Una desena de persones mortes, rius desbordats, camps anegats, carrers i establiments comercials inundats, talls en carreteres i vies ferroviàries, desenes de fàbriques i cases destrossades, milers d´obrers sense feina... Són alguns dels efectes que van provocar els anomenats aiguats de Sant Lluc, que el 18 d´octubre del 1940, aquesta setmana en farà 75 anys, van arrasar àmplies zones de les comarques gironines. Les inundacions van ser conseqüència de les intenses pluges que van caure sobre el territori els dies previs a la sortida de mare dels rius: es van arribar a comptabilitzar vuit-cents litres per metre quadrat en un sol dia -una quantitat absolutament excepcional-, i en alguns indrets es van acumular fins a 2.000 litres d´aigua durant tot aquell període de pluges de tres o quatre dies.
«Els danys humans i materials provocats pel desbordament dels rius Ter, Fluvià i Muga, especialment agreujats pel desbordament dels seus nombrosos afluents, foren enormes», apuntaven Anna Ribas i David Saurí en el treball L´aiguat d´octubre de 1940 a les conques dels rius Ter, Fluvià i Muga (1993). I precisaven: «L´informe redactat tres anys més tard per la Comisaría General de Regiones Inundadas, xifra en 90 les víctimes humanes, 58 els ponts destruïts, 25 els km de carretera desapareguts i 12 els km de ferrocarril danyats, a més de 165 indústries, 149 comerços, 230 finques urbanes i unes 174.192 ha de terres de conreu afectades. En conjunt, unes pèrdues que aquest informe valora en uns 120 milions de pessetes». S´ha de fer notar que la major part de les víctimes mortals d´aquells aiguats es van produir a la comarca barcelonina d´Osona, que també es va veure greument afectada, però la resta d´estralls que descriu l´informe van tenir una enorme incidència a les comarques gironines.
En el mateix estudi, Ribas i Saurí apuntaven que «les pèrdues més quantioses es produïren en el capítol industrial. La indústria tèxtil, en la seva condició de sector productiu més important i que ocupava un major nombre de persones a final del 1940, en fou la més perjudicada. Resultaren malmesos els edificis industrials, la maquinària i les primeres matèries, però també moltes de les preses i canals que movien les turbines que permetien la transformació d´energia hidràulica en energia elèctrica. Poblacions com Torelló, Manlleu, Ripoll, Olot, etc., veieren com les seves fàbriques de filats i gèneres de punt, però també d´unes altres d´importància local ([...] la metal·lúrgica a Manlleu i Ripoll, la imatgeria religiosa, els adobats i l´alimentària a Olot, per exemple) patien l´acció de l´aigua. En definitiva, uns danys industrials que s´avaluaren en uns 36 milions de pessetes i 7.500 obrers en atur».
I tot plegat en un territori que acabava d´iniciar la seva lenta recuperació en tots els ordres després del recent final de la Guerra civil espanyola, la qual cosa va agreujar encara més els efectes destructius d´aquelles violentes inundacions i la penúria en què vivia el comú de la ciutadania.
Taüts a l´Onyar
«La funerària Poch estava en aquell temps al carrer Santa Clara, en una casa que donava a l´Onyar; la crescuda de l´aigua va trencar un envà de la galeria de la funerària, i uns quants taüts que hi tenien van anar a parar al riu. I molta gent es pensava que l´aiguat havia afectat el cementiri, i que allò eren taüts amb gironins a dins que anaven riu avall...». Enric Mirambell i Belloc, cronista oficial de la ciutat de Girona i col·laborador de Diari de Girona, tenia 18 anys quan es van produir els aiguats del 18 d´octubre del 1940, i en rememora aquesta anècdota, l´única amb un toc humorístic enmig d´uns fets tan dramàtics: «Va ser una autèntica tragèdia, per les víctimes mortals que es va produir», assegura Mirambell.
A la ciutat de Girona s´hi han produït 123 aiguats, segons el llibre Girona: rius, ponts i aiguats (1982), però el de Sant Lluc del 1940 es troba entre els més recordats per diversos motius. En primer lloc, per les víctimes mortals que va produir, però també perquè la crescuda dels rius causada per les intenses pluges dels dies anteriors va provocar que es desbordessin al mateix temps el Ter, l´Onyar i el Güell: el Ter va inundar tota la Devesa i el carrer de Figuerola; el Güell va ser el responsable de l´ensorrament del pont de pedra situat al capdavall de la Ronda Ferran Puig, conegut com Pont de Mart o pont de CanVidal (per la proximitat d´una empresa de gasoses), i l´Onyar va arribar als dos metres d´alçada en determinats indrets del casc urbà, com ara els carrers Ballesteries, Calderers i Barca, generant les conseqüents destrosses en els comerços i de la zona (es van arribar a inundar amb més o menys intensitat una vintena de carrers i places del barri vell).
El diari gironí El Pirineo d´aquell mateix 18 d´octubre ja informava dels aiguats (era vespertí), i s´hi podia llegir que «las aguas, irrumpiendo por la ciudad, han inundado las calles bajas, de ambos extremos llegando a calles y plazas en los que tan sólo en muy pocas ocasiones parecidas habían llegado». I dedicava una especial atenció a l´enfonsament del pont de Can Vidal, on es van produir algunes de les víctimes mortals d´aquelles inundacions. Com apunta Enric Mirambell, «hi havia molta gent que volia veure la crescuda del riu des del pont, i la força de les aigües es va endur el pont, i diverses persones van ser arrossegades riu avall».
El Pirineo informava d´aquesta manera d´aquells fets: «Muchos voluntarios abnegados aprovecharon la primera oportunidad para socorrer y salvar los vecinos de las casas contiguas al paseo de la Dehesa que tan serio peligro les amenazara durante la crecida de la inundación. El cuadro era desolador al ver aquellas gentes; mujeres, ancianos y niños bajo el dominio de la dura emoción por que habían pasado. Y he aquí que a eso de las tres de la tarde mientras se llevaban a cabo estas operaciones y numerosos grupos de curiosos se hallaban en las inmediaciones del puente sobre el Güell que da acceso a la Dehesa, por la Ronda de Fernando Puig, el arco del mismo se hundió arrastrando tras de si a las personas que se hallaban encima que según se dice son unos 10. El caudal era tan copioso y la corriente tan rápida que nadie pudo intentar el salvamento de las infelices víctimas. A la hora de escribir estas lineas sólo sabemos ha podido ser recogida una mujer la cual falleció a los pocos momentos».
A més, l´ensorrament del pont va provocar l´aïllament d´un gran nombre de persones, l´intent de rescat de les quals va provocar una altra mort, en aquest cas d´un personatge il·lustre, l´alferes Huarte, que dirigia els treballs: «Fuerzas de la tercera Compañía del Batallón de Trabajadores núm. 69, con la colaboración de elementos de Falange, dirigidos por el Alférez Jefe de la mencionada Compañía, don Hermógenes Huarte Gorría, lograron tender una pasarela en substitución de la parte del puente hundida y por ella salvaron a un gran número de personas».
Jordi Vilamitjana, en un article publicat a Diari de Girona el mes d´octubre de 2010, assenyalava que «aquest dia i els següents, foren força funestos. Foren dies funestos i macabres. Aquell mateix dia foren trobats cinc cadàvers al riu Ter provinents del pont del Güell: a l'alçada dels Salesians, el de Joan Palahí, veí de Sant Daniel; el del soldat Ramon Heras Ventura; i el d'una dona no identificada; a Celrà, el d'una nena de 7 anys; a Medinyà, el d'un home no identificat». Altres fonts apunten que l´enfonsament del pont podria haver provocat alguna víctima més.
Enric Mirambell encara recorda el repic de les campanes de la Catedral, en unes rogatives per demanar que s´acabés la pluja, i que en canvi moltes persones interpretaven com una alerta de desgràcies pitjors encara per arribar. I també pot detallar el soroll que provocava la crescuda del riu: «A casa teníem una galeria, i les onades provocades per la força de l´aigua picaven a la part de sota de la galeria».
El Pirineo del 19 d´octubre aportava una altra dada que evidenciava la magnitud del fenomen que es va viure aquells dies: «La altura máxima que llegaron a alcanzar las aguas del Ter al pasar por nuestra ciudad era de más de siete metros sobre el nivel ordinario, abarcando una anchura de tres kilometros».
Víctimes mortals a la Garrotxa
L´aiguat de Sant Lluc del 1940 també va tenir més dimensió a la Garrotxa perquè igualment hi va provocar víctimes mortals. I com en el cas de Girona, tampoc no se sap del cert quantes van ser, tot i que s´apunta que sis: un taxista d´Olot que va morir negat a Les Preses perquè se li va parar el motor del cotxe i no va tenir temps de fugir de la zona, que va quedar inundada de cop, i alguns habitants (entre cinc i vuit) del molí del Collell, que van desaparèixer aigües avall.
Però les destrosses provocades per les inundacions en aquesta comarca, com en bona part de les comarques gironines, van ser molt nombroses. Per citar alguns exemples, va quedar destruït el pont de pedra de Castellfollit de la Roca (que mai més no seria reconstruït), van patir greus destrosses moltes indústries de la zona, àmplies zones d´Olot van quedar negades per les aigües (el documental Memòries de l´aiguat d´Olot rememora l´episodi amb imatges antigues i testimonis de persones que el van viure), els camps de conreu van patir danys...
De fet, Gironès, Garrotxa, Ripollès, Selva i Alt i Baix Empordà van ser les comarques més afectades per l´aiguat del 18 d´octubre del 1940, i en totes elles s´hi van produir els efectes similars ja comentats. Els desbordaments de rius com el Fluvià, el Daró, la Muga, el Manol i tot d´afluents va negar àmplies zones de l´Empordà, mentre que la crescuda del Ter causava problemes en municipis com Sant Julià del Llor, Bonmatí, la Cellera, Anglès, Amer...
Per citar algunes de les afectacions generades per les inundacions, aquells dies, en el conjunt de les comarques gironines, en recollim algunes de les publicades pel diari El Pirineo: un tren va descarrilar en un pont sobre el Fluvià situat entre Camallera i Sant Miquel de Fluvià; les plantacions d´arròs de Pals van quedar arrasades, i es va perdre tota la collita; a Bàscara, dos camions carregats de peix van ser arrossegats per la corrent del Fluvià quan intentaven travessar-lo; el Bisbe Cartañá, que es trobava de visita pastoral a la Garrotxa, es va haver de quedar 48 hores a les Preses perquè el poble havia quedat aïllat; àmplies zones de conreu de l´Alt Empordà van donar per perdudes també les collites; igualment en moltes granges de les comarques gironines el bestiar va morir ofegat; ponts destrossats, carreteres enfonsades, vies de ferrocarril tallades, carrers plens de runa i de fang,... Un autèntica devastació.
L´Ajuntament de Girona, en un ple municipal celebrat el 22 d´octubre, va acordar suspendre la programació de les Fires i Festes de Sant Narcís, i mantenir únicament els actes religiosos previstos. I el 30 d´octubre es va celebrar a la Catedral una missa en memòria de les víctimes dels aiguats. I en paral·lel, va començar arreu de Girona la reconstrucció de tot allò que havia quedat afectat per l´acció de les aigües. Es va constituir l´abans esmentada Comisaría General de Regiones Inundadas, es van rebre donatius, es van obrir subscripcions populars, diversos ministres (el d´indústria i comerç, el d´obres públiqiues...) van visitar les zones afectades...
Anna Ribas i David Saurí comenten que «l´aiguat no podia tenir lloc en pitjor moment. Per una banda, perquè Catalunya i tot l´Estat espanyol acabava de sortir de la guerra, amb tot el que aquest fet comporta de penúria econòmica, atur, fam i, sobretot, la urgent necessitat de reiniciar tota l´activitat econòmica. I per l´altra, perquè la política d´intervencionisme i autarquia propugnada des del Govern franquista afavoria l´estancament econòmic». En el mateix treball, afegeixen que «aquesta necessitat d´actuació immediata fa que es dictin tota una sèrie de decrets i disposicions amb una extrema rapidesa: primers auxilis, obertura de subscripcions, crèdits als daminificats i creació de l´òrgan de la Comisaría Geneal de Regiones Inundadas. La indústria, sobretot el sector tèxtil, en la seva condició de sector productiu més important de l´economia (...) rebé un tractament especial».
«A aquestes mesures d´actuaciío immediata, que tractaven de modificar les pèrdues, -escriuen igualment Ribas i Saurí-, li seguiren les mesures encaminades a evitar posteriors inundacions». Però es va tractar sobretot de mesures estructurals, bàsicament de reparació d´elements protectors que havien quedat malmesos, i «en cap moment es va dur a terme una política d´ordenació de la conca de recepció i regulació de la plata d´inundació». Aiguats posteriors i inundacions en zones construïdes després dels anys 40 (Sant Narcís, a Girona, per exemple), evidencien que encara es trigaria dècades a posar fil a l´agulla per executar els projectes que permetessin resoldre, almenys en part, aquest problema.
