El museu Darder celebra un segle. Es veu que ha canviat. No hi he anat darrerament, però si ho diuen, deu ser veritat. No penso anar-hi, prefereixo quedar-me amb el record de les excursions escolars. A inicis dels 70, els alumnes dels Maristes de Girona -i de tota la resta d´escoles gironines- anàvem un cop a l´any d´excursió a Banyoles. La ruta era invariable: visita a la font de la Puda, on els més agosarats bevien aigua pudent davant el somriure beatífic dels hermanos, orgullosos de tenir alumnes tan valents; una estona d´esbarjo prop del llac -així es deia aleshores, estany ens sonava estrany-, un llac feréstec, ja que els Jocs Olímpics encara no li havien posat la grapa al damunt, un llac on -sorprenguin-se´n- es practicava esquí nàutic; i finalment el museu Darder, la joia de la corona. La visita a aquella mena d´illa del doctor Moreau encabida en un edifici antic era el que més esperava aquella colla de galifardeus en pantalons curts (el pantaló llarg per a nens encara trigaria molt a inventar-se, abans haurien de viure´s moltes amputacions per congelació d´extremitats inferiors) que per un dia no havien de recitar les taules de multiplicar: «mil veces ciento, cien mil; mil veces mil, un millón», com diria Machado.
Aquell museu que era visitat per milers de nens gironins, era si fa no fa com el que el 1916 havia obert el doctor Darder. Les vitrines, les peces exposades, els pots, els instruments... tot desprenia una inconfusible aroma d´inicis de segle. Un esperava que en qualsevol moment aparegués el doctor Darder en persona a saludar, fumant en pipa i, per descomptat, amb salacot: a ulls d´un nen, qualsevol persona que hagi estat a l´Àfrica ha de dur sempre més salacot, per donar fe de la seva aventura. No va ser fins després del 1992 que, aprofitant la polèmica mundial del negre dissecat, Banyoles va decidir reformar-lo i convertir-lo en un altre espai més acord amb els temps. En una altra cosa. En un museu que ja no tenia res a veure amb el Darder que tots havíem conegut.
Tornem a les excursions. Moments abans d´entrar a l´edifici -el mateix que en l´actualitat, la ubicació no ha canviat- ja estàvem tots nerviosos, expectants pel que sabíem que trobaríem a l´interior. Els animals dissecats, col·locats sense cap orde lògic, es diria que per la dona de la neteja després d´haver-los tret la pols, ens donaven la benvinguda: la cabra de dos caps, el lleó que les nostres ments infantils imaginaven abatut per un tret del mateix Darder quan era atacat per la bèstia, óssos dels que encara duien accent diacrític, primats i, sobretot -aquí els alumnes ens donàvem un cop de colze i assenyalàvem amb la barbeta tot procurant que no ens veiés l´hermano- un ximpanzé dissecat en plena erecció. O en Darder l´havia sorprès empaitant femella, o el que nosaltres teníem per un seriós explorador i científic era un bromista que va encarregar al taxidermista un peculiar treball.
Tot seguit arribava la sala dels fetus deformes. La cosa pot sonar escabrosa, i l´explicació és senzilla: és que ho era. En unes vitrines vintage s´exhibien fetus de totes les mides i amb la majoria de deformitats imaginables per una ment. En Darder devia tenir especial predilecció per a les deformacions, ja que després de mostrar als visitants animals amb dos caps, passava a ensenyar la seva col·lecció de nonats amb tot de peculiaritats que cap pare voldria per al seu fill. No em facin cas: potser és que la imaginació em juga males passades i eren simples fetus en diferents estats de gestació: per a un nen que res no sabia de biologia ni tan sols de l´origen de la vida -encara creia en cigonyes que arribaven de París- qualsevol fetus era un monstre. L´hermano que ens acompanyava, en lloc d´aprofitar per iniciar-nos en els secrets de la vida, passava de puntetes per la sala dels fetus.
Tot seguit arribaven les mòmies -crec recordar que una d´africana i una de sud-americana, però tampoc no em facin cas- i el negre dissecat. Un guerrer, si hem de fer cas de l´escut, la llança i la pell que li tapava cul i parts pudendes, però amb el precedent del mico trempat també podria ser una nova broma d´en Darder, i tractar-se d´un pobre taxista mort en accident de trànsit als carrers de Maputo.
Qui m´havia de dir en aquells temps de pantaló curt que vint anys després, ja com a periodista de pantaló llarg, trobaria una carta abandonada a l´Ajuntament de Banyoles que em permetria destapar l´amenaça de boicot als Jocs Olímpics propugnada per un metge de Cambrils que estava indignat per l´exhibició d´un cos humà dissecat al Darder. I que aquells fets acabarien provocant la reforma total de l´espai museístic. Ningú, ningú m´ho va dir, i a més jo no volia ser periodista sinó aviador o futbolista o actor de cinema o qualsevol professió de les que jo creia que faria que les dones caiguessin rendides als meus braços.
Vist amb ulls d´avui, es pot pensar que aquelles visites infantils eren com entrar a la casa dels horrors, i probablement aquesta hagi sigut una de les raons del canvi d´orientació del Darder. Però el cert és que ni la visió de fetus en formol, ni la de mòmies, ni la d´un home dissecat, ens van provocar ni a mi ni als meus companys la més mínima emoció, no diguem ja malsons a la nit. D´allà tots sortíem parlant només de la cabra que tenia dos caps. I en veu més baixa, del mico trempat.
Deuen ser els signes dels temps. Segurament ja no es poden exposar persones dissecades, mòmies de diversos continents ni fetus deformes en formol. Però la nostàlgia no entén de correcció política. En el fons, enyorem la nostra illa del doctor Moreau.