«Cuando se inicie su realización, mis conciudadanos se darán cuenta de que la Providencia ha deparado a nuestra ciudad una ocasión única para rehacer el prestigio de su zona urbana moderna y poderse codear con muchas de las realizaciones que se han llevado a cabo en importantes capitales españolas». L´alcalde de Girona Pere Ordis defensava amb aquestes paraules, l´any 1964, l´anomenat Pla Perpiñá, un pla parcial inclós en el Pla General aprovat l´any 1965, ara fa cinquanta anys, que preveia la construcció a la zona que actualment ocupa la plaça Salvador Espriu, a tocar de l´Onyar, de cinc gratacels i diversos blocs d´edificis connectats entre ells per crear un particular centre comercial. Precisament Centro Comercial era el nom oficial del pla parcial, que va ser batejat popularment amb el cognom de l´arquitecte que l´havia redactat, Antonio Perpiñá Sebrià (1918-1995), nascut a Girona però que el 1956 es va traslladar a viure a Madrid, on va aconseguir un considerable prestigi i va desenvolupar bona part de la seva carrera professional, encara que també va ser requerit per a diferents projectes a Catalunya.
«La Gerona del mañana», titulava el diari Los Sitios una informació publicada l´1 d´abril del 1965 en què s´informava sobre aquest nou pla general. Una fotografia de Sans d´una maqueta del Pla Perpiñá encapçalava aquella notícia en la qual el periodista Gil Bonancia donava detalls sobre les novetats incorporades al planejament, redactat amb la previsió que Girona pugués arribar als 150.000 habitants. Les matèries sobre les quals es feia una especial incidència en el el pla eren les comunicacions i la xarxa viària urbana, els habitatges, els mercats i la conservació del patrimoni. També hi havia mesures per prevenir les inundacions i (com no!) un projecte per «rejovenir» la Devesa. Tot plegat en un context d´expansió urbana de Girona: «Las zonas de expansión ciudadana se extienden de una forma muy considerable, extensión que en una fecha no muy lejana tendrá que reflejarse con una ampliación de su termino municipal», escrivia Gil Bonancia.
De fet, l´alcalde Ordis ja havia aconseguit l´any 1963 l´annexió a Girona dels antics municipis independents de Sant Daniel, Santa Eugènia de Ter i Palau-Sacosta. La seva aposta per bastir la «Gran Gerona» continuaria posteriorment amb les annexions de Salt i Sarrià de Ter, part de Celrà (Campdorà) i part de Sant Gregori (Domeny, Sant Ponç i Taialà), que s´acabarien fent realitat a mitjans de la dècada de 1970, encara que en el cas de les dues primeres localitats la seva pertinença a Girona va durar amb prou feines deu anys, el temps que van trigar a recuperar la independència, ja amb l´ajuntament democràtic de Girona que presidia l´alcalde socialista Joaquim Nadal.
Tampoc no acabaria tenint èxit el Pla Perpiñá, l´execució del qual mai no s´acabaria de completar. Es van aixecar els dos primers gratacels, anomenats popularment bolets, i un dels altres edificis, però aquí es va quedar. De fet, el projecte va ser objecte de diverses modificacions durant els anys (van canviar el nombre i les alçades dels edificis), especialment per part de l´últim alcalde del franquisme, Ignasi de Ribot, que elogiava el concepte del pla redactat per Perpiñà, però si es considerava aïllat del seu entorn. En canvi, es trobava inserit en una zona de la ciutat que ja tenia una considerable edificació i habitabilitat, la qual cosa havia generat preocupació entre els urbanistes municipals, que també consideraven que el pla no preveia prou espais lliures per a una zona que precisament tenia una alta densitat urbanística. És per aquests motius que Ignasi de Ribot va reduir de manera considerable l´edificabilitat a la zona, i en paral·lel va incrementar els terrenys destinats a espais lliures, fins i tot cobrint nous trams de l´Onyar. Malgrat això, encara es mantenien alguns edificis dels que havien estat projectats inicialment que tampoc no s´acabarien aixecant perquè el Pla Perpiñá no es va poder adaptar al nou pla general del 1971, ni tampoc a la Llei del Sól del 1975. I el Ministeri de l´Habitatge el va tombar definitivament el mes d´abril del 1977.
Elogis i crítiques
«El projecte va ser ben acollit d´entrada pels gironins de l´època», assegura Enric Mirambell, Cronista Oficial de la Ciutat de Giorna. «Recordo que quan es va acabar de construir el primer dels bolets, s´hi feien visites, i molts gironins ens hi vam apuntar. T´ensenyaven l´edifici, t´acompanyaven fins al terrat perquè miressis les vistes que hi havia, i t´explicaven com continuaria tot plegat». Malgrat això, també hi havia opinions contràries a la iniciativa: «Persones amb sentit crític no ho trobaven bé, pensaven que era un projecte que generava una excessiva massificació que no era adequada per a Girona». Entre els crítics hi havia companys de professió de Perpiñà: «Ell era un bon arquitecte que a més era una bona persona i un bon gironí. I per això hi havia altres arquitectes d´aquí que deien que no entenien com havia pogut fer aquell projecte. Era com si el trasllat a Madrid li hagués canviat el paradigma».
El Pla Perpiñà neix de la desaparició d´antigues casernes militars que ocupaven l´espai que havia estat inicialment d´uns convents. Com expliquen Rosa Maria Gil i Josep Mariné en el llibre Miratges. 300 anys de projectes no realitzats a les comarques gironines (2003), «després de la desamortització (1836), el ministeri de la Guerra transformà l´antic convent de Sant Francesc de Paula i el baluard del mateix nom en caserna d´artilleria. Al seu davant hi havia l´edifici de l´antic mercat del bestiar, cedit als militars el 1932, i que el transformaren en la caserna del General Mendoza. Tots aquests terrenys retornaren al municipi el 1946, que no els ocupà fins el 1959. Pocs anys després foren tots ells subhastats. Els sis solars en què s´havien dividit els terrenys del convent de Sant Francesc i el baluard ho foren el 8 de febrer del 1963. I el 4 de febrer del 1966, els sis solars de la caserna del General Mendoza». Gil i Mariné afegeixen que «entre una subhasta i l´altra, el 18 d´agost del 1965, el ministeri de l´Habitatge aprovà definitivament el Pla Parcial Centro Comercial».
El Pla Perpiñá, segons es detallava a Miratges, «ordenava l´àrea delimitada pel riu, el carrer Joan Maragall, la Gran Via i el carrer Ultònia, i plantejava la construcció de cinc torres de 16 plantes i cinc blocs de 10, comunicats tots ells per un basament de dues plantes de galeries comercials. Les xifres de l´operació immobiliària parlen per elles soles: 249.900 m3 de volum d´edificació en 25.806 m2 de superfície de sòl, amb un resultat de 10,55 m3/m2».
L´any 1969, quan ja s´estaven construïnt tres edificis del pla -els dos bolets i un altre-, Los Sitios publicava una informació sobre el Pla Perpiñà en la qual es podia constatar que ja s´havien modificat les construccions previstes: «En conjunto lo forman once parcelas, en las que van un edificio de 20 pisos, 5 de dieciseis, tres de doce, uno de nueve y uno de siete». De fet, també es poden apreciar diferències entre les maquetes del Pal Perpiñá que va fotografiar Sans l´any 1965 i la que es conserva al Museu d´Història de la Ciutat, com es pot comprovar en les imatges que il·lustren aquest reportatge.
El que sí que es mantenia era el particular centre comercial de dues plantes, en forma de galeria elevada i amb terrasses enjardinades -amb passos de vianants i per a vehicles a la part inferior i un aparcament amb capacitat per a 285 cotxes- que servia d´element de connexió entre els diferents edificis del pla. Com publicava Los Sitios, «estas galerías constituyen los porches tradicionales de Gerona, en su versión actual». Les possibilitats comercials que oferiria aquest espai havien generat il·lusió a la Girona de l´època, com ho demostra el que escrivia el periodista Manuel Bonmatí a Presència l´1 de març del 1969, després de parlar de la nova Plaça Catalunya (construïda el 1967 en una plataforma aixecada sobre l´Onyar): «Basta también imaginar lo que será todo aquello cuando el famoso rascacielos del "bolet" esté terminado y se comercialicen las partes bajas. Se rumorea que El Corte Inglés piensa establecer allí sus reales y con ello se comprenderá lo que esto puede significar para el futuro. Además, conviene no olvidar que el piso entresuelo del nuevo rascacielos será una avenida comercial, que irá prolongándose por las casas vecinas, siguiendo las indicaciones del plan Perpiñá. Piensen y sueñen un poquitín y se verá en lo que puede convertirse aquella zona».
Dels somnis a la realitat
Els somnis, si és que algú en va tenir, no es van convertir en realitat, en aquesta ocasió. Perquè efectivament es van construir dos bolets i un altre edifici (que no van ser dissenyats, per cert, per Perpiñá, autor únicament del pla parcial), però El Corte Inglés no s´hi va instal·lar, no es va acabar de bastir aquella galeria comercial que actualitzaria els porxos de Girona, i la resta d´immobles no van passar mai de la fase de maqueta. Van començar a aparèixer les crítiques a la sobrecàrrega de la densitat d´habitants sense els equipaments necessaris, a més. És per això que l´any 1974 l´alcalde Ignasi de Ribot va anunciar una modificació del Pla Perpiñá que contemplava la supressió d´alguns edificis i l´ampliació de nous espais lliures, entre els quals hi hauria els resultants de cobrir nous trams del riu Onyar precisament davant de la zona del Pla Perpiñá, en una mena de prolongació de la Plaça Catalunya.
Però tampoc no hi hauria mai noves places Catalunya, ni més edificis del Pla Perpiñá. A més de no respondre a les necessitats urbanístiques de Girona, aquell planejament no es va poder adaptar a la nova Llei del Sòl del 1975, per la qual cosa no va ser acceptat pel ministeri del´Habitatge. I el primer ajuntament democràtic de Girona l´acabaria de liquidar. Els dos bolets que es van aixecar es mantenen des de llavors com una mena de vestigis d´una altra època. De fet, la Torre Catalunya, el bolet situat més a prop de la plaça Catalunya, apareix a la Guia d´Arquitectura de Girona. Àrea Urbana, publicada l´any 2008 per la demarcació de Girona del Col·legi Oficial d´Arquitectes de Catalunya i l´editorial Triangle. Aquesta és la descripció que se´n fa: «Una de les peces a les quals fou reduït un pla de downtown local d´un planner llavors en voga (Perpiñá, Azca, Madrid, 1964), que dreçava torres de 16 plantes sobre un gran sòcol de dues plantes i abraçava 270 m. de la riba esquerra de l´Onyar, en una visió abusiva de la capacitat de la zona fluvial i dels espais de convents i casernes abatuts. La tírria popular generada ha tenyit llargament la resistència local a la torre com a recurs urbà. Amb tot, presenta estimables valors sintàctics i compositius del moment».
L´historiador Joaquim Nadal, primer alcalde democràtic de Girona després del franquisme, comentava aquesta setmana que el Pla Perpiñá era «el paradigma paroxístic de l´urbanisme atapeït del dessarrollisme franquista». Segons ell, «Perpiñá tenia precisament un cert prestigi en ques context desarrolllista» i va intentar aplicar a Girona aquell model. I encara que finalment no va reeixir, l´exalcalde entèn que va ser en bona part per les circumstàncies econòmiques del moment: «Si un projecte com aquest s´hagués plantejat a la dècada de 1990, potser sí que hauria acabat tirant endavant, per tot el que va passar amb la construcció, però en el moment que apareix el Pla Perpiñá, segons quines classes socials de Girona s´estimaven més la zona de Palau per fer-se una casa, i per tant no hi havia prou recursos econòmics per executar-lo».
En tot cas, Joaquim Nadal lamenta que l´oportunitat urbanística que va suposar l´obtenció per part del municipi dels terrenys que havien ocupat aquelles casernes militars no s´hagués aprofitat per fer «un urbanisme intel·ligent». Segons ell, «portat pel context i amb la possibilitat d´obtenir recursos, l´Ajuntament de l´època no va veure més enllà, la qual cosa va impedir fer un urbanisme més ambiciós».
