El tresor ocult als vitralls de Bordils

La primera fase dels treballs de restauració de l´església de Sant Esteve ha permès descobrir que la majoria dels vitralls conservats van ser creats al segle XIX pel cèlebre taller Amigó de Barcelona

24.09.2016 | 19:31
Lrestauració de l´església de Sant Esteve ha permès descobrir que la majoria dels vitralls conservats van ser creats al segle XIX pel cèlebre taller Amigó de Barcelona

Diuen que un país no inverteix en ciència pel fet de ser ric, sinó que esdevé ric perquè inverteix en ciència. Gràcies a l´Ajuntament i a la Parròquia de Bordils, ara sabem del cert que la fórmula també és vàlida en relació al patrimoni cultural: la recuperació, per part de la conservadora Anna Santolaria, d´uns vitralls profundament degradats, ha permès treure a la llum (mai millor dit) peces de gran valor històric i artístic adjudicables, sense marge d´error, al cèlebre taller Amigó, el gran referent decimonònic de la disciplina a casa nostra.

Malgrat el final feliç, el procés no ha estat fàcil i, en ocasions, inclús rocambolesc. I és que no va ser fins que la pròpia integritat física del rector resultava amenaçada pels despreniments de petits fragments de vidre (convertint, contra pronòstic, la prèdica en una ocupació d´alt risc) que els responsables polítics i eclesiàstics van copsar, per dir-ho d´alguna manera, la urgència de fer quelcom més seriós que anar posant pedaços, poc o molt funcionals, però completament dissonants en l´estètica del monument. A la restauradora Anna Santolaria (ànima del taller Can Pinyonaire de Girona) l´encàrrec li va arribar a través de la Generalitat (març de 2015): se li demanava una diagnosi general i, en especial, la valoració del vitrall de l´absis (el que, pel seu estat i ubicació, comprometia la seguretat del clergue).

Ella mateixa explica quina va ser la sorpresa: «La peça que volien restaurar era la més recent de l´església i d´escàs interès. Amb tot, la resta de vitralls, que reclamaven una intervenció com a mínim igual d´urgent, de seguida em van cridar l´atenció per la qualitat del seu disseny i pel rigor tècnic de la realització». El veredicte era clar: «A l´abril entrego l´informe, on explico que la part més valuosa de l´església és justament la que no es té en consideració i proposo la conservació de la totalitat en tres fases (absis, rosassa i nau). Al mateix mes m´encarreguen la restauració del vitrall de l´absis i, al juny, la de la rosassa. Segons el Butlletí Municipal de Bordils, la tercera fase, els tres vitralls de la nau, es farà l´any que ve».

Fins aquí, tot s´ajustaria a un guió força previsible (és allò de trucar al paleta perquè ens canviï una teula i que ens acabi dient que cal fer de nou tot el teulat). Santolaria va imposar-se uns terminis d´execució optimistes (i espartans) que exigien, sense dilacions, anar per feina: l´oportuníssima arribada de Sophia Kircos (en qualitat de becària del mateix Màster realitzat per Santolaria a la Universitat de York) va fer viable satisfer els terminis sense perdre una sola engruna de rigor. No ha d´estranyar-nos, en aquest sentit, que la restauradora esgrimeixi, gairebé com un estendard, les reflexions d´algú tan sensat i avesat en la matèria com Cesare Brandi: «Con el inicio mismo de la restauración –escriu a la seva Teoría de la Restauración– aparecen las dos instancias, la histórica y la estética, que, contemplándose recíprocamente, deberán fijar el límite de aquello que puede ser el restablecimiento de la unidad potencial de la obra de arte, sin que se cometa un falso histórico o se perpetre una ofensa estética». Ni més ni menys: passar desapercebut i, al mateix temps i en el supòsit de que fos necessari recular una reforma, poder ser perfectament diferenciable del corpus original.

Dit així, pot semblar una tasca senzilla, però l´experiència i els desastres que proliferen (perpetrats per diletants mediocres carregats de bones intencions que desconeixen, o obvien, què implica l´intrusisme professional: fan malament i de forma gratuïta la tasca d´especialistes condemnats a malviure per culpa de rèmores com ells), converteixen en encomiable l´acció responsable (podríem dir-ne «civilitzada») d´equips com el que capitaneja Santolaria. Per copsar la dimensió i el mèrit del què estem relatant, en fem prou amb un exemple: «Penso –subratlla la conservadora– que és important esmentar el tema de la identificació de les peces noves mitjançant línies pintades a la cara exterior (grisalla blanca), fixades de forma permanent i datades. Una feinada gairebé invisible, però que és crucial per poder argumentar que es tracta d´una conservació respectuosa amb la peça i que no busca enganyar a l´observador, sinó restablir la unitat del conjunt. Es pot dir també que es tracta d´una intervenció reversible perquè tot el material descartat ha estat entregat a la parròquia. No crec que mai ningú decideixi tornar a posar aquests tapaforats a la rosassa, però tenen els vidres blancs molt probablement procedents d´una reparació d´emergència realitzada després de la guerra». Poca broma: fa feredat imaginar els disbarats que proliferen quan la ignorància i la manca de sentit comú substitueixen el rigor i la professionalitat.

Així avançava la cosa fins que l´atzar i la necessitat van decidir entrar en escena: la voluntat d´identificar un Sant sense nom va esdevenir tota una revelació. El descobriment iconogràfic el van fer dues estudioses de la matèria (Sílvia Cañellas i Núria Gil) que, per pura casualitat i satisfacció de la restauradora, acabaven de publicar un assaig on es posava en valor el taller Amigó. Per reblar el benentès, l´article l´il·lustraven, entre altres treballs, amb un Sant Bartomeu idèntic al de Bordils.

Després tot va començar a encaixar com un magnífic trencaclosques: l´origen del projecte (el vitrall amb «vocació homicida») s´evidenciava com un anacronisme inoportú impostat dins un conjunt dissenyat i realitzat, a finals del segle XIX, pels millors artesans barcelonins de l´època. De sobte, l´església de Bordils entrava per la porta gran a la Història de l´Art català amb els seus esplèndids vitralls, un homenatge a la llum i al color que, avui per avui, encara no sabem valorar com es mereix.


LA RESTAURACIÓ DEL RETAULE A LA CATALUNYA DEL XIX

A Catalunya, com arreu d´Europa, l´art del vitrall havia viscut el seu moment àlgid durant el gòtic. Nous temps van portar una nova estètica i el vitrall va perdre, progressivament, la seva importància. Tot i que hi va haver diferents intents de recuperació al llarg dels segles XVII i XVIII, no va ser fins al segle XIX que aquesta recuperació es va cohesionar i es va fer efectiva. Així comença l´article publicat per Sílvia Cañellas i Núria Gil el juny de 2013 destinat a posar en valor el renaixement de la disciplina gràcies, en gran mesura, a tallers com els dirigits per Eudald Ramon Amigó: «Tal i com mostra la documentació –subratllen–, [al llarg del XIX] hi va haver una progressiva i cada cop més ferma aposta cap als tallers de tradició local, i la intenció manifesta per part dels clients i fins i tot dels propis artesans de crear ja vitralls a Barcelona, per no haver de recórrer a tallers forans. Entre els mestres de vidrieres protagonistes de la recuperació del vitrall podem esmentar Ramon Travila, autor de diverses obres per a l´església dels sants Just i Pastor i de la catedral de Barcelona; Jorge Muller que va treballar en algunes vidrieres de la capella de santa Àgueda del Palau Reial Major de Barcelona; Ramon Salas, Joan Labe, Ramon Garcia, entre altres, van treballar a la catedral de Tarragona. I potser per davant de tots ells per la quantitat d´obres produïdes i el camí recorregut, cal destacar el taller d´Eudald Ramon Amigó». L´article, en aquest sentit, enumera les poblacions ones coneixien intervencions seves: «Des de mitjan segle XIX, els Amigó van ser autors de moltes obres, tant de nova fàbrica com restauracions, per a esglésies, edificis institucionals, comerços i cases particulars a Catalunya (Barcelona, Terrassa, Igualada, Viladecavalls, Vilafranca del Penedès, Montserrat, Manresa, Figueres, Portbou, Sabadell...) i a la resta d´Espanya (Lugo, Segòvia, Madrid, Vitòria, Comillas, Terol, Santa Cruz de Tenerife, Palma de Mallorca, Ciutadella...)». Des no fa gaire. podem afegir Bordils a aquesta llista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema