Sortir a conèixer els nostres rius tot caminant és quelcom més que una opció excursionista: és un fet social que hem de potenciar per poder gaudir dels nostres recursos naturals i per apropar-nos també a una part recent de la nostra història». Aquesta declaració de principis la formula Cèsar Pasadas en la introducció del seu llibre Catalunya. 50 excursions als seus rius (Cossetània Edicions), que proposa recorreguts per paisatges fluvials d’arreu del país, entre els quals una dotzena a les comarques gironines, de Sant Llorenç de la Muga al delta de la Tordera, passant per l’Onyar i el Ter a Girona, la gola del Ter o els gorgs del torrent de la Cabana, entre d’altres. Pasadas culmina la seva reflexió en la presentació del treball amb una aspiració per al futur: «Seguint la premissa que si coneixem els nostres rius aprendrem a estimar-los, potser aquesta serà la millor manera per cuidar-los i conservar-los per a nosaltres i per a les generacions venidores».
Les fonts del Cardoner, el delta del Llobregat, el congost de Mont-rebei, els Estrets d’Arnes, els tolls i salts del Brugent, el pantà del Foix a Castellet o el delta de l’Ebre es troben entre els espais de la resta de Catalunya que proposa Cèsar Pasadas en aquest periple per una Catalunya que, segons ell, «és un país de rius. La seva ubicació a la riba nord de la Mediterrània occidental i un relleu majoritàriament muntanyós li confereixen una interessant xarxa hidrogràfica, condicionada en gran manera per les variacions climàtiques i la distribució irregular de les precipitacions». Una altra característica d’aquesta xarxa, apunta, és que «les aigües de la major part dels rius catalans discorren en sentit nord-sud, és a dir, de manera perpendicular als sistemes muntanyosos o en forma de ventall invertit (...), i formen sovint valls encaixonades i congostos de gran bellesa».
Pasadas remarca igualment la proximitat entre els diversos cursos fluvials: «Catalunya és un país relativament petit però amb una xarxa hidrogràfica força densa. Tot i que els nostres rius són més aviat modestos, no és estrany que en pocs quilòmetres passem d’un curs a un altre, per petit o esquifit que sigui, i que les nostres infraestructures i camins hagin de travessar constantment les valls que hi excaven a través de ponts i guals. No obstant això, històricament molts dels grans eixos viaris s’han desenvolupat seguint els cursos fluvials i han unit viles i ciutats que han crescut a tocar de l’aigua, i els ponts i els guals han servir més aviat per canviar de riba que no pas per unir les valls».
Aquesta densitat de la xarxa hidrogràfica catalana (a la qual s’han d’afegir les peculiaritats paisatgístiques del país, és clar) també es es tradueix, segons Pasadas, en una gran diversitat d’espais fluvials, que ell ha mirat que fossin representats en el seu llibre: «Hi trobem excursions amb saltants i gorgs espectaculars, en un entorn humit i fresquívol, però també deltes sorrencs, barrancs feréstecs, molins i rescloses, canals i séquies, embassaments, pobles riberencs, valls de secà i molts paisatges rurals i urbans que componen la nostra variada geografia».
Cèsar Pasadas, geògraf, fotògraf i muntanyenc, és màster en Ordenació del Territori per la Universitat Autònoma de Barcelona i s’ha especialitzat en qüestions relacionades amb els recursos hídrics i el desenvolupament local a través del turisme rural i de muntanya. Compagina aquesta activitat amb l’organització i guiatge de grups en visites a espais naturals, la publicació d’articles i guies excursionistes en diferents mitjans, i la producció audiovisual documental.
En el cas de Catalunya. 50 excursions als seus rius, el mateix Pasadas (autor dels textos i les fotografies) explica que no ha estat un projecte senzill, i que li ha portat força temps: «A causa de la variada i complexa geoformologia del país, ha calgut disposar d’unes energies i un temps no gens menyspreables: una dotzena de mesos, per poder copsar les quatre estacions, i més de quinze mil quilòmetres pel territori català (una desena part del total recorreguts a peu), per cercar aquells indrets que en un entorn fluvial proper ens demostrin que Catalunya no hauria estat mai el que és sense els seus rius, ja sigui per la bellesa, per ser font de vida o per la seva contribució a l’evolució agrícola primer i industrial després».
Paisatges gironins
Les propostes de Pasadas a les comarques gironines comencen a Sant Llorenç de la Muga, en un tram del riu la Muga proper a la seva capçalera, «on predominen les muntanyes boscoses esquitxades de bonics masos històrics». Segons l’autor del volum, Sant Llorenç és «un dels pobles més bonics banyats per les aigües de la Muga», un riu que en la seva capçalera marca avui el límit entre Catalunya i França.
La següent aturada és el pas del riu Orlina per Espolla i Rabós: «El riu articula i rega els termes d’Espolla i de Rabós, i si no fa un estiu molt calorós i sec, hi trobem aigua tot l’any. Lleugerament engorjat entre esquistos i pissarres, és fàcil apropar-se al seu llit, on trobem racons de gran bellesa».
A Sant Joan les Fonts es produeix la confluència de la riera de Bianya amb el riu Fluvià, dos cursos fluvials que «han conformat la fesomia del nucli i el seu rodal, determinats per una geografia molt particular». Segons Cèsar Pasadas, «l’aprofitament de rius per ubicar-hi molins és prou conegut i aquí, gràcies a un relleu que en facilita la instal·lació, hi ha exemples històrics ben notables -des dels antics fariners fins als paperers, més moderns-, ja sigui en estat de ruïna, adaptats a altres usos o en procés de lenta restauració, com el molí Fondo».
Del riu Llierca entre Tortellà i Montagut i Oix, Cèsar Pasadas n’explica que és «de cabal irregular, amb fortes crescudes, i travessa una zona calcària on s’han format interessants gorgs i salts». Però el geògraf centra la seva atenció en el pont de Llierca, a Tortellà, del segle XIV i més de 28 metres d’alçada: «Aquesta monumental obra, el paisatge pintoresc i el fàcil accés a l’aigua, prou freqüentat a l’estiu, han propiciat que el lloc s’anomeni la platja de la Garrotxa».
El recorregut continua per la desembocadura del Fluvià, un riu que «després de regar gairebé cent quilòmetres de comarques gironines, desguassa a la Mediterrània i crea un paradís ecològic només esquitxat per alguna o altra infraestructura turística». En el darrer tram del riu, apunta Pasadas, «la poblaciò de Sant Pere Pescador és, sens dubte, un referent turístic i un dels millors punts de partida per explorar tota la zona», on hi ha molta tradició de turisme nàutic, la qual cosa obliga a l’estiu a dragar la sorra que s’acumula al fons del riu.
Un altre pont remarcable que apareix a Catalunya. 50 excursions als seus rius és el pont Nou de Camprodon, localitat on s’uneixen el Ter i el Ritort. Riu amunt, apunta Passadas, «Llanars ens obre les portes a un paisatges de prats i muntanyes, i edificacions de pedra ben aplegades».
«Les gorgues i el santuari de Núria són, sense cap mena de dubte, un dels atractius més destacats del Ripollès», escriu Cèsar Pasadas. Al llac del santuari hi neix el Núria, un important riu tributari del Freser, que al seu torn és afluent del Ter. En el seu recorregut, aquest riu Núria «s’ha hagut d’obrir pas entre les dures roques d’aquest sector del Pirineu Oriental sovint formant bonics gorgs i salts de gran bellesa». Aquesta vall forma part del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, que té a Queralbs una de les seves portes d’entrada més destacades, a parer de l’autor del llibre.
Cèsar Pasadas recull també els gorgs del torrent de la Cabana, a Campdevànol, una localitat a la confluència els rius Merdàs i Freser que «com cita la publicitat és considerada el jardí del Pirineu».
A Vidrà, municipi d’Osona però que forma part de Girona, hi ha la vall del riu Ges, que «ha servit des de ben antic per aprofitar la força de l’aigua del riu i instal·lar-hi molins a la riba. I, no cal dir-ho, s’han hagut de bastir ponts per comunicar els alts prats d’una i altra banda del riu a través de camins, que van per densos boscos de fort pendent».
Una altra imatge emblemàtica que recull el llibre és la del riu Onyar al seu pas pel centre de Girona: «Ens trobem davant d’un dels rius més fotografiats de tot Catalunya». Encara que Cèsar Pasadas no oblida que a la ciutat l’Onyar s’uneix al Ter i que el parc de la Devesa «li fa de coixí vegetal entre la llera i les infraestructures de transport de la ciutat. Aquest espai de transició entre els reductes del bosc de ribera i la urbanització és una zona de la ciutat molt freqüentada i de visita obligada a la tardor pels colors que prenen les fulles dels altius plàtans centenaris».
«Ja sigui a peu o en bicicleta, qualsevol època és bona bona per gaudir d’aquest espai entre el Montgrí i el Ter amb la imponent silueta de les illes Medes a l’horitzó», escriu Cèsar Pasadas sobre la Gola del Ter, la desembocadura d’aquest riu a l’Estartit. I acaba el seu periple per les comarques gironines amb una altra desembocadura, el delta de la Tordera, entre Blanes i Malgrat de Mar: «La llacuna litoral que es forma a la desembocadura és estratègica en les migracions d’aus per la seva ubicació ente els aiuamolls de l’Empordà i el delta del Llobregat».
