Cugat, que va viure». Aquest epitafi identifica la làpida de Xavier Cugat Mingall (Girona, 1900-Barcelona, 1990) al cementiri municipal de Girona, on va ser enterrat el dia de Sant Narcís d’ara fa 25 anys. A la mateixa llosa del nínxol número 68 també s’hi llegeix: «Català universal». El gironí que va triomfar a Hollywood havia mort dos dies abans, el 27 d’octubre, després de dinou dies ingressat a la unitat de cures intensives de la Clínica Quiron de Barcelona per una infecció pulmonar i una insuficiència cardíaca. Avui, es compleix un quart de segle de la mort d’aquell home nascut a la plaça de l’Oli que va convertir Rita Cansino en Rita Hayworth, que va fer pujar Frank Sinatra o Greta Garbo al mateix escenari que la seva orquestra -resident, durant anys, al prestigiós Hotel Waldorf Astoria de Nova York- i que va travar amistat amb personalitats tan dispars com els actors Rodolfo Valentino, Charles Chaplin, Fred Astaire, Lana Turner, Ginger Rogers, el propietari de la Metro Goldwyn Mayer, Louis B. Miller, el tenor Enrico Caruso o el mafiós Al Capone, de qui en va copiar els vestits a ratlles.
Així, aquests dies es commemora l’aniversari de la defunció de Xavier Cugat, una efemèride que la seva ciutat natal recordarà al llarg del proper any amb una sèrie d’actes que l’Ajuntament encara no pot concretar, però que obrirà dimarts amb la presentació del monogràfic que li ha dedicat la revista 440 Clàssica & Jazz, del Grup Enderrock. De moment, el proper 27 d’octubre el Consistori recuperarà la figura del «gironí universal, músic, dibuixant, artista polifacètic i principal difusor de la música llatina als Estats Units […], el fill de la plaça de l’Oli» -tal com el descriu el Consistori- que va triomfar a la meca del cinema mitjançant la presentació del monogràfic que li ha dedicat la publicació musical. L’alcalde, Carles Puigdemont, i el cap de redacció de la revista, Jordi Martí Fabra, partiparan en aquest acte que es farà al Saló de Descans del Teatre Municipal a partir de les 7 de la tarda, amb un colofó probablement del gust de l’homenatjat: l’actuació d’una latin big band.
Frivolitats d’un home influent
Més que la rellevància que va assolir en el negoci de l’espectacle o la seva aportació al món de la música -on va entrar a través de la clàssica, tot i que hi va triomfar amb els ritmes llatins i tropicals-, al final de la vida de Cugat, el que va pesar en l’imaginari col·lectiu va ser la façana frívola d’un home amb bigotet i pipa penjada de la comissura dels llavis, que sempre duia un «chihuahua» als braços, s’envoltava de dones imponents i es va casar cinc vegades: la primera, amb l’artista cubana Rita Muntaner, la segona amb l’actriu mexicana Carmen Castillo, la tercera amb la model Lorraine Allen, la penúltima amb la més famosa de les seves esposes, la cantant nord-americana Abbe Lane, i la darrera, amb la ballarina espanyola Charo Baeza. Val a dir que la presència constant dels seus últims anys va ser la seva secretària i companya Carme Padrosa -present al funeral del músic a l’església del Carme de Girona, al qual Lane va fer arribar un ram de flors i hi va acudir un dels seus exsogres, el pare de Baeza.
La lleugeresa amb què Xavier Cugat es mostrava al públic es corresponia amb la capa més superficial d’una exitosa carrera professional, que va convertir el gironí en una persona altament influent a l’època daurada de Hollywood. I aquesta imatge és la que va marcar el seu retorn a Catalunya. Com segurament també el comiat que se li va donar després de mort, que no es va ajustar al nivell de fama de què havia gaudit als Estats Units, perquè -tal com es comentava a les cròniques de fa 25 anys- s’hi va trobar a faltar representació política i del paper couche. Les màximes representacions institucionals a l’enterrament van ser l’alcalde de Girona, el president de la Diputació i el delegat de la Generalitat de 1990 -Joaquim Nadal, Josep Arnau i Xavier Soy, respectivament- i, pel que fa al col·lectiu d’artistes o de famosos, hi eren l’actriu Mary Santpere, les vedettes Tania Doris i Regina Do Santos o el pintor Modest Cuixart. Després, amb el pas dels anys, els recordatoris més destacats de la seva figura han estat la reproducció de la seva estrella al Passeig de la Fama de Hollywood davant la casa on va néixer o la designació d’una rambla amb el seu nom; a banda d’una exposició que el Museu del Cinema li va dedicar quan el músic hauria complert 100 anys o el gegant amb què l’Associació Amics dels Gegants de Girona li va retre homenatge el 1993, a més d’alguna acció puntual i dispersa. En vida, el 1986, l’Ajuntament el va convidar a pronunciar el pregó de les Fires de Sant Narcís.
Del violí a les pistes de ball
A la vista del que va ser la seva vida, el fet que naixés el primer dia del segle passat, l’1 de gener de 1900, es pot interpretar com la primera mostra del seu gran domini de l’escena; per allò de la importància d’una bona entrada. I hauria estat rodó si la seva marxa d’aquest món s’hagués produït el 31 de desembre de 1999, tal com ell mateix va fabular en la seva autobiografia Yo, Cugat -publicada el 1981-; cosa que, va dir, hauria estat «el súmmum de la meva ambició».
El seu nom complet era Francesc d’Assís Xavier Cugat Mingall de Bru Deulofeu i, tal com recorda una rèplica de l’estrella que porta el seu nom al passeig de la fama de Hollywood, va néixer en una casa situada a la plaça de l’Oli de Girona. Però hi va viure poc temps perquè, quan només tenia cinc anys, la seva família es va embarcar cap a Mèxic, tot i que es va quedar a La Havana. Va ser al conservatori de la capital cubana on Cugat va estudiar violí clàssic -després de classe, posava música a pel·lícules mudes al cinema d’un altre català emigrat a l’illa- i va tenir l’oportunitat de tocar a l’Orquestra Simfònica del Teatre Nacional, cosa que li va permetre actuar al costat de cantants de primera fila com el tenor Enrico Caruso.
Més endavant, el mateix Caruso el va posar en contacte amb el director artístic del Carnegie Hall -amb qui es va continuar formant- quan la seva família es va traslladar a Nova York. Això va ser al 1915 i, ja en aquesta ciutat nord-americana, una altra catalana, la mezzo-soprano Maria Gay, va presentar el jove Xavier Cugat a Pau Casals i Enric Granados, dos referents mundials en els àmbits de la música i la composició.
Després d’aquestes coneixences, els següents passos professionals de Xavier Cugat el van dur a participar en la seva primera gira internacional com a violinista, amb la qual va viatjar a Europa i va tornar per primer cop a Catalunya. Per tant, queda clar que les partitures clàssiques van ser el llenguatge musical amb el qual va créixer aquell adolescent nascut a Girona i amant del violí, però que, durant els bojos anys 20, va canviar absolutament de rumb: va aparcar l’instrument de corda per abocar-se a la música llatina, la cubana, concretament, i als ritmes tropicals que en aquells moments estaven de moda als Estats Units. Cugat, «Cugui», es va convertir en el rei de la nit i de les principals pistes de ball d’Estats Units -com el Cocoanut Grove de Los Angeles, per exemple-, on va popularitzar la rumba, la conga, el mambo o el cha-cha-cha. Perquè, tal com va declarar en el seu moment el mateix Cugat: «Prefereixo tocar Chiquita Banana i tenir piscina, que interpretar Bach i morir-me de gana».
Un més de l’«star system»
El 1929, Xavier Cugat ja dirigia l’orquestra que portava el seu nom -després d’una banda anterior que va anomenar Los Gigolos- i que va inaugurar l’Hotel Waldorf Astoria, d’on va ser la formació musical resident durant una llarga etapa de quinze anys. Aquesta seria la plataforma perfecta perquè el «gironí universal» teixís una estreta relació amb el star system nord-americà; unes estrelles que, en casos notables com el de Rita Haywoord, ell es podia posar el mèrit de ser-ne el descobridor i que, en general, aconseguia que giressin a les seves pistes de ball -on Sinatra i Garbo eren habituals-.
La música va ser l’eix de la seva activitat -va enregistrar desenes de discos, va fer incomptables actuacions en directe i retransmissions per a la ràdio i la televisió-, però també va ser la porta per la qual va entrar al cinema; i no només per nodrir bandes sonores, sinó també com a actor. De fet, la seva irrupció en aquest món va ser molt prematura ja que, el 1921, el seu amic Rodolfo Valentino li va demanar que toqués el violí a la pel·lícula muda Los cuatro jinetes del apocalipsis. Després, Cugat va realitzar juntament amb la seva orquestra el primer curtmetratge musical del cinema. A partir d’aquí, el català va participar en una cinquantena de films, una desena dels quals eren produccions de Louis B. de Mille -un altre amic-, com el clàssic Escuela de Sirenas (1944) que va protagonitzar Esther Williams i va dirigir George Sidney. La seva filmografia conté col·laboracions en pel·lícules com Luces de la ciudad (1931), de Charles Chaplin i aparicions en altres títols com Adiós (1930), de Frank Lloyd; Así son ellas (1948), de Richard Thorpe; Donatella (1956), de Mario Monicelli; o l’espanyola Una rosa al viento (1985), de Miquel Iglesias, l’última producció cinematogràfica en la qual va participar. Majoritàriament, hi feia d’ell mateix: de director d’una gran orquestra de ball.
Des dels anys 70, Xavier Cugat havia instal·lat la seva base d’operacions a Barcelona, des d’on va treballar en les seves últimes pel·lícules, va continuar donant suport a artistes nous tal com havia fet als Estats Units -la cantant Anna Maria Agustí, Nina, va ser una de les seves últimes pupil·les- i es va dedicar a dibuixar, la passió que l’havia acompanyat tota la vida.
La suite de l’Hotel Ritz que va ser la darrera casa de Cugat també es va convertir en el seu estudi de dibuix. Aquesta aficció l’havia acompanyat sempre: va començar a dibuixar quan era un infant, a Cuba, a la dècada dels anys 20 va caricaturitzar Chaplin a la paret d’un local i va dibuixar tires còmiques al diari Los Angeles Times -que firmava com a De Bru-. Dels seus pinzells en van sortir caricatures d’un bon nombre de famosos de Hollywood, des de Valentino a Errol Flynt o Joan Crawford, tot passant per il·lustracions de grup com la dels artistes que solien reunir-se a un hotel de Tijuana -entre els quals hi havia Chaplin, Stan Laurel, Oliver Hardy o Marlene Dietrich-. També va decorar una sala del Waldorf Astoria i la seva col·lecció d’art i la relació que va establir amb Salvador Dalí -que va acabar abruptament- proven l’estima de Cugat per la pintura. A Girona, se’n va poder veure una mostra a la sala d’exposicions la Fontana d’Or. Una faceta més del músic, l’artista, l’home de negocis.
