Els nadius digitals no existeixen

Els principals especialistes en internet de l'Estat espanyol neguen que les joves generacions siguin expertes en tecnologia i reivindiquen la urgent necessitat d'una alfabetització adequada per evitar que naufraguin en aquest nou món

20.02.2017 | 07:18
Els nadius digitals no existeixen

Si a un nen de dos o tres anys li posen un vídeo en una tauleta, mostrant-li com iniciar i aturar la reproducció amb un simple toc a la pantalla o com passar al tall següent amb un simple escombrat, i tot seguit li posen un altre vídeo en un plasma convencional, l´infant intentarà immediatament interactuar amb la pantalla a través del tacte, amb la consegüent frustració al no obtenir la resposta esperada per part de l´aparell. La televisió de cada llar amb nens petits, amb la pantalla marcada per les empremtes d´unes mans diminutes, dona fe d´aquesta reacció infantil. Un acte que ve a corroborar que les habilitats digitals, com les vinculades a qualsevol altra tecnologia, no són innates.

Aquest és, precisament, el punt de partida del llibre Los nativos digitales no existen. Cómo educar a tus hijos para un mundo digital, un volum col·lectiu i interdisciplinari, editat per Deusto i coordinat per la periodista Susana Lluna i l´informàtic Javier Pedreira, «Wicho» -un dels creadors del bloc Microsiervos-, que busca desterrar la creença que els joves podran assimilar les interioritats de les noves tecnologies de manera automàtica i sense aprenentatge previ, i alhora oferir pautes perquè pares i docents puguin tutelar la progressiva immersió dels seus fills i alumnes en el gran oceà digital.

- En realitat, analfabets: Però aquest aprenentatge és ple de traves i riscos. El primer, una incomprensió generalitzada de les bases que sustenten la tecnologia actual. De fet, aquest és un dèficit endèmic de la nostra època: tendim a considerar que som al cim del coneixement humà, sense ser conscients de tot el que s´ha perdut, de tot el que s´ha oblidat. En aquests temps de maó, acer i formigó armat, seria impossible fer una catedral gòtica amb els seus materials i tècniques originals. Tampoc podríem erigir una piràmide egípcia o una cosa tan «senzilla» com reproduir un enteixinat mudèjar.

Cada avanç tecnològic s´eleva sobre les ruïnes d´una tecnologia prèvia, i això és així també en el món digital: actualment, només uns pocs joves sabrien programar Basic o treballar en un entorn MS-DOS. I probablement, cap nascut abans del 1990, la «frontera» que marcaria l´inici d´aquesta generació de suposats «nadius digitals».

«N´hi ha prou amb gratar lleument per sota de la superfície per veure que en realitat no tots els joves són aquests suposats ´nadius digitals´, ni molt menys. Quant els treus d´Instagram, Snapchat, Youtube o dels programes que utilitzen per descarregar-se música i pel·lícules, molts d´ells són tan maldestres com el que més», escriuen Lluna i Pedreira, que alerten contra aquesta tendència a sobreestimar les capacitats de les noves generacions (i, en paral·lel, a subestimar les de generacions anteriors) per comprendre la tecnologia.

Però aquest dèficit és només un dels trets de la conflictiva relació que mantenen actualment individus, família i societat amb l´àmbit digital. Un únic píxel en un dibuix molt més ampli. L´existència d´una suposada «bretxa generacional», l´aparició de noves patologies associades a Internet, la representació del «jo» a les xarxes, la velocitat del canvi... són aspectes tots ells rellevants a l´hora d´analitzar aquest nou escenari marcat per l´impacte del digital, i de traçar una estratègia de formació perquè aquests mal anomenats «nadius digitals» no es converteixin en nàufrags.

- Només hi ha un món: Una de les claus que repeteixen els autors de Los nativos digitales no existen és que no hi ha una distinció entre el món real i el que és accessible a través de les pantalles. «Per a les noves generacions no existeix el món real i el virtual, sinó que ho veuen com una part més del seu dia a dia, conviuen amb els seus amics a través d´una pantalla i creen les seves relacions socials a través de WhatsApp, Snapchat, Instagram o Facebook. S´informen a Youtube. Estan connectats la major part del seu temps, sense diferenciar del seu altre jo en la vida real (com ho solen veure els pares analògics), que no és més que ells mateixos», sostenen Rebeca Díez, doctora en Comunicació Audiovisual, i Marga Cabrera, professora de Comunicació Digital a la Universitat Politècnica de València.

Per als joves, l´àmbit digital no és un passatemps, com ho és per als seus pares, ni un substitut, com temen els seus pares: és una extensió del món real, sense més. Però no tots els progenitors coneixen el funcionament d´aquests dos àmbits, la qual cosa deriva en un temor, gairebé irracional, a les noves tecnologies. «Les nostres pors com a pares són a allò desconegut», expliquen Díez i Cabrera, «som conscients de quina manera pot afectar l´alcohol o les drogues, sabem més o menys com es detecta si un xaval arriba ebri, hem passat per aquí, nosaltres o els nostres amics han viscut això a la seva mateixa edat. Encara que també ens espanta, sabem de què va i tenim recursos en les nostres vivències per prevenir-ho o corregir-ho. Tot el contrari passa amb el món digital, la majoria dels pares ha crescut sense Internet i sense mòbil, no existien! A sobre, no n´hi ha prou amb aprendre avui, la velocitat que comporta aquest nou món digital obliga a estar molt atent per poder seguir-los la pista».

- Identitat digital: Que els joves interpretin el món digital com una extensió del real no vol dir que siguin conscients del seu lloc dins d´aquest món dual, i menys en moments com l´adolescència, en què la seva pròpia personalitat està en construcció. Per això, un dels aspectes crucials en la formació dels joves és ajudar-los a prendre consciència del seu «jo» i que la seva identitat digital és una extensió de la real.

«Els joves connectats se senten incomplets sense Internet, és part del seu dia a dia. Entenen les xarxes com el lloc on han de ser i assumeixen que ser-hi facilita nous processos d´integració però també d´exclusió. Tot passa a les xarxes socials i el que no hi passa s´hi gestiona, per la qual cosa no ser-hi o no saber gestionar el seu jo digital suposa quedar-se fora del grup», sostenen Díez i Cabrera, els quals incideixen que els joves «necessiten estar en grups per establir un sentiment de pertinença, i també necessiten desenvolupar la seva personalitat digital».

- Normes per ser a la xarxa: La clau no és que els joves distingeixin entre la seva personalitat real i la que traslladen a les xarxes, sinó precisament que no ho facin. Per a això, el primer és que siguin conscients d´aquesta personalitat, i el segon que traslladin a les xarxes els mateixos principis ètics i la mateixa educació cívica amb la qual els exigim que es moguin en la vida real. «Si no permetem que (els menors) ofenguin o insultin a terceres persones en el seu dia a dia, tampoc poden fer-ho a Internet. No poden espatllar la seva identitat digital, i molt menys la dels altres», expliquen Díez i Cabrera.

Hi ha un nom per a aquestes «normes de saber estar» a Internet: «Netiqueta». Però més important encara és que els internautes sàpiguen adaptar el seu llenguatge i el seu comportament en funció del canal, tal com es fa en la vida real. Perquè no és el mateix el llenguatge i la familiaritat amb què ens movem prenent una cervesa amb els amics que en una reunió a l´oficina. La dificultat és que, a la xarxa, ens manca el suport que suposa el llenguatge corporal, de manera que la cautela i l´empatia, el saber posar-se en el lloc de l´altre, són fonamentals.

- La nova plaça del poble: Per entendre la naturalesa de la societat connectada, els autors consideren que cal desterrar un mite del nou mil·lenni: el de la incomunicació digital. «Encara que llegim en múltiples instàncies tradicionals que Internet ens aïllarà d´allò social, el que està passant és just el contrari, que estem recuperant aquest important aspecte, desenvolupant-lo fins a extrems mai explorats. I és que som molt poca cosa quan estem aïllats, molt forts si estem connectats», sosté Dolors Reig, blocaire i psicòloga social.

Aquesta autora, de fet, discrepa en part del tema del llibre: al seu parer, sí que es pot parlar de «nadius digitals», encara que això no vol dir que siguin capaços d´aprofitar el potencial de la tecnologia digital, sinó únicament que es van criar envoltats d´ella: «Els nadius digitals, més que existir, sobreviuen, naveguen com poden l´onada que inunda ja avui cada aspecte de la nostra identitat, que està cobrint, de manera irremeiable, la que és i serà una societat diferent, posdigital». Sota aquest prisma Internet és un mitjà per aconseguir una societat més justa i, alhora, facilitar una major llibertat dels individus. Per fer-ho realitat, Reig incideix en la importància del col·laboracionisme, i posa com a exemple l´eclosió del 15M. «La connexió permanent i ubiqua en comunitats cada vegada més àmplies, la vivència en uns espais públics, unes ´places del poble´ renovades i cada vegada més presents en la vida social, cultural i política, ens estan fent, com a individus i societats, cada vegada més lliures i realitzats», defensa.

Però aquesta nova configuració social també comporta un nou rol per a l´individu, que vol ser un agent actiu: «L´individu connectat s´ha acostumat a participar i serà difícil que deixi de fer-ho. No hi ha alternativa llavors per a un canvi social profund que suposa l´aparició dels llocs de xarxes socials», escriu Reig.

- El control és fútil: Mai hem estat tan connectats ni ha estat tan fàcil localitzar als joves, però al mateix temps resulta extremadament difícil controlar què consumeixen quan naveguen per Internet. Algunes eines poden ser útils en els moments inicials del seu acostament a les xarxes, cas del control parental, d´aplicacions com Youtube Kids o de cercadors «capats» com Thinga. Però la seva vigència és molt limitada, i els joves poden escapar del seu control.

Per això, els pares han de tutelar de manera activa la progressiva immersió dels seus fills en el gran oceà d´Internet. «Els nostres nens necessiten d´una cultura digital, necessiten referents que els orientin en el quefer diari, i no només enfront de les males influències, sinó en allò més bàsic: educació a la xarxa, ordre dels fitxers, escriptura audiovisual, reputació on-line, saber buscar informació rellevant, etc. Què es pot i què no, com moure´s, com emmagatzemar la informació per poder recuperar-la. De la mateixa manera que els demanem que ordenin l´habitació, hauríem de demanar-los que tinguin els seus arxius i la seva vida digital en regla. El problema és que molts progenitors no tenen les nocions bàsiques de cultura digital, pel que no poden formar els seus fills», expliquen Díez i Cabrera.

Per aconseguir una adequada educació digital i evitar una bretxa entre pares i fills, la clau és l´aprenentatge compartit: navegar plegats. Que els pares experimentin abans que els nens el que suposa la connexió contínua, que explorin les noves xarxes abans de permetre l´accés als menors. Però tot orientat a dotar la mainada d´eines perquè, arribat el moment, puguin volar sols.

En aquesta estratègia, els videojocs poden ser una eina bàsica per a l´aprenentatge i, també, per reforçar el vincle paternofilial.

- El mite de la bretxa generacional: La possibilitat que els pares puguin explorar les xarxes socials i internet al mateix temps que els seus fills incideix en un altre mite: el de la bretxa generacional. La situació, de fet, és més complexa. Anna Blázquez Abella, llicenciada en pedagogia i comunicació audiovisual, exemplifica el problema confrontant el cas de la Sandra, una noia de setze anys que es mou amb habilitat a les xarxes socials però és incapaç d´adjuntar un arxiu a un email, amb el d´Antonio, un octogenari que domina tot allò relatiu al correu electrònic i vol explorar altres aspectes. «Casos com el de la Sandra i l´Antonio ens fan qüestionar les rutines i creences adquirides, i ens adonem que en realitat el que està succeint és que estem discriminant per raó d´edat», sosté.

El cas de la Sandra reflecteix a més aquesta singularitat dels presumptes «nadius digitals»: si els treus de les xarxes, aplicacions i artefactes que dominen, poden ser bastant maldestres. Un veritable problema en un moment en què els canvis se succeeixen a velocitat de vertigen. Per superar-ho, cal formar els joves perquè adquireixin competències digitals que els permetin adaptar-se a una evolució contínua.

- Patologies digitals per fer caixa: Amb els nous hàbits, també han florit malalties noves. Es poden resumir en una: l´addicció a Internet. Una patologia que tracten nombroses clíniques per «desintoxicar-se» d´Internet, però que a ulls del psicòleg Eparquio Delgado és «una broma presa seriosament». Segons la seva opinió, no es pot considerar que hi hagi un «patró problemàtic de consum» relacionat amb l´accés a Internet, ni es pot considerar que el seu ús sigui nociu per si mateix. «Si l´ús d´Internet o del mòbil pogués derivar en una addicció, es podria considerar la seva restricció legal a determinades edats de la mateixa manera que passa amb l´alcohol i el tabac. També podria incloure´s un missatge que avisés de les possibles conseqüències addictives sota la pantalla del nostre ordinador o a la del darrere del telèfon mòbil, com passa amb els paquets de tabac», ironitza.

En els últims anys, a aquesta suposada malaltia se li ha unit una altra: la nomofòbia o por irracional a la impossibilitat d´usar el mòbil. Delgado, però, també la posa en dubte: «A la nomofòbia li passa el mateix que a l´addicció a l´Internet: no està recollida en els manuals de diagnòstic i no hi ha estudis que indiquin que compleixi amb els criteris per ser considerada una addicció, però això no ha impedit que hagin començat a aparèixer les primeres clíniques que ofereixen teràpies per superar-la».

- Seny: Però tots els ensenyaments, els consells o les pautes de seguretat per navegar sense perills per l´oceà digital es poden resumir en un principi fonamental: per sobre de tot, cal tenir seny. Saber que un contingut compartit escapa al nostre control, assumir que la identitat digital és una extensió de la real, ser conscient que els actes i comentaris a les xarxes socials tenen conseqüències. De la mateixa manera, l´educació digital dels nens i joves s´ha de regir pels mateixos criteris que es fan servir al món real, i mantenir aquest difícil equilibri entre fermesa i flexibilitat que sempre han intentat aconseguir els pares. En qualsevol temps i lloc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema