Canyes de la Muga per fer música

Músics de cobla de tot Catalunya es reuneixen cada any a Peralada per proveir-se de la matèria primera amb la qual elaboren unes canyes que donen sonoritat especial als tibles i les tenores

14.03.2017 | 07:11
Canyes de la Muga per fer música

Cada any es reuneixen a Peralada músics de diferents cobles arribats de diversos punts de Catalunya i del Rosselló per abastir-se de la matèria primera que gràcies als efectes meteorològics de la plana empordanesa permet l´elaboració de canyes que dotaran d´una sonoritat i harmonia única als tibles i les tenores.

En Josep Gispert, músic de professió, és l´ànima del grup; m´entrevisto amb ell, que ve acompanyat de Narcís Roura, també músic, perquè m´expliquin l´origen d´aquesta tradició.

Josep Coll, Martí Camos i Josep Gispert en ple procés de selecció de canyes

Fa més de quaranta anys, Gispert va contactar amb Joan Sirvent Heras, músic peraladenc, alumne de l´Escola de Palaci -establerta pels comtes a finals del segle XIX, la qual va funcionar fins la segona dècada del segle XXX-, qui formà part de les cobles Rio de Figueres, La Farnense, de Santa Coloma de Farners, i L´Artística de Peralada. Ambdós professionals coincidien en interpretacions musicals. En una d´aquestes trobades, Sirvent li va enaltir de tal manera les virtuts sonores de les canyes del terme de Peralada, properes als horts del riu la Muga, que el va fer encaminar cap a la vila comtal.

Com que l´entrevistat tenia una especial inquietud per poder elaborar-se ell mateix les canyes de la tenora que tocava, va decidir atansar-se anualment a Peralada, primer a casa de Joan Sirvent, qui li proporcionava manats de canyes, i més endavant als horts per seleccionar-les ell mateix, acompanyat d´algun altre músic o alumne de l´Escola Conrad Saló o del Conservatori Isaac Albéniz, on impartia classes, i ara d´un estol de companys de professió intèrprets de tible o tenora i de persones relacionades amb el món musical com lutiers, professors o locutors de ràdio, tots provinents de diferents cobles i llocs de Catalunya, i del Rosselló.

Ramon Coll lligant un manat de canyes

Enguany, els components del grup han estat els següents: Josep Gispert (La Principal de la Bisbal), Narcís Roura (Cobla Ciutat de Girona), Júlia Arza (fotògrafa de l´esdeveniment i molt aficionada a la sardana), Martí Camós (Els Montgrins), Conrad Rafart (Els Montgrins), Teresa Oller (familiar de músic), Oriol Oller (Jovenívola de Sabadell), Lluís Coll (La Flama de Farners), Quim Reixach (Cobla del Baix Empordà, de Palamós), Xavier Cornellana (La Principal del Llobregat), Jordi Figueró (Professor de tenora de l´Escola Superior de Música de Catalunya, Esmuc), Ramon Coll (Cobla Cervianenca), Josep Coll, fill de Ramon (Cobla Ciutat de Girona), Jaume Call (Cobla Iluro, de Mataró), Jaume Vilà (Banda Municipal de Barcelona), Alfons Sibila (lutier de tenores i tibles), Pau Orriols (lutier de tenores i flabiols), Gerard Dardill (La Principal del Rosselló, de Sant Llorenç de Cerdans), Isaac Riu (Cobla Els Casanovas, Pollestres-Perpinyà), Francesc Cla (Els Montgrins), Quim Ros (locutor de sardanes de Ràdio Cabanes), Josep Llorens (Orquestra Amoga) i Quim Portas (La Principal d´Olot). Al llarg dels anys també han estat assidus a la trobada: Ferran Miàs i Jordi Carreras (La Principal de la Bisbal), i Didier Parera (La Principal del Rosselló). Tot i haver pres la decisió d´anar a Peralada, Gispert no va voler excloure altres possibilitats i va testar les canyes d´altres indrets de Catalunya i del Rosselló i, fins i tot, de la zona de Fréjus (Var-Provença-Alps-Costa Blava). La mobilitat del seu ofici unida a la voluntat d´aconseguir el millor so per a la seva tenora feia que provés la matèria primera dels diferents indrets visitats. Així va ser com va recollir-ne de la Bisbal del Penedés i de Llorenç del Penedès I va adonar-se que aquell refrany, tan conegut pels músics, que diu «allà on hi ha bon vi, hi ha bona canya», no es pot generalitzar.

Després de les múltiples experiències va arribar a la conclusió que les canyes de la plana de la Muga, ja fossin de la part de Cabanes, de la banda de Peralada, de Vilanova de la Muga, del terme de Vila-sacra o del costat de ponent de Castelló d´Empúries, eren les que reunien les millors condicions de totes les testades.

Jordi Figueró i el lutier Pau Orriols

I és que els canyissars d´aquestes zones de la Muga reuneixen unes característiques úniques per aconseguir la millor sonoritat, harmònics i potència pel tible i la tenora. La meteorologia la beneficia, els efectes de la tramuntana són primordials i els terrenys sorrencs i argilosos fan la resta.

Selecció i tractament

Per qüestions botàniques la trobada ha de tenir lloc a l´hivern, en els mesos de desembre o gener i en uns dies de lluna vella o lluna minvant, que és quan la tija es troba alliberada de la saba. El grup de músics que, des de fa unes dècades i any rere any, s´atansa a la trobada anual sempre s´ha decantat, per qüestions de calendari, pel mes de desembre; aquestt hivern el dia que reunia les millors condicions va ser el dels Sants Innocents.

Està clar que cal ser molt curós en la selecció. En primer lloc la canya, tot i haver estat sotmesa als efectes blincadissos de la tramuntana, ha de presentar la tija recta; en segon ha de disposar d´un bonic color daurat, això significarà que ha estat ben assolellada -no serviran les que es trobin a la part més ombrívola o humida-; en tercer, la planta ha de tenir de dos a tres anys de vida, ni menys ni més, i si el destí final és per a una canya de tible la tija ha de disposar de 20-21milímetres d´amplada, mentre que si és per a tenora, de 23-24 o 25 milímetres.

Una vegada feta la recol·lecció, les canyes es col·loquen en un espai ventilat, obert i ombrívol d´una pallissa; s´estintolaran a la paret i s´hi deixaran per espai de dos o tres anys.

Passat aquest temps, es preparen tubs d´uns 7 centímetres cadascun, es posen en remull durant 24 hores i es procedeix a buidar i netejar la part interior fins a quedar una gruixària màxima d´1 milímetres. Finida aquesta operació, encara cal procedir a afinar la part exterior. Quan s´acaba el procés la canya s´encaixa en el tudell, o tub de llautó, i aquest a l´instrument al qual va destinat.

Però abans de donar-li l´alternativa, és fonamental el que en l´argot dels músics anomenen «cremar la canya», és a dir preparar-la, i aquesta preparació consisteix en tocar i practicar per tal que no proporcioni cap ensurt en el moment d´interpretar davant el públic; en altres paraules, també es coneix com «educar la canya». De fet, la vida d´una canya és relativament curta, ja que pot allargar-se tan sols fins a dos mesos.

Una tradició secular

Si reculem al segle XIX, a Castelló d´Empúries ja hi havia una família vinculada a la música que es dedicaren a la fabricació d´instruments musicals. Com es pot comprovar en el targetó que reproduïm en aquest reportatge -preservat a l´Arxiu del Regne de Mallorca, a Palma-, i segons explicava al Diccionari biogràfic de l´Alt Empordà (2009), Bartomeu Callís (1842-1907) es va dedicar a reparar instruments musicals i va fundar un taller de llengüetes de canyes per a instruments de sardana (des del tible a la tenora), el qual va ampliar amb canyes per a instruments de banda i orquestra (com el clarinet o el saxofon).

Va començar amb l´empresa que anomenà Fábrica de Cañas para todo instrumento de música i, al cap d´uns anys, el seu fill Salvi Callís (1865-1928), s´uní a la societat i passà a ser Callís e hijo, fabricantes de cañas para instrumentos de música.

L´any 1888 en el diari La Nueva Lucha (29 de juliol), ja apareixen pare i fill en la relació de professionals empordanesos que havien exposat a l´Exposició Universal de Barcelona, i els participants gironins es trobaven aplegats en el Palau de la Indústria. Els treballs dels Callís van ser premiats amb un diploma i una medalla d´argent.

Més endavant, Salvi Callís va formar societat amb els germans Riera, Josep i Enric, i actuaren amb el nom de Callís i Riera (1907-1928).

El targetó de Bartomeu Callís és anterioral 1888, i coincideix amb el moment en què Jaume Cervera, director de l´Escola de Música de Palaci, deuria adquirir llengüetes per als instruments dels alumnes.

Aquesta tradició vigent a Castelló d´Empúries Joan Sirvent degué conèixer-la a l´Escola de Palaci de Peralada i l´ha tramès a Josep Gispert, que la manté viva i que segurament perdurarà gràcies a l´estol de seguidors que té.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema