Caterina Albert, pionera universal

Es compleixen 50 anys de la mort de la gran escriptora escalenca que signava com a Víctor Català; Lluís Busquets i Grabulosa, professor de literatura i autor del guió d'un video sobre l'autora, en traça un retrat ben actual i furga en noves interpretacions de les seves millors novel·les

28.01.2016 | 07:20
Caterina Albert i Paradís, escriptora que signava les seves obres amb el pseudònim de Víctor Català, va néixer el 1869 a l´Escala, on va morir ara fa 50 anys

Bibliografia essencial

  • – ALVARADO, H.: «Solitud» de Víctor Català (Barcelona: Empúries, 1997).
  • – AUTORS DIVERSOS: Actes de les primeres jornades d´estudi sobre la vida i l´obra de Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, ed. de E. Prat i P. Vila, (Barcelona: PAM, 1993).
  • – BADIA, L.: Solitud, novel·la, «Quaderns Crema», núm 8 (1984).
  • – BARTRINA, F.: Caterina Albert/Víctor Català. La voluptuositat de l´escriptura ( Vic: Eumo, 2001).
  • – CASTELLANOS, J.: «Solitud», novel·la modernista, «Els Marges», núm. 25 (1982).
  • – CASTELLANOS, J.: La identitat qüestionada. «Un film (3000 metres)», de Víctor Català, «Els Marges», núm. 82 (2007).
  • – NARDI, N.: «Introducció» dins V. CATALÀ, Solitud, (Barcelona: Ed. 62, 1990).
  • – OLLER, N.: Memòries literàries (Barcelona: Aedos, 1962).
  • – PUJOL, Josep: Plomes veïnes: Caterina Albert vs. Marguerite Yourcenar, «Lambda», núm. 80 (juny 2014).

Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert i Paradís, nascuda l´11 de setembre de 1869 a l´Escala, era la filla gran del matrimoni format per l´advocat, polític i propietari rural Lluís Albert i Parareda i Dolors Paradís i Farrés; va tenir tres germans: Francesc, Martí i Amèlia. Instruïda en el si de la família, Caterina Albert únicament freqüentà l´escola primària del seu poble i un pensionat de Girona, durant un any, on estudià francès. Pel que fa a la ideologia, les activitats polítiques del seu pare, diputat republicà que es va haver d´exiliar durant un temps per haver participat en l´alçament federalista empordanès de l´octubre de 1869 i l´afinitat amb les doctrines d´Enric Prat de la Riba, són la base del catalanisme de l´autora, del tot identificat amb la llengua. La família li va facilitar, amb classes particulars, l´acompliment de les inclinacions artístiques pel dibuix, la pintura i l´escultura, que va compartir amb la creació literària fins a començaments de segle. Fa anys, a la seva casa-museu de l´Escala, es podien admirar nus femenins al carbonet d´amigues d´entorn dels 20 anys, un fet tan singular (i gairebé escandalós!) a la Catalunya de finals del s. XIX, que alguna bona ànima els va despenjar de les parets... Fou també en la mateixa família on va trobar l´ambient propici per a la literatura: la mare recitava i potser escrivia poesies i l´àvia era una gran coneixedora del folklore i la cultura popular. També hi contribuïren el fet de poder disposar d´un estudi on gaudir de la privacitat necessària per a la creació, una gran afecció per la lectura que la portà a comprar, setmanalment, llibres i revistes i la lectura del que escrivia a les criades i mossos del servei, que l´escoltaven embadalits.

Va viure de les rendes familiars al seu poble natal i, després de la mort del pare i de l´àvia materna Caterina, tingué cura de la mare i de l´administració de les propietats agrícoles. Anava sovint a Barcelona per vestir-se o assistir a les estrenes teatrals, sobretot de les companyies italianes. S´instal·lava a casa del matrimoni format per Lluís Sitjar i Josefa Carcassó, amb els quals els unia una estreta amistat, fins al punt que passaven l´estiu amb ells a l´Escala. Amb aquest matrimoni, Caterina Albert va fer nombrosos viatges per Europa. El 1899, va comprar un pis del número 250 del carrer de València de Barcelona; el conservà durant tota la seva vida i va fer-hi cada any llargues estades.

Com a escriptora, es donà a conèixer públicament l´any anterior, el 1898, quan se li premiaren als Jocs Florals d´Olot el poema Lo llibre nou i el monòleg en vers La infanticida, un drama en què una noia explica des del manicomi com amagà l´embaràs a la família i acabà assassinant la seva pròpia filla acabada de néixer, tots dos presentats amb el pseudònim Virgili Alacseal. Quan es va saber que l´autora era una dona, hi va haver un gran rebombori, escàndol que la portà a canviar el seu pseudònim pel de Víctor Català (nom d´un dels protagonistes d´una narració que tenia entre mans titulada Calze d´amargor) i a distingir per sempre més la seva personalitat de Caterina Albert del personatge literari que es construí com a Víctor Català (era reticent fins i tot a l´hora de fer-se fotografies per a les cobertes dels llibres).

Etapes de la seva producció

Som en ple Modernisme, nascut entorn del 1880, quan apareixen a Catalunya un conjunt d´actituds culturals noves (en primer lloc, de caire regeneracionista) caracteritzades, totes elles, per una voluntat clara de superació de l´etapa anterior i de modernització. El nucli ideològic d´aquestes noves actituds és la revista L´Avens (1881-1884), que atraurà tant els escriptors realistes i naturalistes (Yxart, Sardà, Oller) com els joves intel·lectuals que acaben d´incorporar-se al món de l´art i la cultura (Raimon Casellas, Jaume Brossa, Alexandre Cortada, Santiago Rusiñol...). Deixant de banda les primeres temptatives que suposen alguns treballs publicats amb el primer pseudònim esmentat a L´Esquella de la Torratxa, i col·laboracions a Joventut, La Il·lustració Catalana o Feminal, públicament la vida literària de Caterina Albert s´inicià el 1898 quan li foren premiades a Olot les dues peces de què ja hem parlat. (Poc després s´estrenà amb la publicació del poemari El cant dels mesos, 1901). Sempre va voler donar la imatge d´aprenent, amb una independència creativa al marge de dogmes i escoles i va mostrar una certa resistència a les intervencions públiques, tot i que va establir relacions amb dos grans escriptors de l´època com Joan Maragall (que va prendre-la per un home després de llegir Drames rurals) i Narcís Oller.

A aquesta etapa de modernisme incipient que durà fins al 1900, en seguí una altra, fins a la mort de Maragall (1911), caracteritzada per una estètica de caire simbolista, on ella es va sentir com el peix a l´aigua, oferint a la impremta bona part dels seus millors contes i la seva millor novel·la, Solitud. Malgrat des del 1906 el Noucentisme pugnà contra els escriptors anteriors –Prudenci Bertrana en fou víctima i ella mateixa va rebre les pulles de Josep Carner–, durant aquella etapa de reclusió, presidí els Jocs Florals de Barcelona de 1917, on pronuncià el discurs De civisme i civilitat, va escriure el 1918 el poema Cavalls del prat, publicà una nova novel·la gens entesa en aquell moment, Un film (3000 metres) (1919), però absolutament reivindicada per M. Aurèlia Capmany, una nova col·lecció de contes, La Mare Balena (1920), i fou nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona l´any 1923, on llegí el discurs Sensacions d´Empúries.

«Solitud», novel·la magistral

Vaig publicar la meva primera lectura de Solitud el 1983 al llibre Literatura catalana. Textos d´orientació universitària, reeditat el 1986. Segons que explica l´autora a la nota «Uns mots», amb motiu de la cinquena edició de Solitud, fou un encàrrec de Lluís Via, director de Joventut, del 1902; a l´abril de 1904 va enviar els tres primers capítols com a primera tramesa. La novel·la va aparèixer com a fulletó de la revista Joventut, seguint Disperses de Joan Maragall, entre el 19 maig de 1904 i el 20 d´abril de 1905 (el capítol final està datat del febrer). La primera edició, relligant els plecs, va ser posada en venda l´agost de 1905, de la qual se li censurà el pròleg titulat «Al llegidor», on, com solia fer, demanava excuses per les presses amb què ho havia escrit tot i per les mancances que se´n derivaven (l´editor temia que ella mateixa es rebentés l´obra).

En aquella lectura, servidor explicava l´estructura circular i com la Mila, protagonista, actuava amb un ventall de cinc actants: Matias (l´abúlic marit), Gaietà (el pastor protector i dinàmic), el Baldiret (el fill que voldria tenir), l´Arnau (que la fa sentir desitjada), Sant Ponç (entrevist amb basarda) i l´Ànima (el violador). Vaig gosar publicar-hi esquemes del paisatge i de les estances de l´ermita. Hi argumentava el tema o significat: la insatisfacció femenina tenallada per uns vincles matrimonials erronis i unes convencions socials frustrants, capaços de produir pertorbacions emocionals i psíquiques, acabaven esbotzant. Fins aleshores, la crítica era força unànime. Hi afegia que, malgrat l´escomesa social i de l´entorn, la persona humana, des d´una lucidesa on la porta una derrota aparent (en el nostre cas, la violació), acaba amb la victòria de la no resignació al fracàs. Ideologia modernista en estat pur. Llavors Jordi Castellanos ja insinuava les possibles conseqüències de la violació de la Mila –l´embaràs–, i Lola Badia posava en guàrdia sobre el fet de multiplicar les interpretacions simbòliques. Quan el 1990 Núria Nardi publicà l´edició textual de la novel·la, Isidor Cònsul em demanà que em definís en un article i ho vaig fer oferint totes les pistes (el prec al Bram, el somni amb sant Ponç burlant-se del «ventràs de dona grossa», el color dels ulls, el botó de foc, el grill...). Sí, l´Albert pensava en l´embaràs de la Mila rere la violació. Vaig titular l´article Una nova lectura de "Solitud" (Avui, 8 de juny de 1991) i datava el temps extern de l´obra després de la llei de 1902 que obligava l´ensenyament en castellà.

Llavors, però, el plat del dia de xafardeig entre experts, murmurat sotto voce, era si la senyora Albert era o no era de la banda de Lesbos. S´havia escrit que «una part de l´androcrítica del país havia teixit una biografia ben plena de prejudicis i tabús», que Lluís Albert i Rivas, musicòleg, nebot i fillol de l´escriptora, filtrava la documentació (personalment, l´he tractat i no gosaria pas dir-ho), que calia desentranyar el significat del pseudònim masculí, la seva vida privada de soltera (hi ha testimonis que la presenten com una dona oberta, apassionada, vital, optimista, que es convertí en un ésser estrany i retirat), les múltiples identitats dels jos creats i les seves temàtiques, tremendes, crues, massa mascles per a una dona. Les Primeres jornades d´estudi sobre la vida i l´obra de Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, celebrades els primers noranta, van ajudar a fer córrer la brama, sempre en forma eufemística i de manera subreptícia. Prova contundent? Que jo sàpiga, cap.

Fou aleshores quan se´m demanà el guió per al vídeo Caterina Albert/Víctor Català: el jo contra l´entorn, realitzat per Josep Oller per a la col·lecció «Viure i Escriure: Els grans noms de la literatura catalana» (Barcelona: Fundació Videoteca dels Països Catalans, 2001). Vaig anar a l´Escala dues o tres vegades, vaig tractar amb el seu fillol i ens vam posar a treballar amb Josep Oller per situar l´escriptora literàriament, enllà de les enraonies, i per reduir a elements mínims la novel·la sencera Solitud, de manera que fins i tot un no lector pogués entendre tota la tragèdia de l´obra. Va ser un treball gairebé minimalista que la ballarina Sol Picó va saber traduir amb els moviments indispensables, oportuns, escarits. N´estic segur, li hauria ben agradat, a la senyora Caterina.

«Un film», novel·la moderna

A mi, aleshores, no m´interessava gaire si la senyora Albert era o no era lesbiana, perquè havia descobert Un film (3000 metres), novel·la reeditada l´any passat i no entenia com un home tan subtil com Domènec Guansé se l´hagués carregat. La novel·la era la resposta a les acusacions rebudes del Noucentisme contra la literatura ruralista i a la seva pròpia crisi creativa després de Caires vius i això seduïa millor els meus interessos de professor de literatura; amb aquesta novel·la l´autora demostrava saber construir-ne una de més moderna –d´aquí la referència cinematogràfica del títol i el mateix desenvolupament de l´acció–, sense deixar de fer-ho a la manera del fulletó –més ironia antinoucentista, impossible–, publicat de manera fragmentària entre el 1918 i el 1921 a Catalana, el setmanari de Matheu (l´edició en format llibre es publicaria el 1926 a la Biblioteca Literària de l´Editorial Catalana). Va pair tan malament la crítica negativa noucentista que no va deixar recollir-la a Obres Completes de 1951. S´havia equivocat? La civilitat noucentista la rebutjava?

Un film (3000 metres) és la història de Nonat Ventura, que deixa l´hospici de Girona, on se l´havia abandonat tot just néixer, per iniciar la seva vida d´adult. Obsessionat pels seus orígens, el seu gran objectiu serà la recerca del pare, convençut que la vida li juga una mala passada condemnant-lo a una existència miserable, quan intueix uns orígens benestants. ­Malauradament en Nonat, esqueixat vitalment, serà víctima del seu propi drama. Girona li queda petita i es trasllada a Barcelona (bé que hi retornarà en un moment crucial, les festes de sant Narcís, per reafirmar el tòpic de la «ciutat morta») . Li agraden els refinaments i això el porta al furt. A partir d´aquí assistim a la narració de les habilitats delictives de Nonat Ventura, que munta la seva pròpia banda i es converteix en el lladre més reconegut de Barcelona, anomenat Senyoret.

En paral·lel a la vida de Nonat Ventura, desfilen per la novel·la un munt de personatges, en una narració que va fent marrades de l´un a l´altre, per confluir sempre en la trama principal. Són els ambients dels baixos fons i són també els salons de la Barcelona de la Belle Époque. Un film esdevé una de les grans novel·les de Barcelona, sobre la gent que va crear la ciutat, vinguts d´arreu; hi podem trobar la vida quotidiana en un menjador popular i la dels treballadors i al Liceu; la dels tallers i les fàbriques i, també, la de les cases de la burgesia; els que arrosseguen els peus per carrers foscos i els que es passegen en cotxe o a cavall per les Rambles. Un contrast entre la Barcelona lluenta i la Barcelona dels baixos fons. Hi ha la Barcelona en què en Nonat viu i aquella on voldria viure. Això sol explica el pis que l´autora mantenia a la ciutat comtal.

La tècnica de diferents perspectives de visió i la forma de successió de les escenes i, per tant, el canvi radical en la concepció del temps, seran les seves grans aportacions a la novel·la moderna. I també l´ús irònic de les maneres de la narrativa més populars (el fulletó en el seu format cinematogràfic, considerat pels sectors cultes com el gran enemic de la literatura). Des d´una posició cultural perfectament assumida, amb una clara consciència literària i una gosadia desafiant (la dignificació del consum cultural popular), Víctor Català ens ofereix una obra madura, que en el seu temps no es va saber apreciar. La Capmany assegurà que a mitjans del segle passat hauria estat una novel·la excel·lent, però «al 1926 va ser un error». Jordi Castellanos escriu el 2007: «Víctor Ca­talà, amb Solitud, havia mostrat el drama inherent al fet que l´individu s´hagués d´afirmar ell mateix per subsistir. A Un film, com qui no vol la cosa, va més enllà i ens aboca al buit: l´home no és altra cosa que un simu­­lacre fet de pedaços, usurpats i mal confegits, d´allò que pensem que som. Una autèntica lliçó d´humanitat i sinceritat».
 
Yourcenar i Albert

Des d´aleshores s´ha escrit molt i s´ha comparat l´Albert amb Karr, Monserdà, Pardo Bazán, Woolf i altres escriptores de nivell internacional. Josep Pujol, confrontant-la amb Marguerite Yourcenar, fa un parell d´anys recordà que l´escriptora belga va introduir el te­ma homosexual a la seva primera no­vel·la, Alexis o el tractat de l´inútil combat (1929). I escriu: «Entretant, pionera, Caterina Albert ja havia introduït la primera lesbiana en la literatura catalana, en el conte Carnestoltes, dins de Caires vius (1907)», un dels contes traduïts a l´alemany, afegeixo. Certament la marquesa d´Artigues, «verge vella que no ha après d´estimar en sa joventut», paralítica emocional­ment i física, classista i feble, enamorada de la seva criada Glòria fins al punt que «li era necessària sobre la terra», s´ho confessa quan durant la nit de Carnestoltes, ja sense màscares, la perd i té «l´evidència terrorífica... del qui ha deixat de creure». I segueix Pujol: «Caterina Albert [...] era també experta en màscares, de manera que no sabrem gaire què hi va haver darrera aquella soltera discreta, envoltada d´amigues, sempre disposada a disfressar-se de càndida pagesa o d´aprenent d´escriptora de diumenge. Sabem que Yourcenar va dur una vi­da matrimonial amb la nord-americana Grace Fricks, però poc després de la seva mort va perdre el cap pel jove Jerry Wilson». De la Caterina Albert, per ara, en sabem força menys...

Personalment, mai no se m´esborrarà la seva figura, allitada en l´entre­vista amb Baltasar Porcel a Serra d´Or, ni el seu enterrament, fa cinquanta anys, escortada per un grup d´escoltes, signe de catalanitat. La seva divisa romandrà per sempre: «No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L´obra mal feta és, per això mateix, immoral».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema