Els rellotges de la Catedral

Des del segle XIV, quan es marcava l'hora a pols i els encarregats del rellotge es guiaven per complicats artefactes d'aigua, passant pels primers dispositius mecànics, que exigien donar-li corda cada dia, fins arribar als moderns mecanismes electrònics d'avui dia, que garanteixen la precisió

20.10.2015 | 07:23
Un grup de persones al peu de la torre del campanar de la Catedral de Girona, on hi ha el rellotge del temple · Marc Martí

El rellotge de la Catedral ha marcat les hores de generacions i generacions de gironins des de fa centenars d´anys. Per rememorar-ho, i també per explicar l´evolució que ha experimentat aquest dispositiu, el Museu d´Història de la ciutat ha organitzat per als propers dies 25 d´octubre i 15 de novembre unes visites guiades que persegueixen donar a conèixer «la història, la mecànica i l´emplaçament original del rellotge de la Catedral» i que permeten «poder accedir a espais normalment tancats al públic». Les visites, que van a càrrec del rellotger Carles González i l´historiador Gustavo Torres, requereixen inscripció prévia i s´inscriuen en la programació d´actes de la 20a edició de la Setmana de la Ciència.

Girona, any del senyor del 1385. És un habitacle petit de pedra, a un costat de la Catedral, en el qual viuen els dos «campaners». Entre els estris habituals de qualsevol llar de l´època, pengen aquí i allà els rellotges de sorra. Com a complement dels mateixos, una sèrie de bótes de cuir carregades d´aigua degoten comptant els minuts. Fins allà hi arriben diverses barres de ferro que serveixen de palanques del rellotge i que marquen les hores. Són els minuts d´un temps passat en què tota precisió horària era aproximada. I en el que mai una hora s´assemblaria a la del dia anterior ni encertaria amb exactitud la del següent. Es tracta del primer rellotge de la catedral de Girona, icona de la ciutat i que romandria des de llavors amb la seva població.

Des de l´any 1385 a les comarques gironines era utilitzat un sistema mig manual i mig mecànic que suplia amb eficàcia els rellotges totalment mecànics d´altres països. A Girona la pràctica va ser establerta l´11 juny del 1388 en virtut d´un acord entre el bisbe i els Jurats del municipi, en el qual s´establia que es faria una casa contigua a l´església, en la qual viurien els campaners. «Seran dos bons homes elegits pels Jurats de la ciutat», dictava el document.

Evolució tècnica

La tècnica constructiva de rellotges marca el pas d´una dècada a una altra, el salt dels segles i els costums i les formes de vida. Les torres amb rellotges avancen a pas accelerat. La Catedral de Barcelona va obtenir un rellotge mecànic que tocava quarts i hores. Joan Agustí, el mestre major de la Catedral de Girona, es posa a la tasca de portar el rellotge de la ciutat cap als nous temps. Hi ha una necessitat de precisió més gran. És l´inici de la vida que fins llavors figura marcada per les estacions i les collites, i que aviat passarà a ser marcada per les hores. Així, el dia 3 maig del 1478, el bisbe i els jurats de la ciutat pacten amb el mestre Joan Agustí la construcció al campanar de la Catedral de Girona d´un rellotge mecànic igual al de Barcelona. El manteniment només exigia donar-li corda dues vegades al dia, operació per a la qual un dels operaris havia de pujar els més de cent graons que hi havia fins al rellotge i feia girar la roda.

Més dates transcendents de la seva història: l´any 1568, el rellotger Pere Anés construeix un rellotge nou, aprofitant l´esquelet de l´anterior. No és fins a gairebé dos-cents anys més tard (el 1730), quan el rellotger Josep Balín, de Mataró, col·loca una agulla horària a l´exterior del campanar.

Una altra data important serà el 1753, quan es va canviar el mecanisme regulador de la marxa. Els rellotges de campanar utilitzaven inicialment un «foliot» com a element que marca una pauta de temps estable. El «foliot» és un tipus de regulador el nom del qual prové del francès «faire le fou», estar boig, o donar voltes com un boig, per la qual cosa se l´anomenava afectuosament «boget». El «foliot» garantia molta més precisió que els rellotges de sorra i les bótes d´aigua, encara que no era exacte, produint variacions diàries de mitja hora a una hora. Amb el descobriment de la física del pèndol, i l´aplicació d´aquest a la rellotgeria, es millorarà fins a la quasi total precisió dels rellotges. Des de llavors la majoria dels rellotges de campanar es van anar adaptant per funcionar com un pèndol, incloent-hi el de Girona.

Un rellotge nou... que no serveix

És a causa de la mateixa actualització que l´únic període en què el rellotge de la Catedral deixa el seu emplaçament es produeix el 1924. El rellotger Emili Besses és l´encarregat d´instal·lar un rellotge nou, traslladant l´antic al Museu Provincial. Tres mesos més tard van recuperar aquest rellotge, ja que el nou presentava un funcionament molt deficient, i tenia greus problemes per moure el martell de les hores. Un fabricant de Pamplona, ??de nom Federico Rosas, és l´encarregat de reparar el rellotge, i tornar-lo a col·locar a la Catedral mesos més tard.

La transformació més visible per als gironins arriba, però, el 1956, quan el rellotger de Girona Joan Fabra instal·la un joc d´agulles noves, incloent la dels minuts.

El 1982 seria el fill d´aquest, un segon Joan Fabra, qui construiria un nou rellotge per a la Catedral. La seva instal·lació es realitza el 24 de novembre del mateix any, i suposa el canvi de la vella maquinària mecànica per una d´electrònica. L´antic rellotge de la Catedral es trasllada al Museu d´Història de la Ciutat de Girona, on romandria des de llavors.

És des de l´exposició d´aquesta antiga maquinària on el pròxim 25 d´octubre i també el 15 de novembre arrenca la xerrada titulada Comptant el temps: els rellotges de la Catedral, portada a terme pel rellotger Carles González i l´historiador Gustavo Torres Mendoza. La xerrada detallarà la història del rellotge principal de la Catedral i d´altres rellotges subalterns de sol instal·lats al mateix temple, permetent als participants endinsar-se al campanar i torre del rellotge de la catedral. Promoguda pel Museu d´Història de la Girona, l´activitat ja s´ha portat a terme en anteriors edicions, amb un considerable èxit d´assistència.

Quatre generacions de rellotgers

Carles González (Girona, 1974), quarta generació de rellotgers, ha viscut des de petit envoltat de rellotges. És la història d´una família que va fundar la seva primera rellotgeria a finals del segle XIX a Astúries i que temps més tard es va traslladar a Girona. Enginyer graduat a la Universitat local, quan va acabar els estudis va treballar en diverses empreses fins a tornar al seu origen: la rellotgeria. És ell qui va proposar fa uns anys organitzar una xerrada sobre els rellotges de la catedral, que es vénen dictant des de l´any 2012. Des de llavors, Carles Gonzáles s´ha tornat un expert en la matèria.

«Moltes vegades qui construïa un rellotge no era un rellotger pròpiament dit, era el serraller de la ciutat, que havia adquirit coneixements suficients per a la seva construcció. Són rellotges de ferro forjat fets a mida. En la història del rellotge de la Catedral de Girona apareix més d´una vegada la figura del serraller com qui realitza la reparació o adaptació», comenta González sobre la història del rellotge.

«Mentre el rellotge de la Catedral ha estat mecànic sempre ha existit la figura de l´encarregat de donar-li corda diàriament: el campaner. L´últim del que tinc coneixement, abans que el Sr. Fabra canviés la maquinària per una d´electrònica, va ser el Sr. Francesc Ezquioga, que va ser el campaner de la Catedral fins a l´any 1986. Aquest senyor pujava, com a mínim, dues vegades al dia al campanar (al matí i a la nit), a la sala del rellotge, per donar-li corda. Si alguna vegada algú puja a la sala del rellotge pot comprovar que aquest treball requeria tenir una bona condició física».

Durant el segle XVIII apareixen rellotgers que marcaran l´inici de les grans marques en la història de la rellotgeria. És per aquest motiu que durant aquesta època els rellotgers comencen a estar ben considerats. Marques com Breguet tenen els seus orígens en aquests anys. Però és a partir del segle XIX quan es produeix una explosió en la indústria rellotgera, amb l´aparició de les marques especialitzades en la producció de rellotgeria gruixuda (rellotges de paret, de sobretaula, despertadors) a la Selva Negra alemanya. «Estem parlant d´indústries amb milers de treballadors dedicats únicament a la producció de rellotges. Això va permetre que la presència de rellotges a les llars fos generalitzada, i que la gent es pogués permetre el luxe de tenir un rellotge a casa seva. I això també es va reflectir en la història del rellotge de la Catedral, que es va anar modernitzant segons l´època».

«A Girona hi ha hagut dos Joan Fabra, pare i fill, tots dos rellotgers, els que han realitzat actuacions al rellotge de la Catedral. Del primer, Joan Fabra pare, podem destacar la intervenció que va realitzar al rellotge el 1956. Va suposar un gran canvi per a la ciutat. El rellotge portava uns anys funcionant erràticament i l´agulla exterior estava parada. Fins a aquell any l´esfera del rellotge de la Catedral només havia tingut una agulla, que marcava les hores. Va ser aquest any quan Joan Fabra va fer una reparació al rellotge (desmuntatge general, neteja, greixatge, i realitzar algunes millores en aquesta i en els martells) i va aprofitar per posar un nou joc d´agulles, una per a les hores i una altra per als minuts. Cal imaginar el canvi de mirar l´esfera del rellotge, estar acostumat a veure una sola agulla, i passar a veure´n dues i a més funcionant amb total precisió».

És el 1982 quan Joan Fabra fill «jubila» la màquina mecànica de la Catedral. La substitueix per una d´electrònica que controla les agulles exteriors i el toc de les campanes. Però no només el toc dels quarts i les hores, també el toc del que serien les campanes litúrgiques. Fins llavors aquestes campanes encara s´accionaven estirant de les cordes. L´antiga màquina mecànica es trasllada al Museu d´Història de Girona. «Joan Fabra fill va ser l´encarregat de "jubilar" moltes de les màquines mecàniques públiques de la província de Girona i de la ciutat. Es va dedicar a retirar les mecàniques i instal·lar electròniques. També va ser l´encarregat de "jubilar" la màquina de l´Ajuntament. Si un fa un volt per la província, encara es pot llegir en alguna esfera d´algun rellotge públic "J. FABRA"», assegura González.

El fill del campaner

«És un rellotge únic», comenta Gustavo Torres Mendoza (Girona, 1983), el segon protagonista de les xerrades dictades al Museu d´Història de la ciutat de Girona. Fill del campaner de la Catedral, Gustavo Torres ha viscut tota la seva vida lligat íntimament a l´edifici més representatiu de la nostra ciutat. Hi va arribar quan tenia tres anys i es pot dir que en coneix tots els racons: la nau, el claustre, el trifori, el campanar, com si fos una part vivent de la mateixa.

Mendoza ha estudiat Història a la Universitat de Girona i actualment col·labora amb la Catedral i l´Arxiu i el Museu Diocesà realitzant tasques tan diverses com inventariar, fer visites escolars, o d´escolà en les celebracions litúrgiques. Ell mateix recorda encara avui quan de petit el seu pare li deixava penjar-se de les cordes per tocar les campanes.

Mendoza és el responsable del descobriment d´un dels rellotges de sol de la catedral que recorrerà la visita: «No sé si es pot dir descobriment. Potser altres ja el coneixien, però a dia d´avui no n´he trobat cap publicació o referència. Amb motiu de l´obertura d´una nova vidriera al mur nord es va col·locar una bastida amb la finalitat d´estudiar la traceria que hi ha en aquest lloc. Vaig aprofitar l´ocasió per estudiar les marques de picapedrer i/o detalls que normalment no es veuen des de baix. Gràcies a la llum rasant vaig poder comprovar que tenia una numeració semblant a la d´un rellotge de sol».

«La resposta del públic pel que fa a les visites guiades i les xerrades ha estat excel·lent; totes les visites realitzades des de llavors han omplert l´aforament de què disposem, aconseguint que els visitants donin valor a una maquinària que segles enrere havia estat tan important per a la ciutat», comenta l´historiador en referència a les xerrades.

És al costat de Gustavo Torres Mendoza que el periodista puja les escales fins a l´actual rellotge de la catedral. Són els esglaons en forma de cargol d´un passadís estret que s´enfilen gairebé a noranta graus. El mecanisme antic, que pesava més d´una tona i que requeria un espai considerable, d´uns cinc metres quadrats, ha estat desplaçat per la tecnologia. El que avui dia el substitueix és un petit mecanisme electrònic que es pot carregar en una mà.

Fins a la torre gairebé no hi pugen persones. Ni fa cap falta. La precisió i la continuïtat del rellotge semblen garantides per les noves tecnologies. Com a testimonis muts d´altres èpoques, en què la torre es va usar com a lloc de vigilància per part de les tropes republicanes durant la Guerra civil, encara es poden veure a les parets, escrits a llapis, noms de les diferents agrupacions combatents i l´etern «Visca Catalunya» i «Visca la república», al costat de la data del 1936. El rellotge, testimoni mut de tots aquells esdeveniments, que ha sabut marcar les hores més difícils de la ciutat, com els seus moments feliços, continua sent avui una de les icones de més rellevància de Girona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema