Naturisme, concepte de vida

El moviment va arribar amb força a la Catalunya dels anys 30. En principi, les doctrines naturistes no van tenir oposició, però quan el nudisme es va estendre hi va haver una reacció contrària a l´exposició dels cossos nus, que va quedar reflectida a la premsa conservadora de l´època i en les normatives sancionadores promogudes per les autoritats

23.06.2016 | 18:21

Torna l´estiu i, amb ell, els banys i el nudisme. La nuesa total dels cossos per prendre el sol o entrar a l´aigua ara és vista com una cosa natural, una opció voluntària que es fa en platges especials o en la intimitat de les gorgues dels rius. Els primers en reivindicar el nudisme com un dret d´una manera ordenada van ser els naturistes. Defineixen el naturisme com una manera de viure amb harmonia amb la natura, en base a la nuesa en comú, amb la finalitat d´afavorir el respecte a un mateix, als altres i al medi ambient.

El naturisme va més enllà de la nuesa en comú. El Diario de Gerona de Avisos y Noticias del 12 de setembre del 1929 exposa: «Quatre són els pecats capitals –segons els mètodes naturistes–: menjar massa, menjar aliments mal escollits, moure´s poc, vestir excessivament i no pensar bé». Continua: «Contra aquests quatre pecats el naturisme oposa les quatre cures: cura alimentària, cura de moviments, cura cutània o cura mental».
El naturisme és una manera de vida sana que va sorgir com a reacció de la revolució industrial del segle XIX. Dins de les fàbriques i de les oficines, la gent somniava amb la natura, però no en els costums camperols regulats per l´església. El que volien era deslliurar-se dels lligams socials atàvics, dels costums mal entesos i de creences de salut falses i propiciades per un concepte mal entès de la religió. A més, hi havia un sector de metges coneguts com a higienistes que recomanaven nous costums. Bàsicament, menys roba i més neteja.

A la França de finals del segle XIX, el naturisme es va desenvolupar sota la influència del geòleg Elisée Reclus, que el defensava com mitjà de revitalització física. El naturalisme s´hi va estendre a través de les comunitats anarquistes i del socialisme utòpic.

A Alemanya i Escandinàvia, el nudisme existia des de sempre a les saunes, però no hi havia gaire idea del naturisme, fins que el sociòleg higienista Heinrich Podor –al 1893– va escriure el llibre La cultura del nu. La publicació va ser un èxit i va principiar una reacció contra els ambients tancats i el corsé, una peça de roba interior que ofegava les dones.

Al segle XX i ja organitzats, els naturistes van crear campaments on es podia viure nu, si feia bon temps; menjar sa, cultivar la ment i, fins i tot, seguir la medicina naturalista. Els recintes de nudisme van prosperar pel nord i el centre d´Europa, fins al límit que van existir pobles lligats als valors del naturisme.

A Alemanya, va aparèixer el moviment juvenil Wandervegel (ocells migradors). Feien excursions i es despullaven quan trobaven un riu o un llac. Després van prendre l´hàbit de fer gimnàstica o jugar nus.
A Catalunya, les onades del naturisme van arribar des de França, on havia estat impulsat amb molt d´èxit per metges higienistes. Metges alemanys i francesos van començar a fer conferències per explicar els beneficis del naturisme als cercles progressistes de la població. A partir del coneixement, van sorgir entusiastes que van voler practicar el naturisme amb totes les conseqüències i d´altres que en van voler fer seves les parts que els convenien.

Als anys 30, Nicolas Capo, un cuiner d´origen italià, impulsava el naturisme a Catalunya. Es definia com a humanista, lliurepensador i pacifista. Era un admirador de Gandhi, amb el qual va arribar a cartejar-se. Va fundar una escola centrada en l´estudi de la compatibilitat dels aliments i, més tard, la revista Pentalfa. L´escola i la revista –segons l´exposició «Menús de Guerra»– formaven un col·lectiu de gent que creien en la curació en base a cítrics, cebes, banys de sol i una vida disciplinada, en la qual el sexe es reservava per la procreació. Des del 1931, la revista Pentalfa va ser la principal difusora del nudisme i del moviment naturista i a les seves pàgines hi havia consells de cuina sana. La difusió del naturisme va fer que a les platges hi hagués gent amb banyadors més petits i, fins i tot, sense.

Després de la Guerra Civil, Nicolas Capo era una persona que havia practicat el nudisme en discreció i feia propoganda del vegetarianismes. Els fets li van suposar l´exili, una temporada a la presó i encara va ser desterrat de Barcelona. Va poder tornar el 1967 i va morir el 1977 (Recetario del profesor Capo, Larousse).

Més cap endins –a Olot–, els sectors progressistes van demanar una piscina; no per a nudisme, sinó més en el concepte de lleure. Des del setmanari conservador El Deber (15-10-1932. Pp. 34) van demanar no una piscina, sinó dues; dues de separades per sexes. Ho van plantejar així: «Cal témer la propaganda del nudisme i del naturisme que a la nostra mateixa ciutat es fa en base del nom de la higiene i procurar donar a una institució com seria la piscina, una organització prou seriosa, que allunyi els perills. No veiem cap més organització que la de dues piscines amb el seu respectiu clos». Ni dues ni cap seria el resultat final i els olotins es van haver de conformar amb els banys molt criticats per la premsa a la zona de Tussol-Bassil i sense separació de sexes. El naturisme tenia interès a Olot, perquè el setmanari Ciutat d´Olot (22-12-1934. Pp. 8) deia: «Amb el propòsit de donar una conferència sobre naturisme, ha estat uns dies, a la nostra ciutat, el culte instructor naturalista alemany Jordi Herrmann. L´acte no ha estat autoritzat, arran de les actuals circumstàncies». Les circums-tàncies eren els fets d´octubre del 1934, a Olot i a tot Catalunya els ajuntaments democràtics van ser rellevats per juntes provisionals i, en aquell context, una conferència de naturisme no era tolerada.

Si a Olot una conferència no era tolerada, a les platges tampoc es podia practicar el nudisme. El Diario de Gerona de Avisos y Noticias (14 de maig de1935) exposava: «El cap superior de la Policia ha manifestat als periodistes que castigarà severament tots els actes immorals, en particular el joc i el nudisme a les platges». A Barcelona, també volien la gent ben tapada, L´Autonomista (15 de juliol del 1935): «El senyor Pic i Pon, en rebre els periodistes, els ha manifestat que en alguns pobles de Catalunya i de Barcelona es pretenia burlar el descans dominical. Ha dit que això no podia tolerar-se de cap manera i que es prendrien les mesures necessàries. Després ha manifestat que, d´avui endavant, tots aquells que practiquessin el nudisme a les platges serien penyorats amb 500 pessetes, en comptes de les 100 amb les que se´ls venien castigant fins ara». Primer, per feines a viure i després perquè amb la societat que havia quedat no en quedaven ganes; a partir del 1936, no hi van haver notícies bones del naturisme.

En canvi, a França, a partir dels anys 60 el naturisme es va elevar. Moltes famílies caminaven abrigades per la ciutat a l´espera que arribés el cap de setmana. Quan arribava, marxaven a un campament nudista enmig de prats i boscos o al costat del mar. Allí, les famílies vivien sense roba i sense roba practicaven esport i es passejaven, i encara ara ho fan. Ara, hi ha més de 30 càmpings nudistes.

A Catalunya, el naturisme tornava a treure el nas i als anys setanta es va començar a fer evident que hi havia turistes francesos i alemanys que en feien, i al 1974 va sorgir una associació naturista. Va haver-hi una altra reacció a la premsa més conservadora i, més o menys, van aturar-lo. Al 1977, ja era més complicat. El diari Avui del 2 de juliol exposa que la policia va acabar amb l´assemblea de la Societat Naturista Vegetariana de Barcelona. Per haver-ho demanat la presidència, van haver de desallotjar uns 150 socis. Segons va explicar Òscar Colom (el president) els sectors que havien dirigit l´entitat en època franquista li feien boicot. El seu opositor, Josep Oriol, volia reduir l´àmbit del nudisme al vegetarià i dietètic i oblidar altres qüestions com l´ecologia i el nudisme.

A partir de l´aprovació de la Constitució del 1978, el nudisme es va convertir en una llibertat més. Són considerats espais públics, les platges, els rius, els llacs, els camps o els camins. A les ciutats –segons sigui l´ordenança de civisme–, no es pot fer nudisme. No es pot anar sense camisa ni en banyador, encara que en determinades situacions es tolera.
Des del 1996, a la demarcació de Girona hi ha vuit platges nudistes. També es tolera a les gorgues dels rius i als embassaments. Hi ha càmpings nudistes. No tan sols ha quedat el nudisme de la doctrina naturista, hi ha desenes d´establiments de menjar vegetarià i el concepte de llibertat de cos i ment perdura.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema