur, ni pensar en un possible retorn a Girona: «Potser quan ens jubilem, potser en cinc anys, no ho sé. Tampoc no sé on viuran els nostres fills, i si n’hi ha un que troba feina a la Polinèsia o al Carib, potser ens n’hi anem tots».
Un altre ritme
Sí que es mostra molt convençut quan assegura que no es penedeix gens d’haver marxat: «Del que em penedeixo és d’haver pensat tants anys en definitiu quan en el fons, tot plegat és superprovisional. Un sempre pensa que ho podia haver fet diferent, sobretot el com o el quan, però un cop fet, fet està. Agafes aire i amunt que fa pujada! El que no mata, engreixa, que diem els catalans. I ara, que ja hem fet la part més difícil, ens toca gaudir-ne». En aquest sentit, explica que «un cop t’acostumes al canvi cultural, i t’adaptes a la lentitud del ritme llatí, et sobten coses com les divergències en els preus. El marisc o la carn són més barats que el formatge o la cansalada. Vols un fuet? 5 euros i dolent. Per una mica més tens un plat d’ostres. Tot depèn de com t’ho miris. També sobten les cues; fan cues per tot i a tot arreu, però són pacients i ordenats».
Pel que fa a l’aclimatació a Xile, apunta que «la personal o familiar és la més fàcil, la mainada s’adapta súper-ràpid i això ajuda molt. Als pocs mesos ja parlen amb accent xilè i entre col·legis i extraescolars, la vida social ja et ve sola. Professionalment el xoc és pitjor. Menys seriositat, menys compromís, menys ritme. A vegades començaries a cridar, però a poc a poc t’hi vas acostumant i al final tot acaba sortint, i llavors tothom té pressa. Encara es valora molt la presència a la cadira i la imatge enlloc de la feina feta o els resultats».
També ha trobat diferències amb el nivell del sistema educatiu: «El problema principal aquí és la poca exigència. Zero deures, zero exigència i nens sobreprotegits. Si a això hi sumes pocs recursos públics, diferències de classe importants, professors poc preparats i mal pagats, el còctel és un rendiment molt baix. A casa intentem mantenir l’exigència i per això estudien la línia de Batxillerat Internacional en una escola Britànica, per no quedar limitats després i poder estudiar a fora. Però això ho poden fer poques famílies a Xile perquè és privat».
La relació amb les persones que han anat coneixent, assegura, ha estat molt bona: «Les famílies xilenes ens han acollit perfectament, sobretot la mainada. Des del primer dia han estat molt càlids i regalones, et cuiden i s’interessen per tu. Professionalment és diferent. Desconfien molt dels espanyols, que els han “conquerit” dos cops i n’estan farts. Primer fa 500 anys i després als 90, amb Telefónica, Endesa, FCC i companyia. Per sort els catalans en quedem una mica al marge, la marca Barcelona es percep de manera diferent i et permet sortir d’aquesta etiqueta».
Albert Batlle també parla del coneixement sobre Catalunya que hi ha a Xile: «“Español? No, catalán”. Així comencen sempre, i riuen perquè els sona que a Espanya hi ha els catalans i que s’hi parla d’independència, però nomès saben una versió de la història i pensen que és puntual. Quan els expliques coses com les de l’origen de Colom, el Reino de Castilla, el 1714, o els 129 presidents de la Generalitat, llavors diuen: “Claro, ahora lo entiendo, no sabía esta parte”. Jo sempre els dic que l’única diferència és que Xile ho va fer fa 200 anys i amb guerra, i nosaltres ara i votant».
Albert Batlle i els seus mantenen la relació amb amics i família de Girona a través de les xarxes socials, i també hi tornen periòdicament: «Com a família en bloc no és fix, perquè són sis bitllets de cop. Hi anem anant intermitentment, segons necessitats, ara un, ara l’altre. Cada sis mesos algú de casa corre per Girona i fa d’ambaixador amb la família».
Mentrestant, Albert Batlle sí que es veu obligat a viatjar entre Xile, Perú i Colòmbia a causa de la seva feina, i observa les diferències que hi ha entre els països: «Des de Catalunya tot sembla igual, allà tan lluny, i quan ets aquí veus les diferències. Per exemple, el menjar, les ganes de treballar o l’urbanisme; fins i tot l’actitud de la policia és molt diferent, o el trànsit, que a Lima és infernal. Els accents en la parla també són curiosos i ben identificables, igual que les cares. Hi ha paraules que a Xile signifiquen una cosa i a Colòmbia el contrari, i en alguna reunió he ficat la pota».
