Ara està molt estès i comunament acceptat que hi ha un fenomen anomenat «sèries de televisió», però parlar dels orígens d´aquest credo ja és més complex. Hi ha qui ho veu com una tendència de tota la vida, perquè al capdavall durant els anys 60 el seguiment de les ficcions televisives (en gran mesura propiciat per les limitacions en l´oferta de les cadenes) ja feia entreveure la fidelització de l´audiència a un relat serial. D´acord que la majoria eren sèries procedimentals, és a dir, d´episodis amb trames conclusives, però també es cert que vindria a ser una gènesi dels hàbits actuals. També hi ha qui el situa a finals dels 70, amb l´eclosió de la soap opera amb Dallas i Dinastía al capdavant, però al capdavall era un seguiment molt basat en un gènere i un perfil de públic determinat, per més que l´espectador comencés a familiaritzar-se amb recursos (com el cliffhanger a final de temporada) que ara transpiren modernitat.
Els professionals del sector donen molta preponderància al paper de la cadena HBO; al capdavall, són ells els que, amb l´aposta per una indústria de ficció televisiva de qualitat, van deixar enrere els tòpics sobre les presumptes deficiències del mitjà (que, en molts casos, era interpretat com un germà pobre del cinema) i el van validar com a instrument, tan legítim com qualsevol altre, per parlar dels grans temes de la narrativa audiovisual. S´acostuma a parlar molt de la influència de Los Soprano i The Wire, indiscutible, però s´oblida amb massa facilitat Oz, de la mateixa cadena, estrenada uns anys abans i veritablement referencial en termes de producció.
Més enllà de HBO, convé no oblidar el paper de The West Wing, fonamental per entendre la consolidació d´un relat serial que apostava per parlar dels conflictes del món en temps real i servint-se de tècniques dramàtiques molt acurades que han acabat essent visionàries. És per això, de fet, que el seu creador, Aaron Sorkin, és encara vist com un dels pares fundadors de la televisió actual.
«Lost», l'origen del fenomen
Però per ser justos, l´origen més precís del fenomen, sobretot per la seva confluència de factors, l´hem de situar en l´emissió de Lost. Ja no només perquè és la ficció contemporània que més a l´extrem porta la necessària sinergia de la serialitat amb l´espectador (al cap i a la fi, poques ficcions «dialoguen» amb tanta frontalitat amb ell com la que emana d´un aparell situat al cor de la llar) sinó que és la que canvia per sempre més els hàbits de consum: amb Lost s´inaugura l´afició moderna pel hype, l´espera entusiasta pel proper episodi i, el més important, la necessitat de l´espectador de voler saber més d´allò que mira.
La conseqüència de tot això és una imparable implantació social de les sèries, fins al punt de convertir-se en tema recorrent i un mirall molt fidel dels grans temes de la modernitat. Ja no és una versió menor de la ficció cinematogràfica, sinó un art que hi dialoga de tu a tu i que, en molts casos, l´acabà influint perquè ha sabut capturar millor els gustos i la demanda de l´espectador. I, també, dota de més sentit els universos cinematogràfics: només cal veure el que ha aconseguit Marvel amb Agents of SHIELD (expansió de les trames fílmiques que ara, lluny de ser una simple branca narrativa, ja com a laboratori d´idees del que vindrà a la pantalla gran) i amb les seves sèries per a Netflix (Daredevil i Jessica Jones reinventen directament els superherois contemporanis amb les seves textures hiperrealistes) o la seva companyia rival DC amb The Flash, on ha construït un imaginari tan sòlid que s´ha avançat als seus germans cinematogràfics en la confecció d´un relat serial al llarg dels anys.
A partir de Lost, l´espectador ha donat al fet televisiu una categoria d´esdeveniment que el porta a saber quan s´estrenen les coses, on les pot veure i perquè desapareixen de la graella. La cancel·lació a destemps d´una sèrie provoca molt més rebombori que qualsevol ajornament cinematogràfic, per exemple. A tot no això no li es aliè que, a casa nostra, els operadors han acabat entenent el missatge i les plataformes d´emissió, amb Movistar al capdavant, han sabut vehicular les necessitats d´una demanda que no para de créixer i que sap molt bé el que vol veure. Per això els creadors d´una sèrie, per més allunyats que estiguin creativament com David Simon, J.J. Abrams o Shonda Rimes, són ja el pretext per veure un pilot. O per això sèries tan minoritàries (comercialment) com Hannibal o The leftovers assoleixen una fidelització tan enervada, erigint-se en icones de la capacitat de les sèries de televisió per torpedinar qualsevol limitació creativa. I per això una producció tan poc convencional com Breaking Bad ha transcendit el seu target de públic per transformar-se en una veritable síntesi del que hi ha de podrit a la nostra societat.
Mentrestant, a Girona
L´anunci, l´any passat, que Girona seria un dels escenaris de la sisena temporada de Joc de Trons aportava, als de la ciutat, un valor afegit a la nostra vocació serièfila: una de les sèries més vistes del planeta, i segurament una de les que més i millor ha contribuït a enaltir el potencial creatiu de la televisió actual, comptaria amb escenaris que fàcilment ens identifiquen, ens trobem de camí a la feina o apel·len a imatges inesborrables de la nostra infantesa. De cop i volta, Girona i Joc de Trons passaven a tenir una història compartida que encara s´està escrivint i que revelarà algunes dels seus grans passatges demà a la nit, en unes sessions multitudinàries al Teatre Municipal de Girona que exemplifiquen, per l´entusiasme de l´audiència, el fenomen que estem vivint.
Aquesta és una de les essències de Plot Series Fest, que comença el dia 26 per esdevenir el gran punt de trobada entre serièfils i professionals del sector. L´estrena de Joc de Trons i el Plot formen part d´un mateix relat cultural que cristal·litzarà, al llarg de tota la setmana, en un gran conjunt d´activitats que ha de demostrar que la capitalitat de Girona amb les sèries no es fruit d´un rodatge, sinó d´una vocació audiovisual que té en Varés, el Museu del Cinema i el Truffaut alguns dels seus protagonistes principals.
I tampoc és cap casualitat que el Plot s´iniciï amb Borgen, sèrie danesa que ha canviat notablement la concepció que es tenia de les sèries polítiques. Tot i que comparteixen una incòmoda faula política, Joc de Trons i Borgen no podrien semblar més diferents. Tampoc tenen moltes coses en comú les altres produccions que s´emetran al llarg de la mostra, com The Catch, House of cards, Penny Dreadful, Guerra i Pau, Outlander o ¿Qué fue de Jorge Sanz? Però és en aquesta aparent distància, i la respectiva capacitat per congregar públics de diferents generacions i procedències, que hi ha el millor resum sobre el moment actual de les sèries. I per molts anys.
