Un grup d´estudiants de tercer i quart d´ESO de l´IES Bajo Cinca de Fraga visitaven el dimarts 21 de març al matí el Museu Memorial de l´Exili (MUME) de la Jonquera. L´activitat, programada pels departaments d´història, llengua i francès del centre educatiu aragonès, formava part d´un viatge de tres dies que els portaria també al sud de França (al Rosselló, vaja, a la Catalunya del Nord), a conèixer alguns dels indrets més significatius de l´exili espanyol després de la Guerra civil: hi visitarien Cotlliure (on va morir i està enterrat el poeta Antonio Machado), Argelès-sur-mer (Argelers de la Marenda, on es va instal·lar el primer camp per als refugiats, a la platja i en unes condicions molt precàries) i Elna (on va funcionar una maternitat que va atendre dones embarassades i mainada procedent dels camps).

Fotografia de Chauvin que mostra l'arribada dels exiliats republicans a la platja d'Argelers.

Aquells joves aragonesos formen part dels prop de set mil estudiants que cada any visiten el MUME, que amb un total de 15.000 visitants anuals s´ha consolidat com el gran centre d´informació sobre l´èxode republicà. I amb una dada significativa, segons apunta el seu director, Jordi Font: «La gran majoria dels visitants procedeixen de Catalunya, i d´altres indrets de l´Estat espanyol, però hi ha una creixent afluència de persones franceses».

Interès creixent per «la retirada»

Interès creixent per «la retirada»

De fet, dimarts 21 de març al matí també hi havia al MUME un grup de periodistes, bona part dels quals francesos, en un viatge també per diferents escenaris de l´exili organitzat per l´Agència de Desenvolupament Turístic dels Pirineus Orientals. I és que «la retirada», denominació que s´acostuma a utilitzar al sud de França per referir-se a l´èxode de més de 300.000 persones després de la derrota dels republicans espanyols, el febrer del 1939, genera cada vegada més interès al país i les institucions intenten millorar-ne la informació i aconseguir que els diferents indrets que en conserven testimonis treballin en xarxa.

«Durant molt temps, el record de l´exili espanyol a França va ser només una memòria familiar o militant de les persones que el van viure i s´hi van quedar, però avui s´ha incorporat a la memòria col·lectiva», assegura l´historiador i periodista de Perpinyà Grégory Tuban, que posa com a exemple d´aquesta afirmació que fins a la dècada de 1980 no es van publicar a França llibres sobre aquell període, que fins a la dècada de 1990 no es van fer els primers actes de reconeixement dels exiliats, i que fins a la dècada de 2000 no es van començar a obrir els primers memorials per recordar-los.

Grégory Tuban

«Durant molt temps, el record de l´exili espanyol a França va ser només una memòria familiar o militant de les persones que el van viure i s´hi van quedar, però avui s´ha incorporat a la memòria col·lectiva»,

Tuban és precisament, amb Felip Solé, autor d´un llibre sobre el camp d´Argelers i d´altres treballs sobre l´exili republicà i sobre els camps francesos. Segons ell, «bona part dels exiliats que es van quedar a França i els seus fills el que volien era bastir una vida millor, integrar-se en la nova societat, i per això no tocaven el passat. Però la tercera generació, els néts, vol saber què va passar, i aquí estem».

Ruta de la memòria

Ruta de la memòria

En la línia del que explica Tuban, avui, i al marge de petits monuments que recorden els camps de refugiats que hi va haver a Sant Cebrià (Saint-Cyprien) i el Barcarès, la memòria d´aquell exili de desenes de milers de persones és preservada sobretot a Argelers, a Cotlliure, a Ribesaltes i a Elna, que formen part de la ruta «Els camins de la memòria», que volen difondre els responsables del Consell dels Pirineus Orientals. Una ruta que de fet comença al MUME de la Jonquera, una de les institucions que ja col·labora amb entitats franceses (de manera especial amb Argelers) i que també organitza visites a escenaris relacionats amb l´exili, a Catalunya i al sud de França.

- La Jonquera

- La JonqueraLes preguntes que els periodistes francesos que el 21 de març visitaven el MUME feien al seu director, Jordi Font, evidencien que a França encara hi ha força desconeixement sobre l´exili republicà després de la Guerra civil espanyola. Al cap i a la fi, es tracta d´una part de la història d´un altre país que es va creuar «accidentalment» amb la seva en un un moment a més especialment delicat per a França, per la creixent amenaça nazi, que es traduiria uns mesos més tard en l´ocupació del país per part de les tropes alemanys.

Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera.

En aquelles circumstàncies, la irrupció de més de 300.000 exiliats republicans espanyols a la zona del Rosselló va generar una situació de col·lapse. «Obsessionats pel control» d´aquestes persones, com explica Tuban, les autoritats franceses van enviar la majoria de dones i nens (uns 150.000) a altres zones al nord del país, mentre que els homes els confinaven majoritàriament a la platja d´Argelers, que va ser el primer camp per als exiliats (més endavant n´entrarien en servei d´altres i les famílies serien reagrupades); inicialment només hi havia sorra i un tancat de filferro, i en ple hivern i sense roba d´abric ni gairebé aliments les condicions de vida havien de ser terribles (no s´ha pogut determinar amb exactitud les morts que s´hi van produir). Amb el temps s´hi aixecarien barraques i s´hi habilitarien uns mínims subministraments.

Al MUME de la Jonquera es parla, és clar, del camp d´Argelers, que va acollir unes 100.000 persones, però també dels altres camps de refugiats que es van anar aixecant a la zona (Ribesaltes, Sant Cebrià, el Barcarès), i també dels exiliats que un cop acabada la Guerra civil van decidir tornat a Espanya, dels que es van allistar a lluitar contra els nazis, dels que van fugir a altres indrets del món, sobretot a Llatinoamèrica. El centre organitza nombroses activitats entre les quals rutes per indrets assenyats de l´exili.

- Argelers

- Argelers Un d´aquests indrets és, per suposat, Argelers, una localitat turística, amb predomini del càmping, que veu multiplicats els seus 10.000 habitants habituals fins als 140.000 de l´estiu. Molts d´aquests turistes es banyen a la platja on el febrer del 1939 va ser confinat el gruix dels exiliats espanyols que arribaven al Rosselló. Un monòlit a tocar de la sorra, inaugurat el 1999, recorda aquelles 100.000 persones. Com ho fa el Memorial dedicat al camp que hi ha a tocar del castell de Valmy, a la part alta de la localitat.

El primer camp per a refugiats es va instal·lar a la platja d'aquesta localitat.

Un complet museu sobre l´exili republicà en general i sobre el camp en concret que l´Ajuntament té la intenció de traslladar en els propers mesos al centre de la localitat, a un espai on ja hi ha un Centre d´interpretació de l´Albera, entre d´altres serveis, perquè sigui més visitat, com explica Bernard Rieu, regidor a càrrec del patrimoni local.

Memorial al Castell de Valmy d'Argelers.

Però no només aquest memorial, vetlla pel record dels exiliats a Argelers. Hi funciona de manera activa l´associació Fills i Filles de Republicans Espanyols i Infants de l´Èxode (FFREEE), que presideix Jacqueline Payrot, una dona entusiasta amb familia originària de l´Alt Empordà i que organitza diferents activitats al llarg de l´any per rememorar l´exili. Tot i no viure a Argelers, participa sempre que pot en aquesta actes Yvan Hurtado, fill d´Antonio Hurtado, que va combatre a la Guerra civil tot i que ja vivia a França i que va retornar-hi després de la derrota republicana, i de María Ruiz, una comunista convençuda que va arribar a ser condemnada a mort a Espanya.

- Cotlliure

- Cotlliure

Colliure, coneguda perquè va ser el lloc on va morir Antonio Machado.

Aquesta preciosa localitat, una de les més turístiques i populars del Rosselló, és coneguda de manera especial perquè hi va morir i hi està enterrat el poeta Antonio Machado. L´autor de Campos de Castilla i Soledades, que patia problemes respiratoris, hi va arribar a finals de febrer del 1939, amb el gruix de l´exili republicà procedent de Catalunya, i hi va morir pocs dies després, el 22 de febrer del 1939, en una casa situada en un carrer que avui porta el seu nom. Molt a prop hi ha el cementiri on reposen les restes del poeta: la seva tomba s´ha convertit en un autèntic lloc de peregrinació i mai no hi falten flors, poemes, pedres i banderes republicanes.

La tomba de Machado s'ha convertit en un lloc de peregrinació.

Però a Cotlliure hi ha un altre escenari de l´exili, molt poc conegut. L´imponent Castell Reial d´origen medieval, que sembla penjat sobre el mar, va servir de presó per a un miler de persones, les més significades políticament i també les que creaven problemes als camps de refugiats. Patrick Medina, nét d´exiliats i guia del Castell, assegura que els exiliats que hi estaven reclosos havien de suportar unes condicions inhumanes: «Els tenien tancats en antigues galeries subterrànies de defensa, les xemeneies de les quals havien estat tapades amb pedres perquè no fugissin.

D´aquesta manera, es trobaven en l´obscuritat més absoluta, i a més havien de patir l´enorme humitat que generava l´aigua de pluja filtrant-se entre les pedres i acumulant-se al terra». «Aquestes persones -afegeix- només volien que arribés el matí de l´endemà perquè les traguessin d´allà i les portessin a fer treballs forçats; era ben bé l´aplicació del principi de deshumanització». També hi havia reclusos que es negaven a fer treballs forçats i eren tancats en habitacions de reduïdes dimensions en les quals havien de conviure fins a cinquanta persones: «S´han trobat a les parets inscripcions amb noms, frases i símbols, com peixos», explica Medina.

El castell d'origen medieval que va ser presó durant molts anys.

Fins ara, cap d´aquests aspectes no s´explicaven en la visita al Castell de Cotlliure, però des de fa algunes setmanes s´hi ha obert una petita exposició dedicada a la retirada, iniciativa del mateix Medina i de Grégory Tuban: «La idea és que l´exposició es consolidi i s´hi pugui quedar de manera definitiva, i a més que es pugui coordinar amb altres activitats relacionades amb l´exili que s´organitzen a Cotlliure, perquè ara, per exemple, no hi ha cap vincle entre el Castell i la tomba de Machado, quan en tenen...».

- Ribesaltes

- RibesaltesA tocar de Perpinyà, a poc més d´una hora en cotxe de Girona, hi ha una ampla plana assotada sovint per una tramuntana intensíssima, amb calor extrema a l´estiu i fred feridora a l´hivern. El Sahara del sud, en diuen, i és en aquesta plana on les autoritats franceses van tenir confinades durant dècades milers i milers de persones de diferents nacionalitats: republicans espanyols, jueus europeus que fugien del nazisme, gitanos perseguits per les tropes del III Reich, comunistes francesos i d´altres indrets, excombatents de la guerra d´Algèria, immigrants de procedències diverses...

L´enorme camp de Ribesaltes va estar en servei (amb algunes interrupcions) entre els anys 1941 i 2007, i el 2015 s´hi va inaugurar un Memorial que pretén, entre d´altres objectius, «transmetre i fer conèixer la història del que hi va passar», segons la seva directora, Agnès Sajaloli. «El Memorial servirà per tornar la dignitat robada» als milers de refugiats que hi van pas­sar durant més de seixanta anys, declarava el llavors primer ministre francès, Manuel Valls, en l´acte d´inauguració, celebrat el 16 d´octubre de 2015.

Ribesaltes va entrar en servei el gener del 1941. Abans, les brigades de treballadors que van condicionar-lo (eren unes instal·lacions militars) estaven formades per republicans espanyols. Un cop enllestit, la major part de les persones que hi van ser tancades en els seus primers anys de funcionament van ser també republicans espanyols. I encara que les condicions de vida en aquest camp eren duríssimes, per les condicions climàtiques extremes, pitjor va ser el final que esperava a molts exiliats de la guerra civil: es calcula que entre 8.000 i 10.000 van ser portats al camp d´extermini nazi de Mauthausen.

El memorial de Ribesaltes és el més espectacular de la zona, també perquè aquest camp té un llarg recorregut en la història de França: va ser usat durant la Segona Guerra Mundial, durant la Guerra d´Independència d´Algèria, va ser centre d´internament d´estrangecentre d´internament d´estrangers... De fet, va tenir una utilitat o una altra fins el 2007, quan les instal·lacions van ser abandonades i es va començar a deteriorar.

Fins que una mobilització ciutadana va reclamar a les autoritats que les preservessin pel seu paper en la història local. Christian Bourquin, antic president del Consell General dels Pirineus Orientals, ja desaparegut, va ser qui va impulsar la recuperació del camp de Ribesaltes com a espai de memòria, com de fet va fer en altres indrets del Rosselló. El seu nom apareix de seguida quan es pregunta als responsables actuals dels Pirineus Orientals per la seva aposta per donar a conèixer millor «Els camins de la memòria».

- Elna

- Elna

La infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz va fundar la maternitat d'Elna.

TV3 estrenava fa uns dies el film La llum d´Elna, una producció pròpia inspirada en la història de la Maternitat d´Elna, una institució poc coneguda però que va exercir un paper determinant. Creada per la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, que havia treballat a Espanya durant la Guerra civil, tenia com a objectiu ajudar les dones embarassades que hi havia als camps, perquè tinguessin els seus fills en les millors condicions possibles.

A la Maternitat hi van néixer prop de 600 nens i nens, la majoria de pares espanyols però també d´altres nacionalitats (amb l´inici de la Segona Guerra Mundial, sobretot, hi van arribar molts refugiats jueus). I no només això: va proporcionar unes condicions de vida adequades tant a la mainada com a les seves mares.

Avui es conserva l´edifici però sense vestigis de la Maternitat, perquè durant molts anys va ser una casa particular; ara en canvi és de propietat municipal, s´hi ha instal·lat una inicipient exposició que rememora la tasca d´Eldenbenz i les dones que l´ajudaven, i els seus responsables treballen per millorar-la.

Una exposició al seu interior recorda que van néixer gairebé 600 infants.