És un error proclamar que la societat perverteix i corromp, afirma categòric Adolf Tobeña (Graus, Osca, 1950), catedràtic de psiquiatria a la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de Neurología de la maldad. Mentes predadoras y perversas (Plataforma editorial), el seu recent llibre dedicat a abordar els ressorts biològics que disparen la predisposició a un comportament asocial i amoral. Aquesta obra, sense cap concessió al mite rousseaunià del bon salvatge ni molt menys a la banalitat del mal de Hanna Arendt, intenta aportar coneixements biològics als jutges perquè entenguin el millor possible el funcionament de la gent perillosa. Hi ha, assegura, centenars de gens identificats per la seva propensió a la maldat. El dolent, doncs, neix dolent.

Professor Tobeña, som en néixer bons salvatges o per contra ja arribem sants o malvats?

Tot això depèn de la complexíssima loteria de la biologia. N’hi ha que neixen malvats. Això que la societat perverteix i corromp és un error. N’hi ha que neixen de fàbrica amb propensions molt nocives que posen de manifest ja des de la llar d’infants i d’altres que neixen essent uns bons jans.

Vol dir que la maldat ja està en els gens?

No es tracta només de prescripcions en els gens, depèn també del desenvolupament del cos i de com acaba cristal·litzant la maquinària hormonal i cerebral.

És que els factors ambientals no influeixen en la formació d’aquestes ments perverses?

Poc. Si ets bo de base hauran d’entrenar-te molt perquè et converteixis en un sicari i encara que ho aconsegueixin mai seràs el més cruel. La càrrega biològica explica el 70 per cent de les propensions a fer mal i a no sentir el dolor dels altres. L’atzar i les companyies hi influeixen en un 30 per cent.

Per què la maldat arriba de vegades a cotes tan brutals que no caben al cap dels que es consideren a si mateixos persones més o menys normals?

La màxima maldat humana es produeix en els conflictes bèl·lics i en les lluites entre grups terroristes. Pel que fa a la maldat individual és cert que en alguns casos s’arriba a atrocitats inaudites. Els que fan això és perquè s’ho passen bé, gaudeixen veient patir els altres i arriben així al clímax del plaer generant dolor.

Som pitjors quan actuem en grup (bandes, clans i germandats) que quan fem el mal en solitari?

Hi ha individus que per cometre les pitjors atrocitats no necessiten cap grup, però és cert que alguns individus no arribarien a cometre certes barbaritats si no estiguessin en l’efervescència d’un grup.

No hi ha manera de reduir la quota d’assassins, dolents, perdonavides i bergants que es renova sense parar?

No, perquè aquesta quota la fabrica la biologia en cada generació.

Així que aquesta guerra està perduda.

No del tot. No es pot canviar el percentatge de base de cada generació d’aquests tipus excepcionalment nocius que no arriba al cinc per cent. En totes les cultures és així. Se’ls coneix com el cinc per cent de tòxics. Hi ha un 65 per cent de persones que pot apuntar-se a fer disbarats de tota mena. La gent bona que tendeix a portar-se sempre bé és el 20 per cent.

Concreti per favor el paper dels gens en els criminals.

Hi ha gens implicats en la propensió a la irascibilitat, en l’agressivitat física reiterada o en la insensibilitat cap al dolor dels altres. Si un reuneix tots aquests gens i no té els que ens alteren quan veiem patir a algú, la seva càrrega genètica està més pròxima a la criminalitat. Tenim ja centenars de gens identificats que marquen la propensió a aquest tipus d’actituds tòxiques.

Què és el gen MAO-A?

És el que porten les persones més impulsives, més temeràries. Aquest gen bloqueja el sistema de serotonina en el cervell, que és un dels millors frens que tenim davant de reaccions poc meditades.

I els gens finlandesos?

Són altres variants que ajuden a treballar a la serotonina, la noradrenalina cerebral i la cadherina, i que alguns han localitzat només a Finlàndia. Quan no funcionen bé, augmenta la propensió a l’agressivitat.

Què tenia al cap el pilot Andreas Lubitz quan va decidir estavellar l’avió de la companyia Germanwings que pilotava, causant la mort de tots els passatgers?

Una malaltia mal tractada. Això no té res a veure amb la maldat. Aquest senyor passava per una profunda malaltia amb una patologia que podia haver-se corregit si li haguessin tractat seus psiquiatres. Tenia una depressió severíssima amb simptomatologia psicòtica i pèrdua del seny.

És l’estafador Bernard Madoff un malvat?

Va portar a la ruïna a molta gent i aquí sí que hi ha maldat i no oblidem que el mal no és banal. L’estafador, el pocavergonya, t’arruïna la vida encara que no et causi dany físic.

És que potser estava equivocada Hanna Arendt quan explicava la seva teoria de la banalitat del mal en jutjar el paper d’Adolf Eichmann, un personatge clau en la deportació massiva de jueus europeus a camps nazis d’extermini?

La teoria de la banalitat del mal és un error monumental que s’hauria de liquidar d’una vegada. Es va equivocar en el diag­nòstic d’Eichmann, a qui va veure com un pobre funcionari que complia ordres. Hi ha estudis que van destapar que era un criminal molt perillós i que estava entre l’u per cent dels més cruels. El mal sempre és complex fins i tot en els casos de suïcidi. Hi ha suïcides que molesten molt poc i d’altres que s’emporten per davant a tota la família i després se suïciden. Hi ha gent que abans de matar-se ells se’n carreguen primer a vint.

Quina és la seva conclusió respecte de les psicopaties de «coll blanc»?

Són les que pateixen individus en llocs directius i al capdamunt del poder polític i bancari que aprofiten determinats atributs per aconseguir només els seus interessos trepitjant els dels altres sense escrúpols de consciència. Si a més són ambiciosos i dominants tenen més fàcil arribar al cim.

La gent es pregunta què tenia Rodrigo Rato al cap amb totes les causes judicials pendents quan va anar a combregar en una església plena de fidels amb motiu d’un funeral. Li sorprèn l’estranyesa que provoquen aquests comportaments de personatges que aparenten no tenir cap sentiment de culpa però que ja estan condemnats pel públic?

Es pot anar a combregar amb o sense sentiment de culpa. Aquesta és una estranyesa hipòcrita, excepte en la gent més ingènua. Es pot combregar per moltes raons i poques tenen a veure amb la necessitat d’expiar un pecat. Els individus malignes de veritat no tenen el sentiment de culpa, de remordiment i de compassió. No tothom té escrúpols.

Admet sense remordiments una consciència normal utilitzar les targetes black de Caja Madrid fins per a la despesa personal més personal i capritxosa?

No, i el pitjor és que ho van fer fins i tot els sindicalistes. Puc sospitar que són tots uns pocavergonyes però és només una sospita perquè la conducta de la gent és variada i complexa.

Ha passat alguna cosa similar amb Federico Trillo, que sembla tenir la consciència completament tranquil·la malgrat el dictamen que estableix la responsabilitat del seu ministeri quan era el seu titular, emès pel Consell d’Estat, òrgan del qual és membre en excedència.

El que hem vist és que la seva companya de partit, María Dolores de Cospedal, ha demanat perdó. Que Trillo no ho hagi fet és una cosa que el retrata però és un senyor a qui no conec.

Assistim a canvis culturals molt profunds, entre els quals destaca la combativitat femenina. En què es tradueix tot això en l’àmbit de les psicopaties femenines?

La psicopatia femenina està per estudiar a fons però és com la masculina. La cultura provoca canvis en l’agressivitat femenina ordinària i apareixen episodis de vandalisme femení que abans no es donaven. I ja és també més freqüent veure la violència física als patis de les escoles amb episodis de tortures físiques entre companyes.

És també el maquiavel·lisme una forma de maldat?

Sí, és una forma d’intel·ligència, un tret de l’enginy per saber aprofitar-se dels altres. La gent més sàvia no té aquest tret maquiavèl·lic. És l’enginy per falsejar, camuflar-se, amagar les pròpies intencions i col·locar els altres al servei dels teus interessos sense que els altres se n’assabentin.

Potser caldria prestigiar l’exercici de la virtut.

La virtut es promou de moltes maneres i una d’elles és posar la tecnologia al servei de la bona conducta perquè serà més efectiva que l’educació religiosa o familiar. Calen més bones normes, bones lleis, jutges savis, bons professors i bons policies.

Caldran també bons polítics?

Existeixen? Obama s’ha retirat com un exemple de prudència i bon criteri comparat amb la resta de presidents nord-americans. Ha estat vuit anys donant bon exemple però ha servit de ben poc.

I vostè com a neurocientífic ajuda els jutges a revelar els ressorts que nien en la imaginació de la gent més perillosa, no?

Aportem als jutges coneixement biològic per ajustar els seus processos de decisió i els seus criteris amb coneixement de causa. Els assessorem detectant i explicant les peculiaritats del funcionament de la gent perillosa.