El cronista oficial de la Ciutat de Girona i col·laborador de Diari de Girona, Enric Mirambell, li dedicava un dels seus articles dominicals en aquest diari el setembre del 1998, i un any i un mes després, el novembre del 1999, l´Ajuntament de Girona li posava el seu nom a una plaça, que en realitat és una zona verda, situada a l´interior de l´illa formada pel carrer Caldes de Montbui, l´avinguda Lluís Pericot i la pujada de Palau. Són els últims rastres que es poden trobar a la seva ciutat natal de Fra Ignasi Barnoya i Oms (1792-1863), un monjo dominic que va tenir un paper determinant en la independència de l´estat mexicà de Chiapas i que també va intervenir en els processos pels quals Mèxic i Guatemala -el país on va morir aquest mes de maig ha fet 153 anys- es van acabar alliberant del domini espanyol. «Polític, religiós, liberal, revolucionari i pròcer, autor material de la independència de Chiapas», és el resum de la biografia de Barnoya que fa José Luis Castro Aguilar, cronista de Tuxtla Gutiérrez, capital de Chiapas.
Guatemala és on més es conserva la memòria de Fra Ignasi Barnoya, no només perquè va lluitar per la seva independència, sinó perquè també es va posicionar del costat d´aquest país quan es debatia si Chiapas, un cop alliberat, havia de formar part de Mèxic o de Guatemala, a mitjans de la dècada de 1820. Aquest fet va provocar la seva caiguda en desgràcia a Mèxic i de fet fins fa pocs anys no ha figurat als llibres de text mexicans d´història de Chiapas (fins el 1974 no es va publicar al butlletí número 12 de l´Arxiu General de l´Estat de Chiapas el treball Testimonios de la actuación de Fray Ignacio Barnoya a favor de la libertad de la Provincia de Chiapas). Segons Castro Aguilar, «potser per la demostració del seu fervent partidisme a Centreamèrica és que els historiadors de Chiapas l´han marginat, sense donar-li el seu valor històric com a autor material de la independència de Chiapas, ja que l´autor intel·lectual ho va ser el seu mestre i amic fra Matías de Còrdova».
Fra Ignasi Barnoya, en canvi, dóna nom a una escola de Guatemala, i és en aquest país on Francisco Barnoya Gálvez (d´una família guatemalenca d´origen gironí) va publicar l´any 1967 el llibre Fray Ignacio Barnoya, prócer ignorado, que va ser reeditat el 1970. Precisament la lectura d´aquest volum (amb una remarcable documentació i una completa genealogia dels Barnoya de Catalunya i de Guatemala, on encara tenen presència) és el fet que va donar peu a Enric Mirambell a escriure aquell article.
De Palafrugell a Girona
De fet, l´orígen dels Barnoya és a Palafrugell, on diversos integrants de la família s´havien dedicat als transports. Més endavant es traslladaran a Girona i, com explicava Mirambell, «inicien una nissaga d´escultors i arquitectes, entre els quals el fins ara més conegut és Bru Barnoya i Xiberta, el qual, en el segle XIX, va exercir l´arquitectura, així com també la docència, com a director de l´Escola Normal de Mestres».
Ignasi Barnoya va néixer el 28 de febrer del 1792; era el més petit dels nou fills de Josep Barnoya i Viñals i Teresa Oms i Cors. El pare era arquitecte major, sobreestant de les fortificacions de Girona, i professor d´escultura, mentre que la mare procedia d´una nissaga de metges de Blanes de la qual, com recorvada Mirambell, «més endavant també en sortí la mare de l´il·lustre escriptor Joaquim Ruyra i Oms». La família vivia al carrer de Calderers, en una casa que tenia a la façana una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.
Amb només quinze anys, Ignasi Barnoya va ingressar al convent dels Domninics de Girona i, després d´un any de noviciat, va professar. Però va esclatar la Guerra del Francès, i malgrat els seus hàbits religiosos, Ignasi Barnoya es va convertir en un aferrissat defensor de la ciutat de Girona. N´hi ha un testimoni molt contundent al llibre Historia de la provincia de Aragón, Orden de Predicadores, desde el año 1808 hasta el de 1818: supresión y restablecimiento de sus conventos y servicios hechos por la misma a la religión y a la patria, obra dels religiosos Mariano Rais i Luis Navarro, on es relata el següent episodi que s´hauria produït durant el setge del 1809: «Entre todos los cruzados se distinguió por su valor Fr. Ignacio Barnoya. En el porfiado asalto que dieron los franceses el 19 de Setiembre por las tres brechas de los Alemanes, S. Cristobal y Sta. Lucía; parecia que Gerona se había convertido en una grande hoguera, encendida por 200 piezas de artillería que no cesaban un solo punto. Acudió Barnoya á la brecha de los alemanes, que era el lugar más peligroso; y á cuerpo descubierto, y vestido con sus hábitos hizo un fuego tan vivo á los enemigos, que fué la admiración de los oficiales más valientes. Al vérle, exclamó el mayor general de la plaza: "con 60 hombres como este fraile, me atrevo á defender toda la extension de la brecha". Tres veces mandó el general Álvarez que se retirára: mas él siguió matando á muchos, entre otros al tambor que dirigia el asalto; y concluida la accion, se retiró tan afeado y denegrido, que apenas le conocian, pero tan sereno como si nada hubiera pasado».
Fra Ignasi Barnoya formava part d´una companyia formada per altres clergues regulars de Girona, que estava encarregada inicialment de defensar el baluard de la Mercè. Però el valor i la gosadia del jove religiós gironí van anar més enllà del que tothom n´esperava, perquè al marge d´aquest episodi relatat per Rais i Navarro, en va protagonitzar almenys un altre de molt sonat: quan la ciutat va capitular, va intentar acostar-se al general francès vencedor amb un punyal a la mà. Va ser detingut abans que aconseguís acostar-se al militar, però aquest va quedar tan sorprès per aquella acció que va demanar parlar amb el religiós i li va acabar perdonant la vida, encara que ordenant-li que abandonés la ciutat.
El protagonisme de Fra Ignasi Barnoya a la Guerra del Francès a Girona va ser tan notable que encara avui se´l recorda a la ciutat per aquells fets: és un dels personatges que apareixen en les recreacions dels setges que fa un grup de gironins dedicats a homenatjar els defensors de la ciutat (http://www.defensoresgironahomenaje.com), encara que li posen un quants anys més dels que tenia en aquell moment.
Una franca amistat
Fra Ignasi Barnoya va deixar, doncs, Girona, i va iniciar un viatge que el portaria en una primera etapa a Cadis, on s´estaria en un convent dels dominics a l´espera d´un vaixell per embarcar-s´hi. Va ser allà on va conèixer Fra Matías de Còrdova, un dominic guatemalenc: «No hi ha dubte que allí es va establir una franca amistat -basada almenys en conviccions polítiques compartides- el que potser va persuadir el pare Barnoya de marxar a Nova Espanya, on podria mantenir-se en contacte mes fàcilment amb el seu nou amic», es pot llegir en una biografia del religiós gironí al web de l´Associació per al Foment dels Estudis Històrics a Centroamèrica. Matías de Còrdova volia tornat al seu país, però finalment tots dos es van embarcar rumb a Mèxic en el primer vaixell que va sortir, un viatge durant el qual van reforçar el seu vincle. Quan van arribara Mèxic, concretament al port de Veracruz, es van separar: «Fra Matías es dirigeix ??a Chiapas i Fra Ignasi a Puebla, on rep les ordres menors. El 1812 participa activament en la guerra d´independència de Mèxic, retirant-se més tard», escriu José Luis Castro Aguilar, Cronista de Tuxtla Gutiérrez, en un article a El Heraldo de Chiapas.
La carrera eclesiàstica del religiós gironí continuarà a la ciutat de Mèxic, on serà nomenat successivament sotsdiaca, diaca i prevere, fins que el 1818 viatja a Chiapas amb el bisbe Salvador San Martín i Cuevas: «Durant el llarg camí de Ciutat de Mèxic a Chiapas, conversen àmpliament sobre les seves idees, coincidentment liberals i revolucionàries», diu Castro.
Fra Ignasi Barnoya serveix un temps de familiar del bisbe de Chiapas i posteriorment es trasllada a la ciutat de Comitán, on torna a coincidir amb Fra Matías de Còrdova, que n´era el rector. Aquest retrobament seria decisiu per al futur de la província de Chiapas, que, segons Castro, «havia passat a dependre al govern de Guatemala, per dret de conquesta, des del 1532». Els dos religiosos, amb el suport de les tropes que hi havia a Comitán, van impulsar la proclamació de la independència de la ciutat, que l´Ajuntament va fer oficial el 18 d´agost del 1821. En els dies posteriors, altres municipis de Chiapas proclamarien la seva independència, en un procés que va ser paral·lel a la independència de Guatemala, que fins llavors continuava sota domini espanyol. La intervenció de Fra Ignasi Barnoya en aquells fets va ser tan important que «el primer de desembre del 1821, l´Ajuntament de Comitán deixa constància en acta de la participació de fra Ignasi Barnoya en la independència de la ciutat de Comitán», relata Castro.
Entre Mèxic i Guatemala
Però començava un nou conflicte, perquè tant Mèxic com Guatemala, ja països independents, es disputaven el domini de Chiapas, que també s´havia proclamat independent pel seu compte. En aquesta disjuntiva, el religiós gironí es va posicionar a favor de la incorporació de Chiapas a Guatemala, encara que al final seria Mèxic el país que es quedaria amb la província. En la polèmica, Barnoya es va guanyar l´animadversió dels partidaris de l´annexió mexicana, fins el punt que «el 30 gener 1824 (...) l´Ajuntament Constitucional de la ciutat de Santa Maria Comitán va sol·licitar l´expulsió de Chiapas del pare Ignasi Barnoya per les seves idees procentreamericanes».
Enric Mirambell relata com va viure Fra Ignasi Barnoya aquella tensió, que va arribar a les armes: «El conflicte va desencadenaruna nova guerra que afligí la feligresia del nostre frare. Es feu herald de la causa de la gent de Chiapas que lluitava per mantenir-se dintre l´estat de Guatemala. Participà en les campanyes bèl·liques però sense manejar les armes, sinó com a capellà de les unitats militars. I també com a assessor i conseller del poble. En els textos dels seus sermons i proclames tots els aspectes de la seva actuació tenen caràcter sacerdotal».
Acabat el conflicte va continuar amb la seva tasca pastoral, encarregant-se de diverses parròquies guatemalenques en les quals va desenvolupar una intensa activitat social. Com explicava sel seu biògraf, Francisco Barnoya Gálvez, l´any 1829, «va rebre dues notícies que li van fer entendre que la seva vida estava definitivament arrelada a les terres americanes: la mort del seu pare després d´un accident de cavall (va perdre la seva mare tres anys després); i d´altra banda va ser naturalitzat com a ciutadà centreamericà pel Congrés Federal. En aquesta època podria haver rebut, a més, unes terres per part del govern, o almenys facilitats per pagar-les, fet que li va permetre sembrar 30.0000 mates de cafè». Ho va aprofitar per impulsar algunes activitats comercials amb un component solidari: «Va comprar la finca Camantulul, productora de cacau i cafè, amb la finalitat de donar treball als indígenes», assegura un descendent guatemalenc dels Barnoya. I Francisco Barnoya Gálvez afegia que a més de promocionar noves plantacions, havia construït cases per als obrers i havia impulsat obres de captació i conducció d´aigua potable.
L´any 1855, Ignasi Barnoya va rebre l´autorització que havia demanat al papa Pius IX per deixar de ser frare, i va passar al servei de l´arquebisbe de Guatemala. Va ser capellà en alguns localitats guatemalenques i el 1860 va arribar a la població d´Alotenango, on va morir el 27 de maig del 1863.
Jordi Xuclà: «La Generalitat ha pres la iniciativa i ha avançat en la redacció del projecte per tal que Girona sigui l'únic aeroport del sud d'Europa connectat a l'alta velocitat»
Jordi Xuclà
No és cert. De fet són vàries les ciutats europees que compten amb serveis de trens d'alta velocitat per connectar els aeroports amb el centre de la ciutat.
El més transitat és el TGV de la SNCF que uneix Charles De Gaulle, un dels aeroports més importants del món, amb la capital francesa. De fet, no només connecta amb París. També opera convois que uneixen l'aeròdrom amb Aix-en-Provence, Avinyó, Burdeus, Grenoble, Le Mans, Lille, Lyon, Marne-la-Vallée-Chessy, Marsella i moltes altres.
Un altre dels grans aeroports europeus com és el de Fiumicino també compta amb serveis d'alta velocitat per arribar a la ciutat de Roma i amb d'altres capitals italianes.
I per citar només dos exemples més estan les ciutats d'Estocolm, facilment accesible amb serveis ferroviaris d'alta velocitat (210 km/h) amb el servei Arlanda Express o el Flytoget que a la mateixa velocitat uneix l'aeroport Gardemoen amb la ciutat d'Oslo
Jordi Xuclà: «La Generalitat ha pres la iniciativa i ha avançat en la redacció del projecte per tal que Girona sigui l'únic aeroport del sud d'Europa connectat a l'alta velocitat»
Jordi Xuclà
No és cert. De fet són vàries les ciutats europees que compten amb serveis de trens d'alta velocitat per connectar els aeroports amb el centre de la ciutat.
El més transitat és el TGV de la SNCF que uneix Charles De Gaulle, un dels aeroports més importants del món, amb la capital francesa. De fet, no només connecta amb París. També opera convois que uneixen l'aeròdrom amb Aix-en-Provence, Avinyó, Burdeus, Grenoble, Le Mans, Lille, Lyon, Marne-la-Vallée-Chessy, Marsella i moltes altres.
Un altre dels grans aeroports europeus com és el de Fiumicino també compta amb serveis d'alta velocitat per arribar a la ciutat de Roma i amb d'altres capitals italianes.
I per citar només dos exemples més estan les ciutats d'Estocolm, facilment accesible amb serveis ferroviaris d'alta velocitat (210 km/h) amb el servei Arlanda Express o el Flytoget que a la mateixa velocitat uneix l'aeroport Gardemoen amb la ciutat d'Oslo
Jordi Xuclà: «La Generalitat ha pres la iniciativa i ha avançat en la redacció del projecte per tal que Girona sigui l'únic aeroport del sud d'Europa connectat a l'alta velocitat»
Jordi Xuclà
No és cert. De fet són vàries les ciutats europees que compten amb serveis de trens d'alta velocitat per connectar els aeroports amb el centre de la ciutat.
El més transitat és el TGV de la SNCF que uneix Charles De Gaulle, un dels aeroports més importants del món, amb la capital francesa. De fet, no només connecta amb París. També opera convois que uneixen l'aeròdrom amb Aix-en-Provence, Avinyó, Burdeus, Grenoble, Le Mans, Lille, Lyon, Marne-la-Vallée-Chessy, Marsella i moltes altres.
Un altre dels grans aeroports europeus com és el de Fiumicino també compta amb serveis d'alta velocitat per arribar a la ciutat de Roma i amb d'altres capitals italianes.
I per citar només dos exemples més estan les ciutats d'Estocolm, facilment accesible amb serveis ferroviaris d'alta velocitat (210 km/h) amb el servei Arlanda Express o el Flytoget que a la mateixa velocitat uneix l'aeroport Gardemoen amb la ciutat d'Oslo
