L'empordanès que va estafar el dimoni

Martí Buscà Vilanova, de Garriguella, va marxar a Xile a finals del segle XIX per fugir dels efectes de la fil·loxera, i hi va acabar fent fortuna; segons una llegenda molt popular al país sud-americà, va ser gràcies a un pacte amb el diable, la qual cosa provoca que la seva tomba sigui molt visitada

30.05.2017 | 07:10
Martí Buscà, en una foto que conserva la seva família de Garriguella; l´home va fer fortuna a Xile, segons la llegenda, per un pacte amb el diable

Cuenta la leyenda que a finales del siglo XIX, un hombre extremadamente pobre llegó desde España a radicarse en el puerto de Valparaíso. Se trataba de Martín Busca Vilanova, un español oriundo de la localidad de Garriguella quien, sin un solo peso en el bolsillo, llegó a tierras chilenas para probar suerte (...) La vida de Martín Busca dió un giro sorprendente cuando, aburrido de su pobreza absoluta, decidió, cuenta la leyenda, sellar un pacto con el Diablo, con tal de cambiar su fortuna. Dice el mito que de la noche a la mañana, el pobre, casi indigente Martín Busca se convirtió en un hombre rico, gracias a sus tratos con el Diablo». Aquest paràgraf està extret d´una de les nombroses pàgines xilenes d´Internet que reprodueixen, amb més o menys detall, la llegenda de Martín Busca, l´emigrant de Garriguella que va arribar sense diners a Xile i va aconseguir fer fortuna gràcies a un pacte amb el diable, segons el qual li lliuraria la seva ànima quan el seu cos, un cop mort, toqués el terra. Martín Busca, molt espavilat, es va fer construir un mausoleu en el qual la tomba reposaria sobre uns peus de pedra que la separarien del terra i que a més s´aguantarien sobre uns escalons que l´aixecarien encara més, de manera que el seu cos no tocaria mai el terra i així el diable no obtindria mai la seva ànima. Per això Martín Busca és conegut a Xile com «el español que estafó al diablo», o «el hombre que le dobló la mano al diablo», i moltes pàgines a internet en parlen i també hi ha videos que mostren com la seva tomba s´ha convertit en un indret de peregrinació de persones que hi fan rituals per invocar el dimoni o per aconseguir la mateixa sort que va tenir aquell pobre emigrant de Garriguella.

El Martín Busca de qui parla la llegenda era en realitat Martí Buscà Vilanova (Garriguella, 1868 - Valparaíso, Xile, 1945), un empordanès dedicat a l´agricultura que segons Jordi Juan Buscà, un seu familiar que continua vivint a Garriguella, va emigrar a Xile segurament per culpa de la plaga de la fil·loxera, que a finals del segle XIX va acabar amb els conreus gironins de vinya. Jordi Juan no havia sentit mai parlar de la llegenda sobre el pacte amb el dimoni, però sí que coneixia prou bé l´existència del seu parent i en conserva diverses fotografies: «Era un oncle de la meva mare, Joaquima Buscà, que ja és morta; sé que va fer fortuna a Xile, però no sé a què es dedicava».

La memòria de Martí Buscà es pot seguir a Garriguella a través de les diverses fotografies que en conserva Jordi Juan Buscà, i també en el panteó familiar que hi ha al cementiri de la localitat, que va ser construït l´any 1948 amb part dels diners de l´herència de Martí Buscà: «Com que no es va casar mai, ni va tenir fills, i a més era una persona pel que sembla que es preocupava molt pels altres, bona part dels seus diners van anar a la seva mort a obres de beneficència, però també en va deixar una part per a la meva mare i una altra per a l´Ajuntament de Garriguella». Per aconseguir aquests diners, però, s´havia de viatjar a Xile, i l´Ajuntament, diu Jordi Juan, va optar per no fer-ho: «La meva mare, en canvi, amb 23 anys, es va embarcar sola cap a Xile. Ella havia quedat viuda molt jove [després es tornaria a casar amb el pare de Jordi Juan] i en aquest viatge va viure tota una aventura, però finalment va obtenir la seva part de l´herència, amb la condició, segons el testament, que una part es destinés a construir un panteó per a la família al cementiri de Garriguella». Jordi Juan afegeix que «el panteó es va construir el 1948, d´acord amb el Bisbat i el cert és que és maco, com una capella, i alguna vegada s´hi ha fet alguna celebració religiosa».

De fet, Martí Buscà havia tornat diverses vegades al seu poble natal des del Xile quan ja havia fet fortuna: «Fins i tot va comprar una casa que estava a tocar d´on vivien els meus pares», rememora Jordi Juan, que afegeix que aquests viatges es van interrompre amb la Guerra civil: «Cap al final de la guerra es va trobar amb problemes per venir i ja no ho va fer més».

Tot i que Martí Buscà va ajudar els familiars que s´havien quedat a Garriguella (entre els quals el seu germà Joan, pare de Joaquima) i després va deixar part de la seva herència a la seva neboda, Jordi Juan Buscà no sap com va fer els diners: «La meva mare no ho va saber mai, però és segur que en va fer».

Jordi Juan Buscà és l´únic familiar de Martí Buscà que queda a Garriguella. Seguint la tradició familiar, és agricultor (té vinyes i oliveres) i apicultor, i havia presidit la Cooperativa de Garriguella. I segons ell va ser precisament la plaga de la fil·loxera el que va provocar que Martí Buscà emigrés a Xile: «Va marxar amb una seva germana, Caterina, que quan van arribar a l´Argentina es va casar amb un senyor de Pau, Comas, que havia conegut en el viatge». Jordi Juan sap que, amb el temps, Martí Buscà acabaria fent negocis amb un seu nebot fruit d´aquest matrimoni.

Aquesta informació també la proporciona l´escriptor Ramon Ferrerons, que ha investigat la vida de Martí Buscà i en va publicar un extens article al seu blog, Les lletres i la vida, l´1 d´abril del 2014. Ferrerons certifica que Caterina Buscà i Pere Comas es van casar a Buenos Aires el 12 d´abril del 1888 i que segurament havia viatjat amb ells Martí Buscà, que en canvi no es va quedar a l´Argentina, sinó que va continuar el viatge cap a Xile. No s´ha pogut acreditar a què es va dedicar, encara que segons Ramon Ferrerons era un bon moment per als emigrants que arribaven al país. Segurament per això també s´hi van desplaçar un temps més tard Caterina Buscà i Pere Comas, amb el fill que ja tenien, José. I és probable que fessin negocis plegats amb Martí Buscà, encara que no n´ha quedat cap constància.

Se sap, això sí, que el 1923, en un viatge de retorn des de Barcelona a Buenos Aires (port que donava accés a Xile) Martí Buscà ja es qualificava a ell mateix com a «propietari». I que Pere Comas, que havia començat dedicat a «activitats comercials» a Valparaíso, més endavant es va dedicar a l´agricultura a la mateixa zona. Segons Ferrerons, hi ha documents d´anys posteriors que evidencien que hi va ha haver negocis conjunts entre Martí Buscà, Caterina Buscà i José Comas. I encara més. Ferrerons recull una notícia de la publicació Casablanca Hoy (Casablanca és una ciutat de la regió de Valparaíso) en la qual «s´assegura que va tenir ´diversas empresas, entre las que destacaba una lechería´, fet que potser guarda relació amb les successives maneres que té en Martí de qualificar la pròpia professió en dos viatges posteriors al de 1923. En efecte, per comptes de ´propietari´, el 1927, amb 59 anys, passa a qualificar-se de ´rendista´, i després, el 1931, amb 62 anys, en el mateix epígraf hi fa constar ´comerç´». Segons la mateixa informació, «regaló tierras a sus trabajadores, les pagaba bien y participaba en cuanta obra de acción social hubiese, donando generosas cantidades de dinero€ Incluso, en el cementerio de Casablanca existe hoy una muralla donde se puede ver escrito ´Donación de Martín Busca´, aludiendo a que el millonario habría regalado algunos nichos a sus trabajadores».

En els anys posteriors, Martí Buscà va viatjar a la zona de la Vall de Casablanca. Allà, el periodista xilè Sebastián Paredes va entrevistar el 2013 Manuel Muñoz, que havia treballat per a Martí Buscà a principis dels anys 40: «Trabajábamos para él, quemando y limpiando los caminos de la hacienda€ Ahora si usted me pregunta si don Martín tenía algo que ver con el diablo, yo le digo que sí, que el hombre algo raro tenía con el diablo€ Acá se contaban muchas historias€».

Un parell d´anys més tard, Martí Buscà va tornar a Valparaíso i va començar a construir la seva tomba al cementiri número 3 de Playa Ancha, on les seves restes reposen des de la seva mort, produïda el 1945 per causes que no consten. El mateix Paredes descriu amb detall el mausoleu: «Completamente antisísmica, la estructura alberga justo en el medio la tumba del español, la cual esta confeccionada con piedra pulida . Sobre ella se encuentra una gran tapa en donde se aprecia el nombre de Martín Busca Vilanova y sus años de nacimiento y muerte (1868-1945). Lo más llamativo es la base de la estructura, en donde se aprecian cuatro patas aparentemente de león, con seis dedos cada una. Ellas sirven para mantener eternamente el cuerpo de Busca suspendido». El diable continua esperant. ?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema