La mort del seu pare, l´any 1935, va suposar un canvi radical en la vida d´Antoni Varés Martinell (Llagostera, 1909-Girona, 1966), que per poder tenir cura dels seus tres germans (ell era el gran de la família) va haver de deixar el París efervescent on vivia des de finals de la dècada de 1920, i on treballava creant cartells publicitaris, decorats i caricatures i s´havia introduit en el món del cinema, per instal·lar-se en una Girona que es tobava a les portes d´una Guerra civil a la qual seguiria una llarga i àrida postguerra. «Segur que va sentir enyorança de tot el que hauria pogut fer allà, però al mateix temps tenia unes enormes ganes de vida, de treballar i de fer coses aquí, i això li donava moltíssima il·lusió», assegura la seva filla Albina Varés de Batlle, que a més és una de les principals expertes en l´obra del seu pare, que ha estudiat i catalogat.

Avui, es compleixen cinquanta anys de la mort d´Antoni Varés, el pioner del cinema amateur a Girona -l´any 1931 va rodar El rapte de Maria Rosa, considerada la primera pel·lícula amateur de ficció realitzada íntegrament a Girona-, però que a més va excel·lir en molts altres camps perquè era pintor, dissenyador gràfic, cartellista, fotògraf... I per sobre de tot plegat, Albina Varés destaca «la seva capacitat per aglutinar la gent, per engrescar-la, per convéncer-los perquè participessin en els seus projectes. Ell hi creia, en tot allò que feia, i els altres creien en ell, perquè la seva vitalitat, la seva energia, el seu entusiasme, eren encomanadissos».

En la mateixa línia, Fina Navarrete, del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l´Ajuntment de Girona, remarca la feina de Varés i el grup de persones que l´envoltaven i que van documentar tot el procés creatiu de les seves pel·lícules: «Eren imatges que a ells, que només podien rodar els caps de setmana precisament perquè eren aficionats, els servien per garantir la continuïtat de les filmacions, per mantenir el raccord, però que per a nosaltres tenen una enorme vàlua documen­tal». I no només això, afegeix Navarrete: Varés, a través de l´Agrupación Fotográfica y Cinematográfica de Gerona y Província (AFYC), una entitat creada el 1954 i que reunia aficionats a la fotografia i al cinema, «va fer una enorme tasca formativa en una època en què no hi havia estudis reglats de fotografia».

Antoni Varés va néixer a Llagostera el 23 de maig del 1909. El seu pare era funcionari de Correus i aficionat a la pintura i l´art en general, interès que va intentar transmetre al seu fill, que de noi va assistir a l´Escola de Belles Arts de Llagostera i més endavant a l´Escola Municipal de Belles Arts de Girona.?«El seu tarannà inquiet el portà a marxar a França amb només disset anys», escrivien Albina Varés i Fina Navarrete en un text per al llibre dedicat a Antoni Varés de la col·lecció Girona Fotògrafs, editat l´any 2009 per l´Ajuntament de Girona i Rigau Editors. Després d´estar un temps amb uns familiars a Belford, a Alsàcia, Antoni Varés va decidir fer el salt a la gran capital, a París: «Seguia així el camí de molts altres joves catalans enlluernats per les notícies que arribaven de la capital francesa, que en aquell moment era considerada l´epicentre de la creativitat. Aquest París d´entreguerres, on els intel·lectuals es trobaven per parlar d´art als cafès, ple de music-halls i cabarets, on l´art es respirava a cada cantonada, va fascinar profundament el jove Antoni Varés».

Després d´uns inicis complicats -va treballar en una fàbrica de joguines per sobreviure-, i gràcies a una trobada casual en un bar parisenc, va aconseguir feina en un taller d´arts gràfiques que imprimar els cartells de diversos teatres i distribuidores cinematogràfiques: «El París dels anys vint vivia l´esclat de les imatges publicitàries i va ser aquí on va poder contemplar les obres de cartellisme dels grans mestres i perfeccionar la tècnica fins a aprendre l´estil francès, molt diferent del que es feia a Catalunya en aquesta mateixa època». En parel·lel, es va començar a interessar per la fotografia i el cinema.

Estudi propi a París

L´any 1930 va tornar a Girona per fer el servei militar, i aprofitant l´estada a la ciutat va fer de caricaturista i es va estrenar en el cinema amb El rapte de Maria Rosa. Però l´atracció de París era molt forta i hi va tornar, inicialment al mateix taller d´arts gràfiques encara que aviat obriria el seu propi estudi: «A la seva targeta comercial es promocionava com a "Dessinateur. Projets pour affiches". Treballava pintant cartells, fent decorats i també caricatures. Els seus cartells van servir per publicitar espectacles de locals tant prestigiosos com el Theâtre de L´Empire, la Gayte Lyrique, el Moulin Rouge o el Theâtre du Chatelet». A més, en aquest temps va participar com a extra en rodatges de pel·lícules de René Clair.

Fins que el 1935 la mort del seu pare va trastocar tots els seus plans. Va tornar a Girona per fer-se càrrec dels seus germans, però de seguida va esclatar la Guerra civil, durant la qual va conèixer la que seria la seva dona, Lluïsa de Batlle: «La mare feia teatre i el pare els decorats i l´escenografia», rememora Albina Varés. Més tard, Antoni Varés va ser destinat a Xàtiva, on va continuar treballant com a cartellista i va dissenyar escenografies per a una companyia militar de teatre encarregada d´entretenir les tropes. Però ni en aquestes circumstàcies tan difícils va deixar la seva passió pel cinema i va aprofitar estones lliures de caps de setmana que passava a Girona per filmar documentals i fins i tot una pel·lícula titulada Salakophades, en què les ribes del riu Ter es transformaven en la selva africana per la qual transitaven uns exploradors i uns indígenes.

Acabada la guerra, Varés va represendre l´activitat com a cartellista a Girona, encara que com apuntaven Albina Varés i Fina Navarrete, «la feina era escassa i el gust de la nova etapa dictatorial no coincidia amb el dels artistes que havien treballat fins aleshores. Calia una regressió per tal d´adaptar-s´hi. La llibertat que Antoni Varés havia viscut a París es va veure bruscament limitada per la repressió que va caracteritzar l´època del franquisme». I malgrat això, afegeixen, «l´artista va demostrar una gran capacitat de supervivència». Així, Varés va treballar intensament com a cartellista (sobretot en encàrrecs institucionals), va participar en concursos per difondre activitats diverses, va dissenyar elements publicitaris i aparadors per a comerços gironins...

En paral·lel, es va relacionar amb totes les institucions de Girona que estaven interessades en el cinema i la fotografia: el GEiEG, l´AFYC, el Círculo Artístico de l´Institut d´Estudis Gironins... I va continuar fent pel·lícules, ja fossin de ficció o documentals de temes diversos, alguns per encàrrec d´entitats religioses i fins i tot del règim: «Al meu pare li agradava filmar, i tant era el que filmés, una processó de la Verge de Fàtima per encàrrec del Bisbat, un aplec del GEiEG o un campament del Frente de Juventudes. Tot i no ser afecte el règim, anar-lo trampejant d´aquesta manera, acceptar aquesta mena d´encàrrecs, li permetia després poder-se dedicar amb més tranquil·litat a rodar les seves pel·lícules de ficció, per a les quals reunia grups de gent molt heterogènia, des de regidors de l´Ajuntament a perso­nes que eren obertament d´esquerres. I no passava res».

Un punt de trobada

En aquest sentit, Varés i Navarrete escrivien al llibre de Girona Fotògrafs que «el pis del carrer Albareda primer, i posteriorment l´estudi d´Antoni Varés al carrer Alemanys, van ser el punt de trobada d´artistes i intel·lectuals de l´època per parlar de cultura i treballar en diferents projectes. Qualsevol persona amb inquietuds culturals era benvinguda en aquest cercle d´amics d´on sortien la majoria de projectes de l´artista. En cada moment de la seva vida, i en cada projecte, es rodejava de les persones que tenien alguna cosa a aportar. Amb gran intel·ligència i savoir faire va aconseguir mantenir sempre una bona relació amb totes les persones del seu entorn».

Precisament sobre les dificultats de crear en aquell context va escriure l´historiador i exalcalde de Girona Joaquim Nadal en el catàleg de l´exposició Antoni Varés. Del cartell al cinema, 1928-1966, que es va fer l´any 1994: «La llibertat i el cosmopolitisme que duia de la capital francesa es devien trobar amb una gran cotilla local. Costa, fins i tot, d´entendre la capacitat i l´instint de supervivència, en condicions tan adverses, dels artistes de la ciutat. Tinc la impressió que només s´explica amb l´existència d´una Girona subterrània, poc evident, però eficaç. La Girona d´en Josep Tarrés i la Patrícia Chaplin, la Girona d´en Lluís i l´Arc, la Girona de l´AFIC, la Girona dels gironins a París que tornaven per Nadal€ Només l´activisme artístic, els col·lectius aglutinants al voltant de l´art o del cinema, i la capacitat d´aïllament i allunyament als racons recòndits de la muralla, a l´estudi, poden explicar que l´asfíxia provinciana i la necessitat de trobar clients no eclipsin una ànima d´artista. El fil de la continuïtat creadora es perfila com una eina imperceptible, com una escletxa d´esperança, com el baló d´oxigen de totes aquelles persones, que sense cap mena de dubte, amb la Girona dels anys 50 i 60 no en tenien prou. No en tenien ni per començar».

Albina Varés remarca l´esperit lúdic que envoltava aquells rodatges, que no amagaven, però, la difícil situació que es vivia en aquells moments. I n´explica un exemple: «Després de la Guerra, Antoni Varés va cremar moltes filmacions que havia fet durant la Guerra i que mostraven coses que havien passat a Girona perquè la seva mare tenia por que allò els pugués portar problemes. No sabem què hi havia en aquelles pel·lícules, i ens sap molt greu que s´hagin perdut, però es pot entendre l´angoixa».

Amb els anys, però, aquesta angoixa es va anar suportant millor i Antoni Varés (que va tenir quatre fills amb Lluïsa de Batlle, un dels quals, l´escultor Max Varés, va morir l´any passat) va continuar combinant les seves activitats professionals amb l´activisme ciutadà -«estimava molt Girona, i es nota molt en les seves pel·lícules, que acostumen a passar al Barri Vell»-, els encàrrecs d´institucions diverses -«tenia una càmera de cinema única a Girona, i era normal que el Bisbat i altres l´anessin a buscar»- i la seva gra passió, el cinema, molt relacionat amb la fotografia, que utilitzava habitualment per preparar els rodatges i també per documentar-los.

Com feia cinema Antonii Varés

I com feia cinema Antoni Varés a la Girona d´aquella època? Albina Varés i Fina Navarrete ho explicaven de manera detallada: «El cinema amateur que portava a terme es caracteritzava per ser un procés completament artesanal en un moment en què el cinema professional ja havia perfeccionat la tècnica. La situació que vivien els va portar a esmolar l´enginy creatiu: es fabricava ell mateix la maquinària, els decorats i les eines que li permetien portar a terme la producció cinematogràfica, amb tècniques moltes vegades més properes a l´animació que al cinema. Ell mateix dibuixava i pintava els títols de crèdit de les seves pel·lícules. Primer va filmar amb una càmera de 9 ½ fins que a mitjans dels anys 1940 l´ òptic Francesc Solà, gran amic i col·laborador seu, li va vendre la càmera Paillard Bolex de 16 mm amb la qual va filmar la majoria de les seves pel·lícules».

Però no n´hi hava prou, amb la càmera: «Eren freqüents les dificultats per comprar pel·lícula, sobretot si es tractava de rodets en color. Per això era habitual que treballessin amb materials portats d´Andorra. Un cop filmats, els rodets eren enviats a la casa Kodak de París, on es feia el revelat i posteriorment es reenviaven de tornada a Girona. L´expectació per visionar el que s´havia filmat durant el cap de setmana reunia al voltant d´un projector instal·lat a l´estudi de Varés tots els seus col·laboradors».

Un altre problema, el finançament: «Les mancances econòmiques se solucionaven amb un recurs habitual: la filmació de pel·lícules amb do­natius "reintegrables", com és el cas del film Vuelta al ayer, que costà 5.000 pessetes (30€) i va ser produït per la produc­tora ACA (Associació Cinematogràfica Ama­teur), creada amb un grup de companys. La pel·lícula va ser dirigida, filmada i interpretada per afeccionats gironins. Parlem d´afeccionats que no tenien la tecnologia suficient per sincronitzar les pistes de so i els diàlegs d´una pel·lícula de petit format, per això els films d´Antoni Varés no estan sonoritzats, malgrat que en més d´un cas s´havia previst fer-ho a posteriori».

I quin cinema es feia en aquestes condicions?: «Malgrat totes aquestes mancances tècniques, els seus films transmeten una gran sensibilitat cinematogràfica fruit del seu coneixement de la tradició del cinema clàssic. En paraules d´Àngel Quintana: "Amateur és aquell qui estima el cinema i que és capaç d´utilitzar l´enginy per superar amb intel·ligència tots els problemes derivats de les mancances econòmiques". Es tracta de filmacions en blanc i negre i sense banda sonora, per un cinema sense finalitat comercial que no es projectava a les sales de cinema convencionals. Malgrat tot, es conserva molta documentació sobre el procés creatiu, des del guió fins a la filmació de les imatges. No es deixava res a l´atzar, els guions conservats, com els nombrosos dibuixos, escrits i fotografies així ho testimonien. Antoni Varés acostumava a dir que: "Para hacer cine amateur no basta solamente con proveerse de una cámara y rodar, sino que hace falta pensar en lo que se va a hacer».

És fàcil comprovar si Antoni Varés se´n va sortir: el fons del cineasta va ser cedit a l´Ajuntament de Girona per la seva vídua, i ha estat catalogat i digitalitzat, de manera que a través d´Internet es poden veure les seves filmacions, les seves pel·lícules i les seves fotogra­fies. Albina Varés elogia la feina que ha fet el CRDI per preservar el llegat del seu pare, i també la difusió que es fa de la seva obra, a través d´iniciatives com aquell llibre de Girona Fotògrafs, l´exposició del 1994, la que s´inaugurarà dimecres que ve per recordar els 50 anys de la seva mort, o les jornades bianuals Antoni Varés d´Imatge i Recerca que se celebren des del 1990.

Tot plegat per homenatjar l´autor d´infinitat de documentals i de films com Niños, Roc, L´home del sac, La bombilla... que van rebre nombrosos premis en diferents certamens de cinema amateur. Antoni Varés va morir el 2 de març de l´any 1966 quan treballava amb Lluís Bonavia en el seu projecte més ambiciós: una adaptació cinematogràfica de la novel·la Josafat, de Prudenci Bertrana. El film no va existir mai, pero sí que es conserva l´exhaustiu treball de preparació que van fer Varés i Bonavia (fotografies, dibuixos, el guió...), com explica detalladament Glòria Granell al llibre Bertrana i Varés. La Girona de Josafat.