L'èxode anual de la verema

El fotògraf gironí Jordi Mestre documenta a la Casa de Cultura com era el viatge que desenes de milers de persones de diferents zones de l'Estat espanyol feien cada any per anar a collir raïm als camps del sud de França

02.12.2015 | 07:20
L'èxode anual de la verema

Unes 80.000 persones procedents de diferents zones de l´Estat espanyol van passar l´any 1981 per Figueres per formalitzar els tràmits necessaris per anar a treballar en la campanya de la verema al sud de França. Va ser l´últim any en què l´oficina instal·lada a l´estació de tren de la capital altempordanesa va haver d´atendre tants temporers (l´any anterior havien estat uns 60.000), perquè el 1982 es va posar en marxa un nou sistema segons el qual els treballadors podien gestionar la documentació necessària als seus llocs d´origen i només resolien els tràmits a la capital altempordanesa aquells que no ho havien pogut fer abans d´iniciar el viatge. I és que en les dècades de 1960, 1970 i 1980, la campanya de la verema al sud de França mobilitzava desenes de milers de treballadors temporers espanyols, que viatjaven habitualment en tren en un periple que tenia a les comarques gironines la seva última aturada abans d´entrar en territori francès. En l´actualitat encara hi ha temporers espanyols que van a collir raïm al sud de França, però es calcula que són entre 10.000 i 15.000 a l´any, molt lluny dels 100.000 que havien arribat a ser en aquelles dècades, abans que l´augment de la mecanització del camp i l´arribada de treballadors d´altres latituds disminuís la necessitat de mà d´obra espanyola.

Moltes de les persones que van participar en aquelles campanyes recorden encara aquells viatges llarguíssims en tren (molts temporers venien d´Andalusia, de Múrcia, d´Extremadura o del País Valencià), aquella convivència a França en condicions no sempre bones, aquelles dures jornades de treball... I també els considerables ingressos econòmics que obtenien, que els ajudaven a passar l´hivern. A més d´aquests testimonis personals, també se´n conserven en forma de fotografies, com les que es poden veure a la Casa de Cultura de Girona, obra del fotògraf gironí Jordi Mestre, que l´any 1983 va viatjar en un d´aquells tren per fer un reportatge sobre aquell èxode anual. «Jo era una mena d´OVNI, allà al mig, o em llençaven per la finestra o em convidaven a xoriço i a vi, que és finament el que va passar», rememora.

La verema dels 80. Una emigració civilitzada és el títol de la mostra que fins el 19 de desembre es pot visitar a la Casa de Cultura de Girona (de dimarts a dissabte, de 13 a 21h). S´hi repassa en una vuitantena de fotografies tot el desplaçament que efectuaven un grup d´aquells temporers, des de la localitat valenciana de Riola (una de les que ha vien estat afectades el 1982 per l´esfondrament de la presa de Tous) fins a la seva destinació a les vinyes del sud de França. Jordi Mestre va fer aquell trajecte amb el periodista Xavier Martí per elaborar-ne un reportatge per a El Periódico, però li agrada poder mostrar ara aquelles fotos en una exposició perquè creu que és un format millor: «Era un treball molt ampli, que per al diari quedava estrany, i ara en canvi es pot presentar en tota la seva extenció i a més amb fotografies grosses, que afavoreixen que l´espectador hi entri, fins el punt que alguns visitants m´asseguren que en algunes imatges hi reconeixen persones».

En la presentació de la mostra, Mestre explica que «durant les dècades dels seixanta, dels setanta o dels vuitanta del segle passat, centenars de milers de persones, entre les quals famílies senceres i pobles en massa, creuaven la frontera per anar a "fer la verema" al Midi francès. La majoria provenien del Llevant peninsular. Però la gent de l´Empordà portava anys fent-ho: ben bé des d´aquells anys vint no tan feliços per a tothom. Eren temporers, molts dels quals venien de treballar a l´estiu a la costa i que, després del raïm, anaven a "fer l´oliva" a Jaén o "l´espàrrec" a Logronyo. En tot cas, anar a veremar a França representava un alleujament econòmic important per a famílies que estaven molts mesos a l´any sense feina».

El benefici no era només per als temporers, però: «Tot i que només eren unes setmanes, allò represen­tava una entrada de divises important per a l´Estat. I l´Administració va adonar-se´n. A la desorganització i precarietat de les campanyes de les dècades dels seixanta i setanta, hi va respondre amb alguns mitjans que es van notar en la dels vuitanta, per bé que escassos: trens organitzats, menors retards i millor neteja i, sobretot, més facilitats pel que feia a obtenir la documentació necessària. Això sí, per a la tornada calia espavilar-se. Ni el govern ni els sindicats van aconseguir, però, condicions de vida dignes per a aquelles persones que treballaven més de deu hores diàries: la por a no ser contractades l´any següent els impedia denunciar-ho». Mestre conclou aquesta introducció assenyalant que «anar a veremar al Sud francès, tradició ja centenària, no sembla que s´hagi d´aturar. De les 65.000 persones que, oficialment, van creuar la frontera amb els papers en regla el 1983, any del qual daten les imatges de l´exposició, s´ha pasat a les 15.000 d´enguany, una xifra menor que la de veremes de fa ben pocs anys».

Tot el periple

La mostra ha estat dividida en quatre àmbits, que mostren tot el periple dels temporers: des dels preparatius de la marxa, fins a l´espera del tren que els portarà a la seva destinació, el viatge, i finalment l´arribada, la instal·lació a França i la feina al camp.

– Abans de la marxa: «L´aventura anual de "fer la verema" requeria organització: els fills més petits, que es quedaven amb els avis; els queviures i la documentació necessària. I és que els aliments, a destí, eren més cars que en origen. Per això, gran part dels paquets i caixes s´omplien amb productes que aguantessin el temps de l´estada: oli, embotits, pernil, llegums, arròs, tomàquets i pebrots, llaunes de tonyina o de sardines... Les maletes eren per a la roba (també la de llit) i per als estris de cuina. Durant molts anys, els documents com el contracte de treball, el certificat mèdic o el visat es formalitzaven a l´estació de Figueres, on es feien llargues cues durant hores, sota el sol de setembre. A partir de 1982 es van habilitar oficines en les principals estacions d´origen».

– L´estació: «Aquells dies, l´estació de València, com tantes d´altres, es convertia en un veritable Cafarnaüm, en un guirigall, en un constant anar i venir de gent, de criatures, d´homes amb la bóta de vi i dones fent guàrdia davant de grans esteses de maletes i paquets. Era el lloc de tobada de famílies i colles, i de retrobament de companys d´altres campanyes. I és que València era la província espanyola que més veremadors aportava al Midi francès. Després d´hores d´espera, i cada any amb menys retard sobre l´horari previst, arribava el moment de sortida del tren "especial", llarg, amb vagons i vagons (més del normal) per enquibir-hi maletes i més maletes, paquets i més paquets. Començaven deu, dotze, catorze hores de viatge cap al somni de poder passar l´hivern següent sense angúnies econòmiques».

– Viatge en tren: «A les 00.35, el tren emprenia la marxa. Molts dels seus passatgers havien estat espe­rant a l´andana des de les sis de la tarda, i llavors encara calia entaforar l´equipatge i acomodar els cossos en cada departament. Ben aviat apareixien els plats, carmanyoles, entrepans, bótes de vi i ampolles de refresc i d´aigua. Tot el vagó s´impregnava de flaires consistents, i progressivament de calma endormiscada. Els passadissos, tot fumant-hi una cigarreta enmig de les timbes improvisades, serveixen per veure passar les hores a qui no cluca l´ull en tota la nit. A poc a poc clarejava. A Figueres, una parada llarga. S´aprofitava per estirar les cames, refrescar-se en una font o proveir-se d´aigua i pa. I Cerbère: un coll d´am­polla provocat pel fet que només hi hagués una via, i on calia fer transbord al tren francès que portaria tots aquells centenars de persones al destí definitiu».

– La feina i l´habitatge: «L´arribada a Narbona, Carcassona, Perpinyà, Béziers, Montpeller o Agde, entre altres destinacions ferroviàries, significava la fi del viatge i, en alguns casos, motiu de petons i abraçades amb els patrons, amb qui ja es coneixien d´anys enrere. Ocasionalment, fins i tot la primera autoritat municipal anava a rebre aquells veïns temporals. Antigues quadres o vells pallers s´havien reconvertit en habitacions on alineaven els llits, s´amuntegaven les maletes i es penjaven els xoriços i les morcillas. Gairebé totes, sense dutxa ni serveis. Moltes vegades, sense llum ni aigua calenta. Per a les famílies de veremadors, era una situació "suportable". Aquelles que ja portaven anys recordaven com en les dècades anteriors als anys vuitanta havien de viure en condicions molt pitjors. I com, en un país que prohibia el treball als menors de 16 anys, n´hi havia molts que havien creuat els Pirineus no per anar a Perpinyà, sinó per fer a les vinyes les mateixes feines que els adults».

Jordi Mestre assegura que una de les coses que més interessant li ha resultat de tornar a veure ara les imatges que va captar l´any 1983 és que «sembla que siguin dels anys 60, en realitat, i en canvi són de fa trenta anys, només. Ara ens sembla que als 80 érem molt moderns, però quan veus aquestes imatges t´adones que no ho érem tant».

Mestre també posa en relació aquella emigració amb la que es veuen impel·its a fer avui immigrants que arriben a Europa procedents d´Àfrica, o les noies que són obligades a prostituir-se, o els joves espanyols que s´han de buscar la vida a fora però sense cap contracte previ, ni cap ajuda per trobar feina. «Vist tot això –apunta–, només puc afegir: hi havia una vegada que vaig veure una emigració civilitzada amb famílies senceres que se n´anaven alegres cap a França, on treballaven durament, però cobraven bé, amb el corresponent contracte i assegurança. Mentre uns treballaven als camps, la gent gran cuidava els nens i feia el menjar. Els joves, als vespres, anaven a mirar les estrelles i tots tornaven amb diners cap a casa».

Jordi Mestre i Vergés (Girona, 1953) té una llarga trajectòria com a fotògraf, professió que ha exercit en tots els àmbits: el fotoperiodisme, la conservació i restauració de fotografia antiga, la fotografia científica, arqueològica, publicitària i de viatges, i també a la divulgació. En quaranta anys d´exercici de la professió ha reunit un fons d´entre 300.000 i 400.000 fotos. Ha col·laborat amb mitjans i empreses com El Periódico, Avui, Época, Cambio 16, Tiempo, Diari de Girona o el grup Bassat Ogilvy, i ha estat responsable de fotografia en excavacions arqueològiques a Atapuerca, l´Abric Romaní de Capellades, Orce i en expedicions també arqueològiques a la Baixa Califòrnia, el Marroc i Algèria, entre d´altres activitats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema