Unes 80.000 persones procedents de diferents zones de l’Estat espanyol van passar l’any 1981 per Figueres per formalitzar els tràmits necessaris per anar a treballar en la campanya de la verema al sud de França. Va ser l’últim any en què l’oficina instal·lada a l’estació de tren de la capital altempordanesa va haver d’atendre tants temporers (l’any anterior havien estat uns 60.000), perquè el 1982 es va posar en marxa un nou sistema segons el qual els treballadors podien gestionar la documentació necessària als seus llocs d’origen i només resolien els tràmits a la capital altempordanesa aquells que no ho havien pogut fer abans d’iniciar el viatge. I és que en les dècades de 1960, 1970 i 1980, la campanya de la verema al sud de França mobilitzava desenes de milers de treballadors temporers espanyols, que viatjaven habitualment en tren en un periple que tenia a les comarques gironines la seva última aturada abans d’entrar en territori francès. En l’actualitat encara hi ha temporers espanyols que van a collir raïm al sud de França, però es calcula que són entre 10.000 i 15.000 a l’any, molt lluny dels 100.000 que havien arribat a ser en aquelles dècades, abans que l’augment de la mecanització del camp i l’arribada de treballadors d’altres latituds disminuís la necessitat de mà d’obra espanyola.
Moltes de les persones que van participar en aquelles campanyes recorden encara aquells viatges llarguíssims en tren (molts temporers venien d’Andalusia, de Múrcia, d’Extremadura o del País Valencià), aquella convivència a França en condicions no sempre bones, aquelles dures jornades de treball... I també els considerables ingressos econòmics que obtenien, que els ajudaven a passar l’hivern. A més d’aquests testimonis personals, també se’n conserven en forma de fotografies, com les que es poden veure a la Casa de Cultura de Girona, obra del fotògraf gironí Jordi Mestre, que l’any 1983 va viatjar en un d’aquells tren per fer un reportatge sobre aquell èxode anual. «Jo era una mena d’OVNI, allà al mig, o em llençaven per la finestra o em convidaven a xoriço i a vi, que és finament el que va passar», rememora.
La verema dels 80. Una emigració civilitzada és el títol de la mostra que fins el 19 de desembre es pot visitar a la Casa de Cultura de Girona (de dimarts a dissabte, de 13 a 21h). S’hi repassa en una vuitantena de fotografies tot el desplaçament que efectuaven un grup d’aquells temporers, des de la localitat valenciana de Riola (una de les que ha vien estat afectades el 1982 per l’esfondrament de la presa de Tous) fins a la seva destinació a les vinyes del sud de França. Jordi Mestre va fer aquell trajecte amb el periodista Xavier Martí per elaborar-ne un reportatge per a El Periódico, però li agrada poder mostrar ara aquelles fotos en una exposició perquè creu que és un format millor: «Era un treball molt ampli, que per al diari quedava estrany, i ara en canvi es pot presentar en tota la seva extenció i a més amb fotografies grosses, que afavoreixen que l’espectador hi entri, fins el punt que alguns visitants m’asseguren que en algunes imatges hi reconeixen persones».
En la presentació de la mostra, Mestre explica que «durant les dècades dels seixanta, dels setanta o dels vuitanta del segle passat, centenars de milers de persones, entre les quals famílies senceres i pobles en massa, creuaven la frontera per anar a “fer la verema” al Midi francès. La majoria provenien del Llevant peninsular. Però la gent de l’Empordà portava anys fent-ho: ben bé des d’aquells anys vint no tan feliços per a tothom. Eren temporers, molts dels quals venien de treballar a l’estiu a la costa i que, després del raïm, anaven a “fer l’oliva” a Jaén o “l’espàrrec” a Logronyo. En tot cas, anar a veremar a França representava un alleujament econòmic important per a famílies que estaven molts mesos a l’any sense feina».
El benefici no era només per als temporers, però: «Tot i que només eren unes setmanes, allò representava una entrada de divises important per a l’Estat. I l’Administració va adonar-se’n. A la desorganització i precarietat de les campanyes de les dècades dels seixanta i setanta, hi va respondre amb alguns mitjans que es van notar en la dels vuitanta, per bé que escassos: trens organitzats, menors retards i millor neteja i, sobretot, més facilitats pel que feia a obtenir la documentació necessària. Això sí, per a la tornada calia espavilar-se. Ni el govern ni els sindicats van aconseguir, però, condicions de vida dignes per a aquelles persones que treballaven més de deu hores diàries: la por a no ser contractades l’any següent els impedia denunciar-ho». Mestre conclou aquesta introducció assenyalant que «anar a veremar al Sud francès, tradició ja centenària, no sembla que s’hagi d’aturar. De les 65.000 persones que, oficialment, van creuar la frontera amb els papers en regla el 1983, any del qual daten les imatges de l’exposició, s’ha pasat a les 15.000 d’enguany, una xifra menor que la de veremes de fa ben pocs anys».
Tot el periple
La mostra ha estat dividida en quatre àmbits, que mostren tot el periple dels temporers: des dels preparatius de la marxa, fins a l’espera del tren que els portarà a la seva destinació, el viatge, i finalment l’arribada, la instal·lació a França i la feina al camp.
- Abans de la marxa: «L’aventura anual de “fer la verema” requeria organització: els fills més petits, que es quedaven amb els avis; els queviures i la documentació necessària. I és que els aliments, a destí, eren més cars que en origen. Per això, gran part dels paquets i caixes s’omplien amb productes que aguantessin el temps de l’estada: oli, embotits, pernil, llegums, arròs, tomàquets i pebrots, llaunes de tonyina o de sardines... Les maletes eren per a la roba (també la de llit) i per als estris de cuina. Durant molts anys, els documents com el contracte de treball, el certificat mèdic o el visat es formalitzaven a l’estació de Figueres, on es feien llargues cues durant hores, sota el sol de setembre. A partir de 1982 es van habilitar oficines en les principals estacions d’origen».
- L’estació: «Aquells dies, l’estació de València, com tantes d’altres, es convertia en un veritable Cafarnaüm, en un guirigall, en un constant anar i venir de gent, de criatures, d’homes amb la bóta de vi i dones fent guàrdia davant de grans esteses de maletes i paquets. Era el lloc de tobada de famílies i colles, i de retrobament de companys d’altres campanyes. I és que València era la província espanyola que més veremadors aportava al Midi francès. Després d’hores d’espera, i cada any amb menys retard sobre l’horari previst, arribava el moment de sortida del tren “especial”, llarg, amb vagons i vagons (més del normal) per enquibir-hi maletes i més maletes, paquets i més paquets. Començaven deu, dotze, catorze hores de viatge cap al somni de poder passar l’hivern següent sense angúnies econòmiques».
- Viatge en tren: «A les 00.35, el tren emprenia la marxa. Molts dels seus passatgers havien estat esperant a l’andana des de les sis de la tarda, i llavors encara calia entaforar l’equipatge i acomodar els cossos en cada departament. Ben aviat apareixien els plats, carmanyoles, entrepans, bótes de vi i ampolles de refresc i d’aigua. Tot el vagó s’impregnava de flaires consistents, i progressivament de calma endormiscada. Els passadissos, tot fumant-hi una cigarreta enmig de les timbes improvisades, serveixen per veure passar les hores a qui no cluca l’ull en tota la nit. A poc a poc clarejava. A Figueres, una parada llarga. S’aprofitava per estirar les cames, refrescar-se en una font o proveir-se d’aigua i pa. I Cerbère: un coll d’ampolla provocat pel fet que només hi hagués una via, i on calia fer transbord al tren francès que portaria tots aquells centenars de persones al destí definitiu».
- La feina i l’habitatge: «L’arribada a Narbona, Carcassona, Perpinyà, Béziers, Montpeller o Agde, entre altres destinacions ferroviàries, significava la fi del viatge i, en alguns casos, motiu de petons i abraçades amb els patrons, amb qui ja es coneixien d’anys enrere. Ocasionalment, fins i tot la primera autoritat municipal anava a rebre aquells veïns temporals. Antigues quadres o vells pallers s’havien reconvertit en habitacions on alineaven els llits, s’amuntegaven les maletes i es penjaven els xoriços i les morcillas. Gairebé totes, sense dutxa ni serveis. Moltes vegades, sense llum ni aigua calenta. Per a les famílies de veremadors, era una situació “suportable”. Aquelles que ja portaven anys recordaven com en les dècades anteriors als anys vuitanta havien de viure en condicions molt pitjors. I com, en un país que prohibia el treball als menors de 16 anys, n’hi havia molts que havien creuat els Pirineus no per anar a Perpinyà, sinó per fer a les vinyes les mateixes feines que els adults».
Jordi Mestre assegura que una de les coses que més interessant li ha resultat de tornar a veure ara les imatges que va captar l’any 1983 és que «sembla que siguin dels anys 60, en realitat, i en canvi són de fa trenta anys, només. Ara ens sembla que als 80 érem molt moderns, però quan veus aquestes imatges t’adones que no ho érem tant».
Mestre també posa en relació aquella emigració amb la que es veuen impel·its a fer avui immigrants que arriben a Europa procedents d’Àfrica, o les noies que són obligades a prostituir-se, o els joves espanyols que s’han de buscar la vida a fora però sense cap contracte previ, ni cap ajuda per trobar feina. «Vist tot això -apunta-, només puc afegir: hi havia una vegada que vaig veure una emigració civilitzada amb famílies senceres que se n’anaven alegres cap a França, on treballaven durament, però cobraven bé, amb el corresponent contracte i assegurança. Mentre uns treballaven als camps, la gent gran cuidava els nens i feia el menjar. Els joves, als vespres, anaven a mirar les estrelles i tots tornaven amb diners cap a casa».
Jordi Mestre i Vergés (Girona, 1953) té una llarga trajectòria com a fotògraf, professió que ha exercit en tots els àmbits: el fotoperiodisme, la conservació i restauració de fotografia antiga, la fotografia científica, arqueològica, publicitària i de viatges, i també a la divulgació. En quaranta anys d’exercici de la professió ha reunit un fons d’entre 300.000 i 400.000 fotos. Ha col·laborat amb mitjans i empreses com El Periódico, Avui, Época, Cambio 16, Tiempo, Diari de Girona o el grup Bassat Ogilvy, i ha estat responsable de fotografia en excavacions arqueològiques a Atapuerca, l’Abric Romaní de Capellades, Orce i en expedicions també arqueològiques a la Baixa Califòrnia, el Marroc i Algèria, entre d’altres activitats.
